Dits

M’agrada. M’agrada molt la ruta que fa aquest autobús. Em porta records de fa temps. Per aquí a prop treballava un vell amor meu. Un home amb qui vaig compartir bones estones de sexe i més aviat poques converses. No sé si ell em deu recordar a mi ni puc imaginar-me de quina manera. L’atzar circula en totes direccions.

Érem molt joves. Mira: aquí treballaven ell i el seu pare. Recordo que sovint me n’explicava coses. No sé per què ho feia. Deia que s’assemblaven molt i com que ell era un home fort, digníssim, d’aparença molt viril i una mica esquerp, jo m’imaginava el seu pare atractiu igual que ell i amb uns quants anys més. Recordo que tenia un punt macarra important i que deien que era traficant. També recordo que al seu pare li faltava mig dit de l’anell de la mà esquerra. L’havia perdut tallant pernil, m’havia explicat ell mateix. Impossible saber si era cert.

Cada dia una aventura nova. És curiós com d’imprevisibles poden arribar a ser els records que ens queden de les persones.  A ell el recordo excitat parlant de futbol i de futbolistes mítics dels anys seixanta.  Era fill únic i diria que la seva religió era el futbol i la seva mare, una dona admirable que no vaig veure mai, una mena de verge que els dos homes de la casa, el pare i el fill, m’imaginava que tractaven amb devoció.

No ho puc evitar. Cada dia que agafo aquest autobús i passo a prop d’on recordo que tenien el taller miro a banda i banda per si el veig. M’agradaria veure el meu antic amant. M’agradaria saber si s’ha engreixat, si té parella, si s’ha quedat calb, si té fills, si vesteix amb estil o si bruteja, si porta motxilla, bossa o maletí. Però res. Els seus horaris mai no coincideixen amb el moment que jo passo per allà. Quan tinc un mal dia penso que potser s’haurà mort (ni rastre d’ell a Internet) i quan tinc un bon dia m’agrada pensar que potser ara viu dalt d’una muntanya o a Austràlia. Potser és una d’aquestes persones que viuen al marge dels ordinadors. Qui pot saber-ho?

Ahir va ser diferent. Ahir va pujar a l’autobús una cara que em va resultar familiar. Vaig pensar que era el seu pare. La mateixa pell fosca i brillant, el mateix coll gruixut, el mateix nas ample, els mateixos ulls grossos i la mateixa manera de caminar i de mirar-me. Ho vaig veure claríssim. Vaig pensar que potser sí que de jove aquell home s’hauria assemblat a l’home jove que sovint encara recordo.

Però el temps ha passat. Potser ara el seu fill tampoc no deu ser com jo el recordo. I jo el mateix. Hem desaparegut. Però tornem a l’home de l’autobús, un home gran, fort, digníssim, d’aparença molt viril i amb una mirada esquerpa. Quin regal del destí aquesta visió sorprenent del possible futur d’un amant del meu passat.

Ho vaig desitjar intensament. Que tots els semàfors es posessin en vermell per tenir més estona per mirar-lo. Duia texans i una gorra d’un equip de futbol al cap. És clar, hi ha fidelitats inqüestionables i el futbol n’és una. En un moment l’autobús va frenar d’una manera una mica massa brusca i l’home va tenir l’impuls d’agafar-se fort a una barra. Vaig tornar a reconèixer el meu vell amant en els seus moviments. També vaig veure que tenia tots els dits a totes dues mans i vaig dubtar de tot. Jo o la seva mare ens havíem confós d’home?

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Dits

  1. Lluís ha dit:

    Buf, un text rodó i dur, com els teus, habitualment. Però a banda dels elogis, el cas és que m’has fet recordar un conte d’en Cortázar del qui no recordo el títol. Un home i una dona desconeguts viatgen en metro, afagats a la mateixa barra. Es comencen a tocar les mans amb el dit petit, i Cortázar aconsegeuxi que aquest gest mínim es transformi en un conte intens. Com pots veure, res a veure amb el teu relat. Perquè t’ho explico, doncs? No ho sé.

  2. XeXu ha dit:

    M’encanten les teves històries al transport públic. Si les ajuntes totes i en fas un recull, segur que TMB te’l publica per la propaganda de viure tan intensament en els mitjans que ells proporcionen. El temps passa, sí, i aquestes situacions existeixen de veritat. Potser tu en narres una portada a l’extrem, jo ahir em creuava una noieta que arrossegava un cotxet en direcció a l’estació i vaig tenir els meus dubtes de que fos una antiga companya de l’institut, uns anys més jove que jo, però que sempre ha fet cara de nena. Ella va posar cara de reconèixer-me també, i vam fer una molt lleu salutació. De tornada, me la vaig tornar a creuar i ara caminava al costat del que era el seu xicot a l’institut, encara arrossegant el cotxet, un noi que també sempre feia cara de nen i que té una sospitosa semblança a l’Andrés Iniesta. Amb ell sí que hi havia tingut tractes. En aquells temps, i parlem de 15 anys enrere (oh Déu meu!!) em semblaven la típica parelleta d’insitut, i mira ara, tota una família. Han canviat, però tampoc tant, segueixen sent ells, però el temps passa per tots. I per què t’explico tot això? Jo que sé!

  3. Eulàlia ha dit:

    Una interessant reflexió sobre el pas del temps. Tot i que sovint diem que “el temps passa per tots”, no és cert. Per nosaltres, al nostre interior, no passa. Ens sentim els mateixos que als 10 , els 15, els 20, els 30. I no parlo tan sols físicament. “SAbem” que no ho som,però o ens ho acabem de creure.

  4. Natalia ha dit:

    M’ha encantat aquesta reflexió. Molts cops també em trobo mirant, a través del bus, la finestra d’algú i pensant què déu ser de la seva vida. I em fa gràcia pensar que d’altres deuen fer el mateix tot mirant la meva antiga finestra. 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s