En Fede i jo (I)

Heu tingut mai una conversa amb una tieta? Parlar amb en Fede és com parlar amb una tieta. En Fede és amable, considerat i agradable. Mai no parla de sexe ni de religió com no sigui per fer un acudit apte per a tota la família. En Fede duu un rellotge enorme (no sé si us imagineu de quina marca) a la mà esquerra i és l’amo d’una drogueria.

No era el primer cop que parlàvem però aquell dia em va  explicar quin tipus de pintura és la millor i per què. “Cada superfície requereix unes característiques o unes altres” recordo que m’explicava. Va fer el mateix amb les brotxes i havia fet el mateix en altres ocasions amb els detergents, amb els suavitzants i amb aquell producte que serveix per desembussar l’aigüera. En Fede és un clàssic del barri, sempre que tinc un problema, un dilema o un dubte, el seu assessorament ric i gens pretensiós és una garantia infalible de sinceritat i honestedat professional.

Tot va venir perquè aquest estiu vaig aprofitar per pintar el menjador de casa i el dormitori i vaig haver d’anar a comprar pintura.  Era una tarda d’agost (me’n recordo perquè tenia vacances) i vaig sortir de la botiga esbufegant amb un pot de pintura a cada mà i dient allò de “Faré dos viatges perquè pesa moltíssim”. En Fede va aparèixer del fons de la botiga (m’havia despatxat ell però a l’hora de cobrar havia marxat i m’havia deixat amb una altra persona) i em va dir “Espera. T’ho puc portar quan plegui si et va bé. On vius?”. Vaig fer veure que em resistia una miqueta però em faig afanyar a dictar a l’aire l’adreça de casa tractant de no somriure massa.

Recordo perfectament que aquell dia un nen petit m’havia vomitat a sobre a l’autobús i que a la feina les coses havien anat fatal (millor no us ho explico). Tenia ganes de parlar amb algú i li vaig oferir una cervesa i unes olives. Sembla estrany, oi? Recordo que duia una camisa negra i uns texans. Em va explicar que anava molt cansat, que treballava molt, i em va preguntar si tenia parella. Pocs minuts més tard va marxar. Vaig pensar que era un bon tio.

No es tracta d’atabalar-vos ara amb detalls que no vénen al cas però no vaig tardar gaire a descobrir que sota d’aquella bata blava que normalment en Fede duu a la botiga s’hi amaga una corbata rosa que alguns matins de vuit a deu fa gestions diverses, jo inclosa. En Fede reserva alguns matins per veure proveïdors i per reunir-se amb uns i altres i parlar de negocis i coses diverses que ni m’imagino.  En Fede participa en la junta d’un parell d’associacions de comerciants, milita en un partit polític (us imagineu quin?) i em visita periòdicament.

En Fede és molt estalviador tot i estar farcit de diners. Normalment pica a la porta, entra a casa somrient,  es treu la jaqueta (la deixa ben posada en el respatller d’una cadira) i obre un maletí que porta. Sempre en surt algun detallet que em fa riure i sempre em diu “Ja sé que voldries un diamant enorme però avui només he pogut portar-te això. Què puc fer per fer-me perdonar?”.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a En Fede i jo (I)

  1. kika ha dit:

    🙂
    esperem …

  2. Clídice ha dit:

    Ara m’has mort, no pillut guien de guien, m’esperaré al II, perquè tic intrigadíssima.

  3. XeXu ha dit:

    Caram, et passen o et surten unes històries que déu n’hi do. A veure aquesta continuació…

    Per cert, també he llegit el post anterior… però no he sabut què dir (com si aquí hagués dit una gran cosa…).

  4. Lluís ha dit:

    Marta! Estem compartint un Fede? Ara començo a pensar que podria ser el mateix. Mira, de vegades entre els blogs passen coses ben curioses i estranyes. Potser acabarem per fer-lo famós. Ja en parlarem, a veure què més en pot sortir.

  5. Jordi Girbén ha dit:

    Conec al Fede de fa temps i sempre l’he vist amb la bata grisa d’adroguer. Quan el coi de progrés va fer que la cosa de les drogues es possés ben difícil, faig fer una llarga recerca fins a trobar qui em pogués subministrar, a l’engròs, materials tan necessaris com la goma-laca, el blanc d’Espanya, l’alumini mòlt, la reïna de copal… De tot això i més, ell en té unes providencials reserves a la seva fosca rebotiga. Potser no siguin diamants però, si és allò que et cal, prou que t’ho semblen. Un gran paio, aquest Fede!

  6. Marta ha dit:

    kika: gràcies per llegir i per esperar amb un somriure.

  7. Marta ha dit:

    Clídice: ja veus que al final no n’hi havia per tant! 🙂 Em sembla que aquesta vegades t’esperaves sang i fetge

  8. Marta ha dit:

    Xexu: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència 😛 M’agraden els teus comentaris amb doble de sinceritat.

  9. Marta ha dit:

    Lluís: Ni idea, a aquest Fede li encanta fer coses pels altres. És un home molt abnegat, potser massa

  10. Marta ha dit:

    Girbén: Ara tenim un problema. Jo sempre l’he vist amb bata blava. Serà aquest el motiu pel qual mai no hem coincidit a la drogueria? Potser tu sempre hi vas en dimarts i jo sempre hi vaig en dijous i en Fede va de gris els dimars i de blau els dijous? Serà que hi ha més d’un Fede i no parlem del mateix? Serà que es posa la bata grisa quan ha de vendre coses interessants com tot això que has dit?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s