Mes: gener de 2011

Del quatre setanta-cinc al cinc

Ahir me’n vaig anar a dormir i vaig deixar la persiana de la finestra del menjador ben amunt. Havien dit a les notícies que aquest cel blau duraria tot el cap de setmana. Ja el vaig veure ahir al migdia quan vaig plegar de la feina, mig marejada. Aquest cel no és normal, vaig pensar, ni serà per sempre. Últimament em passa que tot el dia penso paraules que vull escriure i escric paraules que vull dir. Ahir a la tarda encara no era ni fosc que la bateria del portàtil es va apagar. Una mica com jo que ja no podia més i vaig decidir anar-me’n a dormir. Cap paraula, cap abraçada, cap petó. De cop una petita grip pot disparar l’enyorament per algú que no hi és. Em sembla que vaig passar hores llegint i estossegant i recordant qui no em cuida i a qui jo no cuido.

Aquest matí era molt d’hora i he fet torrades. Alguns matins necessiten olor de torrades i el soroll de la màquina de fer suc de taronja. On han marxat tots els núvols? Ja s’apropa el migdia i el cel encara és d’un blau intens. Per la finestra immensa veig ocells que volen i algun avió. Un cel així ha de ser un regal. Potser per compensar que em sembla que torno a tenir febre, que fa dies que sé que he de començar a fer règim, que se m’escapa el temps posant somriures aquí i allà per necessitat, que sento que la vida em diu que no sóc prou bona, que sóc una eterna metàfora d’un quatre setanta-cinc: algú que, per poc, no arriba. Algú a qui un professor ridícul se sent prou fort per dir-li -a certa distància i esquivant la mirada o, pitjor, amb la ironia de l’estafador simpàtic- que s’hauria d’esforçar més.

Perquè no n’hi ha prou. Perquè mai no n’hi ha prou. La vida del quatre setanta-cinc és una frustració constant però aquest cel deu ser un regal. Com cadascun dels fracassos que explico i que no explico. O els triomfs. O les petites lliçons. O les bombes informatives. O els descobriments previsibles. O les misèries. O les grans notícies. O els secrets. I això no és cap dietari. Això és un viatge i aquí viatja tothom: jo i vosaltres. Encara que a mi ara em faci por volar. Perquè no som tan diferents i estic convençuda que això té sentit. Perquè encara que siguis el meu botxí potser entendràs les meves paraules adolorides perquè a tu també t’haurà mort la vida. Perquè encara que siguem companys en aquest escorxador universal potser et semblarà simpàtic el meu enemic. Perquè encara que siguis un moribund segur que et consolarà llegir segons què. Perquè encara que diguis que tot va bé, segur que no serà veritat del tot. Perquè encara que vulguis morir-te potser tampoc no será veritat del tot.

La condemna del “Mai no és suficient” també té un punt interessant. Prova d’escriure sobre alguna cosa que pensis que té sentit. Prova de fer-ho i que en resulti alguna cosa viva més enllà de tu. És difícil fer-ho de debò, no s’hi val d’imaginar-s’ho només. I no és cert que ja s’hagi escrit tot. Pots escriure l’abecedari mil milions de vegades i creure que és suficient. Pots dir “T’estimo” i pensar que ara ja està. Però no. Cada vegada que diguis “T’estimo” o “Aquestes mongetes són boníssimes” será diferent, fins i tot totes les vegades que ho vulguis dir sense paraules. O totes les vegades que no puguis dir-ho. O que no vulguis dir-ho. Com tots els petons que no tinguis valor de fer. O totes les vegades que hagis de dir “T’estimo”, “Perdona” o “No passa res” sense sentir-ho.

Això és un quatre setanta-cinc etern que té sentit encara que faci mal. M’han dit que ser ambiciós és compatible amb aquesta sensació de fracàs segur. I jo penso que potser sí. Que potser sí que és molt millor que la prepotència estèril o que el cinisme mortífer. Lluny d’un exèrcit vomitiu de famílies de centre comercial encara escric el que vull escriure. Ahir, abans que s’acabés la bateria del portàtil vaig trobar una fotografía vella teva a Internet i avui quan he engegat l’ordinador ha aparegut per sorpresa la teva mirada fixa que no em diu res i que no ets tu, mirant-me.

Per un absurd que no pretenc que em dugui enlloc, aquesta mirada que ja no ets tu m’ha dit “Bon dia” prop de la finestra que potser et recorda i aquest cel blavíssim que potser has vist. Avui celebro amb torradetes aquesta absència sempre present i la insuficiència de paraules, abraçades i petons de sempre. No tinc gaire clar què faig quan escric però per algun misteri que agraeixo veig que es va dibuixant una mena de viatge. Avui em prenc aquest cel blau com un regal. Fa cinc anys que deixo paraules aquí perquè se les endugui el vent. La noticia és sobreviure.

 

 

Imprevist

Diuen que és perillós descobrir allò que ens fa por. Diuen que és tan perillós com cuidar una serp o obrir la porta a un llop si ets una caputxeta vermella. En la pel·lícula “El cel protector” es censura el fet que algú expliqui els seus somnis. Diria que surt una frase tipus: “No suporto que la gent expliqui el que ha somiat. Els somnis són sempre tan depriments…”.

L’altre dia vaig somiar que pujava una muntanya. Dalt de la muntanya hi havien molts edificis en obres. Era el projecte d’un parc temàtic sobre el concepte de la justícia i era impressionant ple de construccions altíssimes, materials increïbles i estructures immenses. Era una barreja entre l’horror de la ciutat de la Justícia i la bellesa de les descripcions que hi ha en el relat “El diamant gran com el Ritz” de l’Scott Fitzgerald. El cas és que alguna cosa d’aquell paisatge m’indignava moltíssim i deia enfadada que tot allò era un despropòsit, una merda arquitectònica, una aberració i un vòmit, i cridava que ho tiressin tot a terra d’una puta vegada perquè era horrible.

I ja està. El somni acabava aquí. Vosaltres us creieu aquells que sempre semblen forts? Jo no.  Hi ha moltes coses que em fan por i algunes d’aquestes coses que em fan por a vegades passen. Potser he tornat a perdre les claus de casa. Potser se m’han trencat uns pantalons just pel mig del cul mentre feia una classe. Potser algú m’ha engegat a fer punyetes. Potser em sento culpable per alguna cosa. Potser m’han dit una veritat desagradable i molt certa. Potser m’han humiliat d’una manera penosa. Potser m’he desenamorat. Potser m’han acomiadat. Potser he reenviat per error un correu personal i massa compromès al meu cap. Potser he relliscat amb un cagalló de gos i he caigut a terra d’una manera ridícula. Potser m’han fet una fotografia horrorosa. Potser m’ha sortit un gra enorme el dia abans del meu casament. O potser no.

Ja et pots preparar fins a l’infinit que la vida et sorprendrà -per bé i per mal- sempre per algun lloc. No us sembla un bon motiu per continuar vius? A mi sí. Absolutament sí. Apassionadament sí. Avui he somiat l’abraçada de mil paisatges d’arbres, cels i muntanyes de l’Alt Urgell i t’he imaginat feliç i m’he vist feliç. En un moment ho he vist claríssim. Els silencis i les absències de la pel·lícula El Sur  (un altre regal imprevist) m’acompanyaran sempre amb fidelitat i la il·lusió també. Els meus somnis són millors que les meves pors. No sé què passarà demà. Ni demà passat ni l’altre. Diuen que és perillós descobrir allò que ens fa por. També és perillós descobrir allò que ens fa il·lusió?