Un francès

La pitjor botiga de vins de Barcelona sembla un bolet enmig del bonic barri del 22@. És una botiga petitona i moderneta i hi entro amb ganes de comprar un regal, un bon vi.

Un senyor alt, amb barba, m’obre la porta fent broma. Per no sembla gaire malcarada somric una mica. Enlloc de deixar-me mirar la botiga tranquil·la, l’home em demana què vull. Em sento  una mica incòmoda perquè de sobte em veig forçada a buscar paraules i a construir una frase que no caldria. “Volia comprar una ampolla de vi”, dic.  I penso que  és una de les frases més  poc interessants que hauria pogut dir i, a sobre, m’ha sortit en un to una mica  solemne. Em vull fondre.

L’home parla. M’adono que fa moviments nerviosos amb els braços i les cames. Diu paraules que no recordo. Em ve a dir que he dit una cosa massa  general. De nou, enlloc de deixar-me mirar la botiga tranquil·la, l’home em demana que li especifiqui una mica més què vull exactament. Per cap motiu en especial em veig a mi mateixa construint un sintagma nominal inesperat: “Vi francès”.

El senyor diu que en té dos. M’explica que el beaujolais és una mica picant i una mica metàl·lic. Fa servir metàfores de parvulari, imatges gens complicades, adjectius belenestebanístics i un cert toc Jaume Sisa per catalanitzar l’efecte global de la descripció. No m’agradaria gens tenir relacions sexuals amb aquest home, penso, mentre em parla de cantimplores metàl·liques antigues que  potser  ni conec perquè es veu que sóc molt jove.

És així com entenc amb violència allò de les metàfores i que tot relat és un viatge. Quan diu “coca cola esbravada” viatjo al sentiment de llàstima per la dona que hagi pogut enamorar-se d’ell. Quan diu “és una sensació” viatjo al país del fàstic, on tot és lleig i depriment i a la vegada fals i gros i brillant. Quan diu “pica, pica” viatjo als quadres de la seva camisa i recordo altres camises i altres homes.

Quan acaba amb el beaujolais es passa a la segona opció: un borgonya. Em diu que és una altra història. Exactament em diu “És com comparar un noi de quinze anys amb un senyor de cinquanta”. Aquí no hi ha metàfora. Em quedo parada. Què ha volgut dir? Em suicido lingüísticament i dic: “Senyor de cinquanta. Està clar”. És culpa de la metàfora de la cantimplora, ho sé. Segur que el beaujolais era millor però m’ha volgut encolomar el borgonya i ho ha aconseguit. Desconfio de tot. Sospito que m’he equivocat. Tinc temptacions de deixar-ho estar i marxar de la botiga.

L’home agafa el borgonya i el posa dins d’una bossa. “Sí, home!”, penso. Amb un somriure que intenta ser dolç i parlant fluixet i molt a poc a poc dic: “Que emboliqueu per regal?” i em contesta una cosa molt complicada sobre uns estoigs que quedarien fantàstics però que no té perquè se li han acabat. Diu que només té aquella bosseta. No somric. L’home intenta arreglar-ho i m’explica que pot posar-hi no sé què perquè quedi millor. Accepto i dic: “Si queda bé, estarà bé”. L’home s’amaga a la rebotiga. Un segon abans de fer-ho es gira i anuncia que ho donarà a la Maria perquè ho emboliqui. I qui cony és la Maria?, penso.

Mentre a la rebotiga la Maria realitza unes tasques misterioses que duren força estona (tinc temps d’imaginar-me el pitjor…), un altre client entra a la botiga. L’home l’atèn mentre jo em quedo sola amb el beaujolais mirant-me de reüll. L’home diu al client: “Quan t’he enganyat jo, quan? Intentar-ho, sempre, però fer-ho mai. Creu-me, Antoni, aquest vi és boníssim”.

Passa l’estona i l’estona i l’estona. La Maria deu tenir problemes, és estrany que trigui tanta estona. Faig cara d’avorrida perquè no es noti que, de fet, em diverteixo notant el patiment de l’altre client que també desconfia. El venedor deixa que el client “s’ho pensi”, em mira amb cara de “sempre ho he de fer tot jo” i m’anuncia que va a veure si la Maria ja ha acabat.

Efectivament, la Maria ja ha acabat i surt de la rebotiga amb la mateixa bossa del començament amb el vi a dins (espero) i dues novetats: un tros de cinta adhesiva tanca la bossa i un tros de cordill vermell està lligat a una de les nanses i fa un petit llacet. Dóna la bossa a l’home. “Ara fa regal”, m’explica. Ha passat molta estona, intento somriure, agafo la bossa, dic gràcies i marxo. M’oblido de pagar i l’home  s’oblida de cobrar-me. El Nadal em sembla una meravella i una estupidesa immensa.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 respostes a Un francès

  1. allau ha dit:

    Ha, ha, meravella/estupidesa, combinen bé. Que tinguis un estúpid i meravellós Nadal, Marta!

  2. Jordi Girbén ha dit:

    Ara m’assabento que sóc un Borgonya… Quina vergonya!
    Quina vergonya això de ni pagar ni cobrar.
    Per fer bo el final, barreja el borgonya amb gasosa, i així passis un bon nadal!

  3. Lluís ha dit:

    El text té frases brillants, carai! Hi ha un moment en què em feia ràbia no haver-lo escrit jo mateix. Les imatges que et desperten les paraules d’aquest venedors són més o menys les que sento jo. Fa poc, un tipus que es feia dir “assessor de telefonia mòbil” (un botiguer de Vodafone) em va voler endossar una tarifa “simpàtica”. Quan vaig sentir l’adjectiu “simpàtic” aplicat a una tarifa en van venir ganes de vomitar, però només vaig riure. I a l’estiu, una empleada de la Caixa del Penedès em va explicar les virtuds de la Visa de crèdit, que la veia molt més “interessant” que no pas la de dèbit. En aquest cas, li vaig dir de tot. Suposo que la de crèdit també era l’home madur comparat al jove, aquesta grollera comparació que perd la metàfora.
    Em penso que guardo el teu text i me l’embolico amb un llacet. Si un dia te’l trobes plagiat ja sabràs qui ha estat.

  4. Clidice ha dit:

    Molt bona noia! Pobre beaujolais, quin menyspreu més absolut. Ara m’he quedat encuriosida per la Maria i les seves habilitats en el difícil art de posar una tireta de cel·lo i un llacet vermell 🙂 Bones festes!

  5. XeXu ha dit:

    Si el vi no és bo, almenys no t’han cobrat un ull de la cara. Molt bon text, expliques les coses de manera genial. Bones festes, per meravelloses o estúpides que siguin.

  6. L'home que no pot deixar de parlar de la seva filla... ha dit:

    Collons… però si neva hi tot!

  7. ricderiure ha dit:

    al menys no vas pagar…
    potser encara et mereixies propina i tot…
    bones festes!

  8. Eulàlia ha dit:

    On dius que està, la botiga?

  9. tirantlobloc ha dit:

    Sort que no et van fer pagar l’embolcall… he, he, … ni el vi!

  10. dissets ha dit:

    Hola, em presento com a lectora i seguidora d’aquest bloc, entre molts d’altres. És molt divertit llegir aquestes coses, i és molt interessant que totes aquestes idees et vinguin al cap durant la teva rutina.
    Enhorabona per haver-te escapat de pagar l’ampolla, però.. no creus que ja va ser suficient pagament l’estona que vas aguantar l’home parlant i l’espera interminable?
    Bones festes!

  11. viuillegeix ha dit:

    que trist que un paio així et faci un regal, ni que sigui de manera involuntària

    Bones festes i que assaboreixis bons vins per celebrar-ho ( un bon rioja no falla mai i no cal que vagi acompanyat de cap explicació estúpida. Ramon Bilbao, bon preu i sempre està a punt per uan celebració)

  12. Marta ha dit:

    Allau, Jordi Girbén, Lluís, Clidice, XeXu, L’home (que no pot parar), Ricderiure, Eulàlia, tirantlobloc, dissets, viuillegeix: Moltes gràcies pels comentaris que m’heu fet. Us diré un secret: el vi el vaig pagar i va sortir boníssim. Bones festes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s