Del quatre setanta-cinc al cinc

Ahir me’n vaig anar a dormir i vaig deixar la persiana de la finestra del menjador ben amunt. Havien dit a les notícies que aquest cel blau duraria tot el cap de setmana. Ja el vaig veure ahir al migdia quan vaig plegar de la feina, mig marejada. Aquest cel no és normal, vaig pensar, ni serà per sempre. Últimament em passa que tot el dia penso paraules que vull escriure i escric paraules que vull dir. Ahir a la tarda encara no era ni fosc que la bateria del portàtil es va apagar. Una mica com jo que ja no podia més i vaig decidir anar-me’n a dormir. Cap paraula, cap abraçada, cap petó. De cop una petita grip pot disparar l’enyorament per algú que no hi és. Em sembla que vaig passar hores llegint i estossegant i recordant qui no em cuida i a qui jo no cuido.

Aquest matí era molt d’hora i he fet torrades. Alguns matins necessiten olor de torrades i el soroll de la màquina de fer suc de taronja. On han marxat tots els núvols? Ja s’apropa el migdia i el cel encara és d’un blau intens. Per la finestra immensa veig ocells que volen i algun avió. Un cel així ha de ser un regal. Potser per compensar que em sembla que torno a tenir febre, que fa dies que sé que he de començar a fer règim, que se m’escapa el temps posant somriures aquí i allà per necessitat, que sento que la vida em diu que no sóc prou bona, que sóc una eterna metàfora d’un quatre setanta-cinc: algú que, per poc, no arriba. Algú a qui un professor ridícul se sent prou fort per dir-li -a certa distància i esquivant la mirada o, pitjor, amb la ironia de l’estafador simpàtic- que s’hauria d’esforçar més.

Perquè no n’hi ha prou. Perquè mai no n’hi ha prou. La vida del quatre setanta-cinc és una frustració constant però aquest cel deu ser un regal. Com cadascun dels fracassos que explico i que no explico. O els triomfs. O les petites lliçons. O les bombes informatives. O els descobriments previsibles. O les misèries. O les grans notícies. O els secrets. I això no és cap dietari. Això és un viatge i aquí viatja tothom: jo i vosaltres. Encara que a mi ara em faci por volar. Perquè no som tan diferents i estic convençuda que això té sentit. Perquè encara que siguis el meu botxí potser entendràs les meves paraules adolorides perquè a tu també t’haurà mort la vida. Perquè encara que siguem companys en aquest escorxador universal potser et semblarà simpàtic el meu enemic. Perquè encara que siguis un moribund segur que et consolarà llegir segons què. Perquè encara que diguis que tot va bé, segur que no serà veritat del tot. Perquè encara que vulguis morir-te potser tampoc no será veritat del tot.

La condemna del “Mai no és suficient” també té un punt interessant. Prova d’escriure sobre alguna cosa que pensis que té sentit. Prova de fer-ho i que en resulti alguna cosa viva més enllà de tu. És difícil fer-ho de debò, no s’hi val d’imaginar-s’ho només. I no és cert que ja s’hagi escrit tot. Pots escriure l’abecedari mil milions de vegades i creure que és suficient. Pots dir “T’estimo” i pensar que ara ja està. Però no. Cada vegada que diguis “T’estimo” o “Aquestes mongetes són boníssimes” será diferent, fins i tot totes les vegades que ho vulguis dir sense paraules. O totes les vegades que no puguis dir-ho. O que no vulguis dir-ho. Com tots els petons que no tinguis valor de fer. O totes les vegades que hagis de dir “T’estimo”, “Perdona” o “No passa res” sense sentir-ho.

Això és un quatre setanta-cinc etern que té sentit encara que faci mal. M’han dit que ser ambiciós és compatible amb aquesta sensació de fracàs segur. I jo penso que potser sí. Que potser sí que és molt millor que la prepotència estèril o que el cinisme mortífer. Lluny d’un exèrcit vomitiu de famílies de centre comercial encara escric el que vull escriure. Ahir, abans que s’acabés la bateria del portàtil vaig trobar una fotografía vella teva a Internet i avui quan he engegat l’ordinador ha aparegut per sorpresa la teva mirada fixa que no em diu res i que no ets tu, mirant-me.

Per un absurd que no pretenc que em dugui enlloc, aquesta mirada que ja no ets tu m’ha dit “Bon dia” prop de la finestra que potser et recorda i aquest cel blavíssim que potser has vist. Avui celebro amb torradetes aquesta absència sempre present i la insuficiència de paraules, abraçades i petons de sempre. No tinc gaire clar què faig quan escric però per algun misteri que agraeixo veig que es va dibuixant una mena de viatge. Avui em prenc aquest cel blau com un regal. Fa cinc anys que deixo paraules aquí perquè se les endugui el vent. La noticia és sobreviure.

 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Del quatre setanta-cinc al cinc

  1. ricderiure ha dit:

    sobreviure és més d’un cinc…

    millora’t de la grip!!

    salut!

  2. Clidice ha dit:

    Si ja fa cinc anys, ja has superat el 4.75 🙂 Quan he baixat aquesta tarda a Barcelona el cel era de mentida, com de tempesta però no, com aquells cels que, quan els veus en una fotografia dius que estan trucats, que es nota massa el Photoshop. Serà que ara ja els cels deuen pertànyer a alguna franquícia.

  3. kika ha dit:

    tots viatgem, sí. i de quin manera tan clara ho ahs explicat.
    cuida’t!

  4. Marta ha dit:

    Ricderiure: No en tinc cap dubte. De fet sobreviure és l’únic que importa.

    Clídice: Què vols dir? Que ni tan sols el cel de Barcelona és de veritat? Que potser és una lona que tenim enganxada amb xinxetes. Ja podria ser… El cas és que avui havien dit que ni un núvol i després de fer la fotograia s’ha ben tapat però tapat raro.

    Kika: Exacte. Tots viatgem.

  5. XeXu ha dit:

    M’agrada aquesta metàfora, aquest concepte del 4.75. Vaja, m’agrada pel que explica, no pel fet, perquè com pots pensar, molts cops m’he sentit 4.75, sense donar-li aquest nom, sense saber-ne trobar cap d’adient, però aquest em sembla molt encertat, així que no t’estranyi que et manllevi aquesta manera de dir-ho si mai m’hi torno a sentir. Ara, per aquelles coses de la vida, penso que estic per sobre el 5. Encara aprovarem, tu!

  6. viuillegeix ha dit:

    qui diu que les paraules se les endu el vent? queden, sempre queden, tant a qui les escriu com a qui les llegeix. I això és la vida, anar acmulant aquests posits que ens deixen les lectures i les escriptures, que ens fan veure el cel i e que ens envolta d’una atra manera

    Sempre m’he preguntat quina diferència hi ha en tre el 4.75 i el 5. Com es posa la frontera ? qui és el maco que decideix que d’aguna cosa en saps un 0.25 mes o menys? Fa anys que faig classes i no he gosat mai suspendre a ningú amb un 4.75.

  7. Laura ha dit:

    Molt millor un 4,75 viu que un 6 mediocre i conformista. Visca el 4,75 etern!
    Cinc anys de constància i creativitat per mi seria una gesta, moltíssimes felicitats!!!
    I felicitats també pel “desemmascarament”… (No trobo millor paraula, és massa d’hora.)
    Un petó.

  8. Coses2 ha dit:

    A mi la teva manera d’escriure no em sembla un 4’75.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s