El mar que ahir no vam veure junts

Saps que tens un problema quan ets a la cruïlla del carrer Diputació amb Balmes, pel cantó de muntanya i de l’Hospitalet de Llobregat, camines deu passes, fa una mica de ventet i enlloc d’horroritzar-te per la pudor de pixum et fa la impressió que el soroll de les fulles quan es mouen és com si diguessin fluixet “T’estimo t’estimo t’estimo”.

Aquest somni és molt més bonic que la realitat on tu ronques i jo tinc insomni per no roncar també. Com si fos un bàlsam algú em diu que la Laura de Petrarca no pintava res i que tot era dins del cap del poeta. Segons això no et necessito enamorat ni dormint cada nit al meu llit però ahir vaig veure el mar més bonic que cap altre dia. Potser va ser una nova coincidència meteorològica però jo ahir hagués pogut jurar que ni el diamant més gran del món no serà mai tan fort ni tan intens com el mar que vaig veure ahir pensant en tu i en els teus ulls mirant-me. Llàstima que amb això ni es paguen factures, ni es compren cases ni es viu millor.

I, de fet, que el teu cor sigui com una pedra és la meva salvació. Si tinguessis el més petit dubte i haguessis olorat l’amor com jo, hauries hagut d’engegar-ho tot a rodar i no val la pena. No val la pena deixar-ho tot per tornar a començar la mateixa història de sempre. No existeix l’opció guanyadora, ni la felicitat, ni l’amor, i tu ets un home estalviador que estalvies diners, maldecaps i problemes. I potser tens raó. Potser aquesta passió no és res. Potser som de dues races diferents que només ens trobem, sense acabar de trobar-nos mai del tot, en el punt de la passió.

I no inventarem res però ho viurem i ho reviurem tot tantes vegades com ens vingui de gust fer-ho. No fer-ho seria la mort. Potser només ets un Lauro petrarquista més. Potser això no té res d’especial.  Potser només és l’enèsima idealització. Potser t’odio perquè no vols que t’estimi, potser m’odies perquè em necessites i potser no n’hi ha per tant.

No t’agradaria saber-ho però a vegades em vindria de gust deixar-ho tot i cremar tots els llibres del món, l’únic lloc –fals, diuen- on aquesta passió sembla digna. Però dir això avui seria caure en el meu propi parany i em ve de gust pensar coses noves i provar sort. Faré com tu. M’empassaré el cel blau que he sentit i diré que t’oblidaré aviat. D’aquí deu anys si no som morts serem més vells. Tu continuaràs estalviant i jo volant. Si no hi ets hauré d’escriure la nostra història per no oblidar el blau del mar.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a El mar que ahir no vam veure junts

  1. XeXu ha dit:

    Ara és quan el primer pensament era anar-te dient que qui sap, que aquest cop potser serà diferent, i que acabarà dient-te que sí que vol que l’estimis i bla, bla, bla. Però segueixo llegint i veig que això no és el que vols sentir perquè saps que no és veritat, penses fermament que no és veritat, i per tant, no ho és.

    I llavors és quan, desproveït del primer pensament, no sé massa què dir. Només que potser aquest sentiment no paga factures, però sí fa viure millor, i que t’acostis a algú que vulgui compartir el blau del mar, que és el mínim.

  2. kika ha dit:

    a mi també m’has deixat sense paraules, però amb molts pensaments al cap. i ara crec que seguint el fil del xexu, potser que busquis en un altre precisament el detall que ara trobés tant a faltar… i res més. potser això ajuda a tirar endavant en moments així… jo ho provaré 🙂

  3. Clidice ha dit:

    La majoria ens enamorem de l’amor que som capaços de sentir, l’altre és accessori. Però ben pocs són els que, com tu, són capaços d’adonar-se’n. No és fàcil, però ens resulta imprescindible viure-ho així. Tenim tanta por que, difícilment, ens abandonaríem del tot a la terrible foguera dels nostres sentiments. Potser és millor així, sempre desitjant 🙂

  4. ricderiure ha dit:

    el mar hi és per disfrutar-lo, i el cel per volar,
    si pots volar no te’n estiguis… ( jo m’hi apunto!)

    salut!

  5. trt2009 ha dit:

    I si hi ha una Laura i també un Lauro i sou el capítol d’un llibre que narra un amor quasi bé impossible?.

    M’ha agradat molt com expresses el que has sentit

  6. Eulàlia ha dit:

    Sembles idealista però en realitat, desprens un pragmatisme força intens…

  7. ahse ha dit:

    Diria que el teu moment encara no ha arribat, però en quant arribi, ja obriràs els ulls i t’adonaràs que potser no l’havies estimat mai, a ell. Sovint ens enamorem de fantasmes.
    Honestament, no entenc què veus en aquest home: no t’agrada ni això que veus als seus ulls, ni que és passional, ni que estalvia diners, ni que estalvia mals de caps, ni que estalvia problemes. Què busques amb ell? Potser penses que hauria de canviar la seva forma d’esser per ser com a tu t’agradaria? Has pensat mai com seria si un bon dia et vindria algú i et diria “Llença les merdes que portes i posa’t uns vestits tipus x, unes sabates tipus y, un maquillatge tipus z, i després ven amb mi que fariem una molt bona parella”? A mi un capullo m’ha dit una cosa així, fa anys, i m’han entrat unes ganes de fotre-li cops…
    No perdis més temps amb gent que no et correspon!! Segur n’hi ha altres persones com tu al món, tot és buscar-les.

  8. Josep Brâut ha dit:

    Ell llegeix aquest blog, segur que sí. I segur que t’enyora.

  9. marta ha dit:

    XeXu: M’agrada això que dius d’acostar-se a algú que vulgui compartir el blau del mar. Però també veig que no hi ha res perfecte del tot ni imperfecte del tot. I que molts blaus del mar acaben tornant-se claustrofòbics

  10. marta ha dit:

    Kika: És una bona opció. Els amants deixen molt temps lliure i sempre diuen que no són gelosos.

  11. marta ha dit:

    Clidice: Ni idea, Clídice. Ni idea. Potser és millor el desig que el no-res. I potser he d’aprendre moltes coses encara!

  12. marta ha dit:

    Ricderiure: Sí, de tot se’n pot treure alguna cosa bona. De volar i del mar. I carpe diem! La qüestió és no aturar-se, que sona a tòpic però em sembla força cert

  13. marta ha dit:

    Trt2009: Em sembla que això que dius seria ser molt optimista però no seré jo qui ho tirarà pel terra 🙂

  14. marta ha dit:

    Eulàlia: Com li he dit a la Clídice: Ni idea, Eulàlia. Ni idea. I no sé veure aquest pragmatisme que dius. Tot plegat té un punt més aviat fatalista (de fatal en el sentit de destí que et passa pel damunt).

  15. marta ha dit:

    Ahse: El teu comentari és brutal i no sé gaire què dir-te. Hi ha relacions horribles, és veritat. I el pitjor és ser un mateix el responsable de fer horrible una relació. Suposo que és perquè deu ser més còmode intentar canviar a l’altre que a un mateix.

  16. Pep ha dit:

    En resumen… El muerto al hoyo y el vivo al bollo? 🙂

    (No sé com he caigut en aquest blog, però m’encanta. Quan tinc una estona vaig rellegint, perquè veig projectades moltes vivències; tots entrebanquem en les mateixes pedres… 😉 )

    Un record.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s