El que més m’agrada de viure a Barcelona és que és fàcil veure el mar i algun tros de muntanya des de gairebé tot arreu i que sovint el cel és clar. També m’agrada agafar un autobús sense saber exactament cap a on va. Una tarda a primera hora i menys de quinze minuts perquè l’atzar m’expliqui que necessitava veure el mar i el cel i recordar Thomas Mann i Paul Bowles i tornar a renéixer per enèsima vegada.
El resum de la setmana és una sèrie d’infinitius impracticables. Deixar d’estimar-te en la distància i mirar endavant tranquil·la. No poder dir T’estimo i haver de dir Adéu per sempre a l’amic que ha mort. Pretendre tenir cura dels que s’han trencat per la tristesa i que tu no sàpigues ni de què parlo. Acceptar la imperfecció acumulada i aquesta torturadora tendència a la invisibilitat involuntària.
Avui el mar m’ha entristit perquè m’ha fet tornar a pensar en la mort. He sentit el mar com un destí de mort i després d’ofegar-me en l’absència absoluta i marina del port, el cel de Montjuïc m’ha semblat un consol. Baixo els ulls i torno a mirar el mar. Ara he entès perquè no nedo, perquè no navego i perquè em fan por els ulls blaus. No tinc prou vida per atrevir-me amb el mar. El mar deu ser per als optimistes, els forts, els temeraris. Potser per això diuen que hi ha tants escriptors que no saben nedar i he recordat més de mil traumes infantils relacionats amb piscines municipals i platges diverses.
Volar de nit és perillós 
També hi ha els escriptors que saben nedar, però no saben conduir: les taxonomies no són mai senzilles. 🙂
Allau, això que hi ha molts escriptors que no saben nedar ho vaig sentir a dir fa poc i em van venir ganes de preguntar a qui ho deia: existeix un registre d’escriptors nedadors i no nedadors?? I per més taxonomies divertides, una altra que em van dir és que els escriptors beuen whiskey irlandés o escocés, ara no recordo quin dels dos però un whiskey seria típic d’escriptors i l’altre de lectors. És ben curiós tot plegat…
òndia! ara tinc un objectiu a la vida, només em queda escriure i beure whisky (quin dels dos?), de moment amb no saber nadar ja faig. 🙂
segur que tens prou vida per atrevir-te amb el mar, amb uns ulls blaus i amb la visibilitat voluntària
Clídice: jejejeje caldrà esbrinar-ho? Un coma etílic erroni seria un despropósit.
Viuillegeix: Moltes gràcies per les teves paraules, són una bona injecció d’optimisme. De moment em sembla que no m’atreviria però qui sap…
Jo també ho faig això d’agafar autobusos sense saver on van. I per això m’agrada més Barcelona que Madrid(on també m’agrada fer excursions urbanes i m’ho passo bé) es perquè a Barcelona, quan vull, me’n vaig caminant a la Barceloneta.
Jo ahir a la tarda vaig trobar un mar increiblement maco i la zona on l’admirava increiblement buida de gent. De nit hi vaig tornar al mateix lloc: seguia sent admirablement sense gent, però a l’aigua hi havia molta porqueria… Va ser molt estrany perquè la sensació que vaig agafar del mar a la tarda va ser de poder infinit, mentre la que en vaig sentir a la tornada va ser de fàstic inexplicable. No entenc què havia passat mentrestant, però tampoc és la primera vegada que em sembla que l’humanitat va tacant i emmerdant tot. 😐
D’escriptors (beguin whiskey o no) que parlin com ho fas tu de Barcelona no n’hi ha pas gaires. Sembla com si en gran part de la literatura catalana el carrer fos una molèstia més que no pas una font d’inspiració.
Però aquest dia em sembla que no era el mar el que t’afectava, sinó els records i la situació que vius. Hi ha coses que ens agraden molt però no ens hi podem enfrontar.
Aris: Propera vegada en un autobús caldrà pensar quanta gent va a algun lloc i quants busquen l’aventura, l’atzar o com vulguis dir-ne. La Barceloneta és un destí habitual de les meves passejades
ahse: interessant això de les sensacions i brutal aquestes dues experiències tal com les has explicat. Donaria per fer-ne un bon escrit pel meu gust. Potser ho has fet ja
David: els carrers són plens de vida present i passada. Aquest comentari teu me’l guardo a la caixeta dels tresors i dels secrets.
XeXu: Tot es barreja i aquesta és una de les gràcies d’escriure pel meu gust. Després uns hi trobaran el mar, uns altres lligaran records i uns altres encara hi trobaran una altra cosa