No feu gaire cas de la tristesa

Estimats, estimades… no feu gaire cas de la tristesa. Encara que vingui i comenci a mossegar-vos els dits dels peus. Encara que us estripi els únics pantalons que us queden bé. Encara que us faci aparèixer grans a la cara o al cul. Encara que us sembli que us tortura explicant-vos amb pèls i senyals que tothom està emparellat i que vosaltres no hi ha manera. Encara que us demostri que viviu amb un desconegut que no sent res per vosaltres. Encara que veieu al facebook que s’ha casat. Encara que aguanteu la convivència perquè no podeu pagar un lloguer tot sols. Encara que faci temps que no  trobeu cap motiu per continuar vius. Encara que els malsons us facin insuportable també l’escapada de la nit. Encara que em faci pesada amb les enumeracions. Encara que no us ho pugueu permetre. Encara que estigueu acollonits. Encara que sapigueu que no val la pena separar-vos. Encara que sapigueu que no val la pena continuar junts. Encara que us hagin dit que us morireu abans d’hora. Encara que s’hagi mort. Encara que no tingueu ni un duro. Encara que mai no sigui suficient. Encara que no pugui parar d’escriure estupideses. Encara que m’hagis avorrit. Encara que encara m’odiïs. Encara que encara t’odiï.

La tristesa, aquesta tristesa, passarà. De la mateixa manera estúpida per la qual els nens es fan grans, les arrugues apareixen, els amics desapareixen, les bones i les males notícies ens visiten i els bons amics ens sorprenen i tornen. I si arriba la tristesa, si li toca fer parada a casa vostra –i no digueu mentides que para a tot arreu-, agafeu un llibre, mireu una peli o parleu del temps. Ja marxarà. Llegiu-ho bé: És només una mica de tristesa. Potser no podreu amb ella però no li feu gaire cas perquè sempre marxa. Igual que l’alegria.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

24 respostes a No feu gaire cas de la tristesa

  1. allau ha dit:

    Santes paraules! Explica-li a la Clídice, que sembla que està amb la idea que el pitjor està per venir.

  2. XeXu ha dit:

    Tu sí que saps animar al personal. Doncs mira, és que la tristesa no fa mal perquè duri molt o poc. Fa mal quan hi és, i no es pot deixar de pensar en ella. Per tant, és complicat fer el que dius, i més en algun punt de la teva llista. Per més que sapiguem que durarà poc, o que és temoporal, ens toca viure-la, i mentre dura no ens la treu ningú.

  3. josep ha dit:

    Cert, perquè com deia Jeffers, al final el que compta és trobar l’enteresa i la pau, no l’alegria o la tristesa.

  4. Clidice ha dit:

    La tristesa és un estat d’ànim fantàtic per rabejar-s’hi, la síndrome de Marguerite Gautier, resulta genial, això si, imprescindible una chaise longue, ni que sigui d’Ikea. Sortosament o dissortada però, la química corporal fa el seu camí, i tots els vasos s’anivellen. Sort que ho has escrit amb un “encara” i no amb un “tot i que”, ja hagués malpensat de tu 😉

  5. Jordi Girbén ha dit:

    Bonjour tristesse, aquesta hauria de ser la peli a veure en dies fluixos…, amb aquells ulls expectants de la Seberg mentre va escoltant a la Greco…
    També diré -com expert- que les necessàries davallades possibiliten un creixement. I que, una estona d’aquest to -com bé ens adverteixes-, ensenya.
    Si emocionalment hi ha un deliri impossible és el de creure’s sempre amunt, enfilat dalt d’una peanya d’optimisme permanent; refractari del tot a la realitat, llavors.

  6. rasoir ha dit:

    Jo espere que no passe: no hi ha res més deliciós que delectar-se amb la tristesa, sobretot si és aliena.

  7. viuillegeix ha dit:

    Medalla. M’ha encantat el post, sobretot les tres primeres línies.

  8. Eulàlia ha dit:

    Tot passa. Però quan et toca (i a tothom li toca) és una putada. No hi ha prou amb dir-se que passarà. Ho saps. Però no pots substraure-te’n. Sembla que siguis dins un pou profund del qual mai més no sortiràs. I saps que aquest mai més no és cert, i tanmateix…

    Això passa amb la tristesa i també l’alegria. La diferència és que amb l¡alegria no voldries que marxés. I la tristesa sembla que vingui per quedar-s’hi.

  9. LEBLANSKY ha dit:

    Marta, amb un títol així, qui es resisteix a llegir el teu post? I amb un final així, qui no seguirà llegint-te els propers?

  10. marta ha dit:

    Ui, Leblansky, jo no me’n refiaria gaire d’això que dius, el proper post farà una mica d’angunieta… aviso.

  11. marta ha dit:

    Doncs sí, Eulàlia, jo també ho visc tal com dius. Ja podria ser al revés a vegades, no?? La part aquesta d’intentar convèncer-nos que la tristesa passarà seria la bomba tenir-la interioritzada en els mals moments (just quan no la trobem enlloc). Però clar, de què escriurem? de què ens queixaríem? de què parlaríem?

  12. marta ha dit:

    Tirantlobloc, no sé contestar la teva pregunta

  13. marta ha dit:

    Viuillegeix, ara que ho dius a mi també m’agraden més les tres primeres línies que tota la resta!

  14. marta ha dit:

    rasoir, això que dius és molt cert, ja ho deia Epicur i jo tracto de no oblidar-ho. M’ha fet riure el teu comentari! gràcies

  15. marta ha dit:

    Girbén, benvingut a terres de formigó i asfalt. No he vist Bonjour tristesse però apunto la recomanació. M’ha agradat això de les davallades necessàries. És curiós perquè és una idea que sovint havia rebutjat.

  16. annatarambana ha dit:

    La tristesa passa, però la de veritat sovint es queda, encara que sigui en un racó ben petit i arraulida, esperant a que baixis les defenses per “atacar” de nou.

  17. Tirant lo Bloc ha dit:

    Aquesta setmana he intentat explicar-ho amb un conte en tres parts. La idea és arribar a la tercera part… http://tirantlobloc.wordpress.com

  18. marta ha dit:

    Clidice, encara ric amb això del “tot i que”. Quan vaig tenir acabat l’apunt ja vaig veure que tenia un to telepredicador considerable!

  19. marta ha dit:

    Josep, no sé què dir-te. Jo diria que més aviat ens anem desfragmentant en pau.

  20. marta ha dit:

    XeXu: Em sembla que tens molta raó amb el que dius que és complicat de fer. No pretenia animar ni desanimar ningú. La idea de l’apunt ve d’intentar fixar per escrit allò que normalment penso quan estic animada i que oblido quan no n’estic. Tan de bo pogués ser útil…

  21. marta ha dit:

    Allau: ui però si a mi em sembla que tot sovint té raó de pensar-ho

  22. marta ha dit:

    Anna Tarambana: a beure sucs de taronja que són boníssims i com a mínim així ens pensarem que ajudem a que les defenses no baixin tant.

  23. marta ha dit:

    tirantlobloc: he rescatat el teu comentari. Quan pugui llegiré el teu conte!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s