Mil vegades

III. Tinc una fotografia d’un cel de quan era adolescent. Pensava que potser l’hauria llençada durant l’última purga però no ho vaig fer. Quan la vaig trobar aquest estiu passat em va sorprendre veure que darrere estava escrita i que encara es notava una marca de cinta adhesiva perquè la fotografia havia estat enganxada a la paret de la meva habitació durant anys. Qui sap si algun amant prehistòric recorda aquesta fotografia.

I. Recordo haver tingut una fascinació superficial i precoç per l’astronomia i l’astrologia (barrejades amb temeritat infantil) de molt més petita de quan vaig fer la fotografia.

II. De més gran recordo grans moments de lectura de plaer absolut llegint els llibres de la Linda Goodman.

I. Del somriure trist d’un amic retrobat apareix una barreja de records infantils i nocturns a la galeria del pis de Ripoll mirant les estrelles amb el meu pare. Em fa pena pensar que són records d’abans dels deu anys. El meu pare va marxar de casa aleshores i aquest deu ser el punt de tall de la meva felicitat. O així m’agrada pensar-ho a vegades però potser la culpa és de la Mercè Rodoreda que feia frases molt solemnes que sovint he volgut imitar tipus “em vaig tornar de suro” o “vaig ser feliç fins els onze anys”.

IV. Sovint m’he preguntat si és possible la felicitat. I algun cop he pensat que sí. Descobreixo una línia que enllaça dos moments de felicitat i dos cels; apareix el record d’un cel ple d’estrelles a cent quilòmetres de Ripoll pels volts de Santa Marta i la sensació de caiguda lliure d’un triomf amorós tan brutal com inesperat.

V. Diuen que els fets que acompanyen aquesta història que explico a mitges no són prou romàntics. Que el tribunal de les històries romàntiques que es poden explicar no l’aprovaria. Diuen que l’home no s’enamorà de mi ni s’enamora i és tan trist tot plegat vist així que sembla que hagi de retallar els records que tinc i escapçar-los com si fos una fotografia d’aquelles que acaben retallades per la meitat.

VI. Però no ho penso fer. Em quedo amb el que vaig viure com a possibilitat que no m’ha donat la gana de deixar de repetir totes les vegades que he pogut. I no t’oblido.

III.

 

En vull més

Vull més animalades, més vídeos tontets, més declaracions absurdes, més excessos, més discussions ridícules, més orgasmes fingits. Per una vegada, m’ho he passat la mar de bé i  la campanya se m’ha fet curta. De debò que no ho hauríem pogut fer durar una miqueta més i haver-ho fet coincidir amb el dia dels Innocents?

Només una coseta. No entenc perquè només l’Iceta ha rebut un ou. I tots els altres què?

Bé, deixem-ho estar. Cada dia es fa més difícil distingir ficció i realitat.

(videos: Mas i Montilla, Votar és un plaer, Puigcercós, Laporta President de María Lapiedra, CORI amb Carmen de Mairena, Nebreda porno)

I a final de comptes (i de recomptes) -que ningú no s’enganyi- demà serà un altre dia i tot continuarà igual. O una miqueta pitjor. Vaja, com sempre.

De debò que no podríem tornar a votar el proper 28 de desembre?

Errabundeig amb autobús i sense

El que més m’agrada de viure a Barcelona és que és fàcil veure el mar i algun tros de muntanya des de gairebé tot arreu i que sovint el cel és clar. També m’agrada agafar un autobús sense saber exactament cap a on va. Una tarda a primera hora i menys de quinze minuts perquè l’atzar m’expliqui que necessitava veure el mar i el cel i recordar Thomas Mann i Paul Bowles i tornar a renéixer per enèsima vegada.

El resum de la setmana és una sèrie d’infinitius impracticables. Deixar d’estimar-te en la distància i mirar endavant tranquil·la. No poder dir T’estimo i haver de dir Adéu per sempre a l’amic que ha mort. Pretendre tenir cura dels que s’han trencat per la tristesa i que tu no sàpigues ni de què parlo. Acceptar la imperfecció acumulada i aquesta torturadora tendència a la invisibilitat involuntària.

Avui el mar m’ha entristit perquè m’ha fet tornar a pensar en la mort. He sentit el mar com un destí de mort i després d’ofegar-me en l’absència absoluta i marina del port, el cel de Montjuïc m’ha semblat un consol. Baixo els ulls i torno a mirar el mar. Ara he entès perquè no nedo, perquè no navego i perquè em fan por els ulls blaus. No tinc prou vida per atrevir-me amb el mar. El mar deu ser per als optimistes, els forts, els temeraris. Potser per això diuen que hi ha tants escriptors que no saben nedar i he recordat més de mil traumes infantils relacionats amb piscines municipals i platges diverses.

Doctor G i Mgatejgoeg

Doctor G: Passa, seu. Bona tarda.

Mgatejgoeg: Sí. Gràcies. Aquí mateix? Hola.

(soroll de cadires)

Doctor G: Tu diràs. Com estem Mgatejgoeg?

Mgatejgoeg: Molt bé.

Doctor G: De què vols que parlem?

Mgatejgoeg: Fa dies que no puc escriure.

Doctor G: Què voldries poder escriure?

Mgatejgoeg: No ho sé, el que fos. M’agrada escriure. Normalment em fa molt feliç fer-ho però ara no puc. És horrible.

Doctor G: Estàs amoïnada per alguna cosa?

Mgatejgoeg: No ho sé. No. Diria que no.

Doctor G: Podem intentar veure això amb més detall?

Mgatejgoeg: El què?

Doctor G: El que t’amoïna. Recordes algun somni?

Mgatejgoeg: No. Només tinc malsons últimament. Això també m’amoïna.

Doctor G: Explica’m aquests malsons.

Mgatejgoeg: Es que no m’agrada parlar-ne. M’agrada quan somio paisatges i històries divertides o històries d’amor. Aleshores m’apunto el que he somiat. Em diverteix llegir-ho després. Però odio tenir malsons. No vull recordar els malsons. I no me’ls apunto. Sempre surten els mateixos llocs i sempre passa el mateix.

Doctor G: Què et fa por?

Mgatejgoeg: La vida, la mort, l’amor, l’absència d’amor, el rebuig. Que m’abandonin.

(Doctor G. escriu alguna cosa en un paper i Mgatejgoeg s’estarrufa una miqueta)

Doctor G: Qui t’abandona?

Mgatejgoeg: A la vida real o als malsons?

Doctor G: Als dos llocs.

Mgatejgoeg: L’altre dia vaig somiar que el meu gat negre marxava i se n’anava a fer cagar el tió a casa dels veïns i em vaig despertar plorant. Vaig estar tot el dia feta un nyap.

(Silenci de 17 segons)

Doctor G: Però tu tens dos gats.

Mgatejgoeg: Sí.

Doctor G: Només t’abandonava el gat negre?

Mgatejgoeg: Sí. El malson era terrible i no ho podia suportar.

Doctor G: I l’altre gat què feia?

Mgatejgoeg: Res. Continuava a casa amb mi i estava molt trist. I em feia una mica de ràbia.

(Doctor G. torna a escriure alguna cosa i Mgatejgoeg es neguiteja)

Doctor G: Hauries preferit que hagués marxat també?

Mgatejgoeg: Em sembla que sí.

Doctor G: Per què?

Mgatejgoeg: Ni puta idea.

Doctor G: I si proves d’escriure-ho?

Administració i direcció d’adulteris

Quan ets l’amant d’un home que ja té una altra dona tens molt de temps lliure per anar a la perruqueria, per cuinar, per comprar roba, per llegir, per anar al supermercat i per anar a la biblioteca. També tens molt de temps per escriure al blog. De fet, si t’organitzes bé, és força agradable tenir un amant. Pots tenir les cites sincronitzades amb el teu cicle menstrual i el pitjor que pot arribar a passar-te és que algun dia tot falli a l’últim moment i el que esperaves que fos un dimecres de sexe i passió es converteixi en un dimecres com un altre.

Però si només pogués destacar una cosa bona destacaria el fet que és força més fàcil estar fantàstica un cop cada quinze dies que haver d’estar-ho cada dia a tota hora. Un cop cada quinze dies pots estar perfectament depilada, relaxada, de bon humor, portar la roba interior ben combinada i tenir sempre llençols nets i amb olor de suavitzant acabats de posar al llit.

És clar que també pots fingir que no l’esperes i algun dia deixar el llit per fer o  fer campana a la Francis i no anar tan depilada com sempre (i que recordi que tu també ets un mamífer) o fingir una adorable falsa normalitat cuinant escudella i carn d’olla, per exemple, o un pastís de maduixa si prefereix les coses dolces.

Un altre tema és que si bé pots tenir més d’un amant la pràctica quotidiana recomana que cadascun dels amants pensi que és l’únic. I cal tenir una estratègia adaptada a cada tipus d’amant i tractar de respectar-la. Recordar si els agrada el futbol i de quin equip són, recordar de què treballen, com es diuen els seus fills, i si prefereixen dormir al cantó dret o al cantó esquerre del llit (això és bàsic).

També cal tenir clar que les lleis que regeixen les relacions d’amants solen respectar-se força més que qualsevol altra llei. La gràcia es troba en tenir ben identificat allò “prohibit” i allò “possible”. Per exemple, quedar un divendres a la nit pot estar totalment prohibit si l’home té per costum sopar cada divendres a una pizzeria amb la dona i els cunyats. En canvi, saber que l’home va al gimnàs de set a vuit del vespre els dimarts i els dimecres pot ser útil perquè saps que és fàcil que estigui disponible en aquest horari i pot tenir sentit planificar una trobada.

Malauradament, un dels riscos de planificar massa les cites és la possibilitat de perdre l’encant de l’aventura com a discontinuïtat remarcable dins de la continuïtat de les nostres vides. Aquests dies he trobat un còmplice en el text de Georg Simmel  sobre l’aventura.

La vida és dura. Després de sentir que l’aventura ens fa volar podem passar a sentir que l’aventura ens caça i ens fa fixes i indefinits i fitxem i fem que fitxin i també podem formalitzar massa, fins al punt que concertar una cita es pot acabar assemblant massa (potser d’una manera sospitosa) a demanar hora al metge.

Just abans de defallir (potser com Brodsky a Venècia) podem fer-nos una pregunta: com es pot trencar amb la rutina de l’aventura constant?

Potser la cerca de moments quotidians amb l’amant pot convertir-se en una aventura dins de l’aventura de tal manera que anar a comprar mitjons al Corte Inglés pot arribar a  ser gairebé tan excitant com fotre un clau al lavabo de la feina, especialment si has fotut dos mil claus i si odies comprar mitjons al Corte Inglés. I evidentment aquest camí  invers d’allò de provar coses noves amb la parella és un altre camí no exempt del perill de l’avorriment i de la buidor.

[S’ha fet tard. Tanques els ulls. Torno Georg Simmel i Joseph Brodsky a la llibreria plena de pols, dissenyo l’enèsima estratègia maldestra i em llenço al buit una vegada més. I tu també. Això és un joc de risc. Afortunadament no som gelosos.]

Diumenge (II)

Aniràs al mercat de la Zona Franca.  A mida que t’hi apropes comences a veure més gent pel carrer. A l’esquerra la mort és el cementiri de Montjuïc i a la dreta el que se suposa que hauria de ser la vida és una bestiesa de gent que s’amuntega per comprar i per vendre.

Semblen formigues. O mosques. Els rètols tenen faltes d’ortografia i les veus dels venedors diuen que no enganyen a ningú. La frase estrella és una mena de “tots feliços”: tu perquè compres i ells perquè vénen. I tu ets allà al mig pensant que no vols comprar res. Camines a poc a poc. Faràs el camí de baixada per la dreta i pujaràs per l’esquerra. Faràs veure que et penses que un cantó és diferent de l’altre.

Un munt de colònies falsificades i arribes als contenedors del port. Ets molt lluny de tot. Quina cosa horrible deuen amagar aquests cubs gegantins? Qui els deu haver oblidat? Què hi ha dins? Cadàvers? Coses podrides? Roba arnada? Ordinadors antics? Ajuda humanitària? Tòners gastats? Gats morts? Insectes, segur que hi ha insectes. No pot haver-hi res més allà dins. Són els nínxols més fastigosos que he vist mai. Fan dubtar del sentit de tot. És l’ordre  brut i el tancament mortal.

Giro. Una altra vegada el mateix que ja he vist de baixada. Calces, mitjons, sabatilles, sabates, sabons, productes de perfumeria que no has vist mai abans, recanvis d’ambientadors, pijames, batins, patates fregides, frankfurts, mocadors, mantes, llençols, estris de cuina i piles que ningú no pot saber si funcionen.

I encara més estris de cuina estranys, gitanes que et volen regalar romaní i dir-te la bona fortuna a canvi d’algun euro, bosses,  moneders, carteres, jaquetes, abrics, caçadores, jerseis, pantalons, camises, samarretes, vestits, cremes pel cos, ombres pels ulls, pintallavis, cremes hidratants, nutritives i per semblar més jove, maquillatges, desodorants i més roba interior de marques mítiques que s’anuncien a crits pronunciades de manera estranya. I gent, molta gent que t’empeny, que et demana perdó, que et mira, que mires, i que compren i que només miren.

Diumenge (I)

Fa un dia horrorós. Comences a caminar. Necessites imaginar que pots fugir i que aquest no ha de ser el camí de la derrota. Inici del combat del dia contra la tristesa. Comences un nou viatge al voltant de casa teva. És diumenge i el barri sembla buit. Només hi ha tres homes que regiren papeleres i contenedors.

Persones que acompanyen gossos trenquen el silenci. Trobes un bar obert i demanes un croissant i un suc de taronja. Ets afortunada. Observes els veïns habituals. Observes que t’observen com tu els observes i et deixes observar. Surts del bar i continues caminant. Un soroll gairebé infernal et sorprèn. És una plaça i uns homes juguen a la petanca.

Pensaves que això ja no existia. Et vénen records al cap del teu avi il·lusionat perquè jugava a la petanca. Quants anys han passat? És com si el veiessis davant teu. I recordes la seva pell, els seus ulls petits i les seves coses bones i les seves altres coses.

A la plaça també hi ha nois joves que juguen a la petanca. Et deus haver fet molt vella. O tot el món ha canviat. O potser mai no t’havies fixat en cap plaça amb homes que jugaven a la petanca. O potser feia segles que no passejaves un matí de diumenge per cap plaça. Passada la plaça una altra vegada el silenci.

La visita

És l’agonia d’un amic admirat i em diuen que estàs al final. Com sempre em sento lluny i no sé què he de fer. Vaig a l’hospital i demano per tu. No tenen el teu nom. Vaig a una altra finestreta i tampoc. Em sento imbècil. Em demanen el teu segon cognom i no el recordo. Al final em diuen que t’han donat l’alta.  Sé que no és exactament això i vaig cap a casa teva. Camino sense veure res. Sé que no et veuré.

Truco. M’obren. Silenci. Silenci com si un nen petit dormís però no hi ha cap nen petit dormint enlloc. Em trec el jersei. Entro cap a dins. Reparteixo petons. No sé fer altra cosa. M’assento. Explico perquè sóc allà. Parlem de temes poc importants. Esteu esgotats. Estic nerviosa. Sóc egoista. Us miro dins dels ulls. Em sembla que revifeu. Sóc una persona inesperada que ve de visita i sóc freda, distant i absurda. Voldria ser càlida i amable i no ho aconsegueixo. Vint minuts després marxo.

Ingènuament contenta, feliç, animada, il·lusionada, em penso que aquest Nadal podré regalar-te un altre llibre. És el Viatge al voltant de la meua cambra de Xavier de Maistre. No us ho dic. Us pensaríeu que tinc els ulls massa tancats i que no m’adono d’on som.  I és veritat: segueixo suplicant una pròrroga. Vosaltres potser ja no. Visc en un núvol. Vosaltres ara em sembla que ja no podeu. No sé què fer ni com posar-m’hi. Odio l’agonia i odio la mort. Desconec com estàs, què penses, què dius, com ho suportes. No puc entendre res del que m’expliquen. El meu cervell es tanca quan em parlen de tu.

Recordo la teva mirada. Recordo el que ensenyaves i que jo recollia les sobres. Per què no vaig aprendre més de tu? Encara ara no sé estimar i em sento forastera a tot arreu. Potser això ja serà crònic. Torno al Viatge. El necessito més que tu. Tu necessites més morfina. En el llibre no importen els límits, s’obren portes enormes i es fan viatges infinits. Els que estimes són al teu costat. Vull somiar que t’escapes lluny amb la teva llibreria immensa, que cuines plats deliciosos i que te’n fots de tothom. De moment, només tinc malsons. No sé parlar ni abraçar. Només escric.

Formatge brie (o llençar un amic a les escombraries)

Un dia et lleves massa tard i mentre oblides un malson amb un amic et prens un cafè amb llet i repasses els motius que tens per llençar-lo a les escombraries. Quan parla amb tu no vocalitza i utilitza onomatopeies i sorolls guturals diversos perquè li fa mandra vocalitzar, a la discoteca balla d’esquenes a tu perquè vol socialitzar amb l’altra gent, quan aneu pel carrer (si ha begut) camina deu passes endavant teu, frivolitza els teus problemes, critica amics comuns, es fa la víctima sexual, es queixa que totes les noies pretenen tenir sexe amb ell i diu que no li agraden les noies (tu inclosa).

De sobte t’adones que ell també pot tenir motius per voler-te llençar a les escombraries. L’altre dia compartíeu en silenci matrimonial un plat de formatges variats i et vas indignar en silenci mentre l’observaves com s’esforçava en pelar el formatge brie. I vas explotar. Potser sí que va ser un error demanar-li per què ho feia. És evident que si ho feia és perquè volia fer-ho i punt i la teva pregunta era una pregunta imbècil.

Aleshores penses que potser sí que la teva pregunta imbècil mereixia una resposta imbècil i recordes el teu amic contestar-te que ho treia perquè allò tenia gust de semen. Hauries pogut riure o ignorar-lo però vas preferir empassar saliva i parlar. De fet el que vas fer amb un somriure a la boca va ser un contraatac estil Mae West. Vas dir molt a poc a poc:

“Tranquil. T’estalviaré la pregunta sobre com és que saps quin gust té”.

T’aixeques i pagues el cafè amb llet i penses que la vida són quatre dies i que no et dóna la gana de repetir el combat. No desitges fer cap remake de Revolutionary Road. Prefereixes tornar a la il·lusió, a la ironia fina, al somriure i a la rialla descontrolada que fa venir ganes de fer pipí. No et ve de gust el cinisme ni el sarcasme més enllà de comentar el panorama polític del país i optes per desaparèixer a poc a poc. Saps que no et trobarà a faltar i tu a ell tampoc.

Ets una bleda que escriu i que menja formatge brie. Què vols fer-hi? Creus en l’amor, en els petons i en el sexe apassionat. I no enganyes a ningú. No vols perdre més el temps amb algú que no gaudeix amb tu. No ho necessites. No et ve de gust haver-te d’avergonyir de ser com ets. Ni que fossis una assassina o una estafadora!

No feu gaire cas de la tristesa

Estimats, estimades… no feu gaire cas de la tristesa. Encara que vingui i comenci a mossegar-vos els dits dels peus. Encara que us estripi els únics pantalons que us queden bé. Encara que us faci aparèixer grans a la cara o al cul. Encara que us sembli que us tortura explicant-vos amb pèls i senyals que tothom està emparellat i que vosaltres no hi ha manera. Encara que us demostri que viviu amb un desconegut que no sent res per vosaltres. Encara que veieu al facebook que s’ha casat. Encara que aguanteu la convivència perquè no podeu pagar un lloguer tot sols. Encara que faci temps que no  trobeu cap motiu per continuar vius. Encara que els malsons us facin insuportable també l’escapada de la nit. Encara que em faci pesada amb les enumeracions. Encara que no us ho pugueu permetre. Encara que estigueu acollonits. Encara que sapigueu que no val la pena separar-vos. Encara que sapigueu que no val la pena continuar junts. Encara que us hagin dit que us morireu abans d’hora. Encara que s’hagi mort. Encara que no tingueu ni un duro. Encara que mai no sigui suficient. Encara que no pugui parar d’escriure estupideses. Encara que m’hagis avorrit. Encara que encara m’odiïs. Encara que encara t’odiï.

La tristesa, aquesta tristesa, passarà. De la mateixa manera estúpida per la qual els nens es fan grans, les arrugues apareixen, els amics desapareixen, les bones i les males notícies ens visiten i els bons amics ens sorprenen i tornen. I si arriba la tristesa, si li toca fer parada a casa vostra –i no digueu mentides que para a tot arreu-, agafeu un llibre, mireu una peli o parleu del temps. Ja marxarà. Llegiu-ho bé: És només una mica de tristesa. Potser no podreu amb ella però no li feu gaire cas perquè sempre marxa. Igual que l’alegria.