Com sentir-se com una lolita als trenta-tres anys

No. Aquí no hi ha cap recepta per aconseguir sentir-se com una lolita als trenta-tres anys. Això és un escrit com un altre sobre un dia com un altre d’una noia com una altra en una ciutat com una altra. A partir del relat d’un record de la infància i d’un trajecte en metro explicaré una història més aviat poc ambiciosa sobre les diferències d’edat i el fet de  sentir-se com una lolita.

Recordo perfectament un vespre de fa molts anys. Sofà, els meus pares encara junts i la tele engegada. Tocava pel·lícula. Títol: “El graduat”. Era aquella època remota en què veure pel·lícules a la televisió en família tenia un aire de solemnitat els dies que “en feien una de bona”. Recordo la meva actitud d’adolescent d’aleshores entre escèptica i curiosa i recordo també que la pel·lícula em va semblar molt poc interessant. Hi sortia un home lleig i esquifit i dues dones: una de jove i una de gran.

Avui he pujat al metro. Davant meu: un noi molt jove. Ens mirem dues vegades una mica massa seguides. Em sento incòmoda però penso: què faria la Sharon Stone en el meu lloc? I òbviament poso l’esquena ben recta, el cap centrat, m’imagino que estic boníssima, miro l’adolescent  i creuo les cames aguantant-li la mirada durant uns segons.

Per uns moments em moro de vergonya. I si es descollona de riure? I si em pregunta l’hora que és i em tracta de vosté? Per sort no passa absolutament res d’això però durant una estona que no sé si  fem una parada, dues o tres, em ve de gust imitar lleugerament els seus moviments i ell em segueix el joc fins que s’aixeca.

A poc a poc es corda la jaqueta i es posa la bufanda. Penso: Ràpid, ràpid, què faria la Valérie Tasso en el meu lloc? I veig claríssim que és evident que ella el miraria amb cara de no haver trencat mai ni un plat i faig exactament això tot i que no sóc la Valérie Tasso.

És clar que tampoc no sóc la Sharon Stone. Merda. Què estic fent? Intento allunyar els pensaments negatius del meu cap. No sóc la Sharon Stone ni la Valérie Tasso, d’acord. Però tampoc no sóc la Duquesa d’Alba. O almenys no encara.

El noi es queda clavat davant meu buscant alguna cosa a la butxaca dels pantalons i just abans de sortir per la porta em somriu i em diu “Adéu” amb un somriure refotudament adolescent. M’ha guanyat. La força de la seva mirada és un milió de vegades més potent que cap dels meus pensaments més animats. Sento la vida com s’escapa amb fúria per un forat que és la casella de l’any de naixement que apareix en el meu D.N.I.

Abatuda i deprimida recordo el Dustin Hoffman. I  en Forges. I veig el tòpic de l’home petit i la dona enorme. M’he convertit en un ésser decadent i trist? Als meus trenta-tres anys ja sóc una vella verda? Estic barrejant coses? Sí però és que a la vida tot està barrejadíssim.

El fantasma de Gustav von Aschenbach està picant a la porta i jo l’obro encantada. Passi, passi. No pateixi. No penso comprar cap bitllet per anar a Venècia però potser sí que he de començar a fer-me a la idea que ja no em podrà quedar mai bé un vestit blanc de núvia. Potser ja s’ha acabat allò de sentir-me refotudament jove. Tot i així els joves poden arribar a resultar-me encisadors. De debò que fa tants anys que diu que ja no sóc jove? Pensi que l’esperança de vida s’està allargant d’una manera inquietant i ni que sigui només per això jo diria que encara és d’hora per sentir-me gran. M’estic fent un embolic.

Respiro profundament (d’alguna cosa han d’haver servit les classes de ioga) i accepto la realitat com una dona madura. La realitat és que mai no tornaré a ser tan jove com l’adolescent del metro. Però i què? S’obre davant meu un altre horitzó també enorme. La meva salvació és un exèrcit infinit d’homes grans que havien estat invisibles per a mi fins ara, al costat dels quals encara em podria arribar a sentir com una lolita adolescent. És evident: no hi ha dones velles sinó homes massa joves. Sempre -o gairebé sempre- pots trobar algú que sigui encara més vell que tu i tornar a sentir-te com una lolita una vegada més i una altra, i una altra, i una altra…

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

17 respostes a Com sentir-se com una lolita als trenta-tres anys

  1. XeXu ha dit:

    Si no ho haguessis dit tu, t’ho hagués dit jo, que en busquessis un de ben gran per poder-te sentir ben jove. Però em desanimes! Jo també en tinc trenta tres, ergo també sóc un viejuno. Però no tinc cap intenció de buscar-me’n una de més gran (no massa més gran, almenys) perquè ni en un milió d’anys voldria tornar a sentir-me com una criatura de 20 anys. Aquests temps ja van passar, per sort! Serà que no estem bé amb l’edat que tenim. Jo sí, tant, que gairebé no hi penso. Si hi pensés…

  2. ricderiure ha dit:

    trobo que esteu molt negatius…
    comparteixo any de naixement amb vosaltres i …
    (a tantu que ve un tòpic…) estem al millor moment de la joventut!!!!!
    `^_^´
    m’he fet un fart de riure llegin-te Marta, m’he vist a mi fent coses d’aquestes també…
    salut!!!

  3. DooMMasteR ha dit:

    Ei! Que em desanimareu a mi també!

  4. Rubèn ha dit:

    Si hagués sigut un home de 33 anys jugant a les mirades amb una adolescent, seria la cosa més normal del món.
    Així són aquestes convencions.

  5. Natalia ha dit:

    Coi, Marta, que em caso aquest any i amb vestit de núvia! I ho faré tenint ja 34 anys!!!! El cert és que quan vaig anar a emprovar-me el vestit, em va assaltar aquest dubte: no sóc massa gran? I de cop apareixen dues dones d’uns 45-50 anys a mirar vestits per a les segones nuocies d’una d’elles. Elles sí que em van semblar massa grans per vestir de núvia, i se’m van passar els dubtes. Sempre hi ha algú més gran que nosaltres volent fer coses que pensem que les ha de fer algú més jove que nosaltres. Així que estem a l’edat perfecte.

  6. Jordi Girbén ha dit:

    Deixa’m pensar què feia quan en tenia 33… Recordo que ho van celebrar a lo bèstia, amb unes olimpíades a la meva ciutat. Llavors estava fort de veritat; més innocent que ara però més fort… I recordo la Mrs. Robinson original, d’escoltar-la de petit a casa.
    Tal vegada, amb aquestes dades, puguis preuar el moment excel·lent que et pertoca.

  7. Lluís ha dit:

    Recordo que vaig veure La mort a Venècia als disset, quan jo en tot cas m’assemblava al Tadzio. La vaig tornar a veure quan ja m’apropava al Von Aschenbach. De manera que aquesta referència et pot trencar el cor.
    Tenia una pregunta a fer-te, tot i que ja veig que no respons comentaris per aquí: com podríem anomenar la versió masculina de la Lolita?

  8. Eulàlia ha dit:

    Em sento refotudament gran, collons, Marta, que només en tens 33 (i jo 44).
    Tot i que fer-se gran té avantatges: l’espectre d’allò que t’agrada s’amplia. I que t’atragui un noi més jove no vol dir res, res més que segueixes viva.
    El comentari de la Natàlia és molt descoratjador: què vol dir que no et pots casar de blanc als quaranta perfavort! Mai m’havia plantejat que hi hagués una “edat” per casar-se de núvia. Quan em vaig casar jo -als 32- una amiga em va dir “No aniràs a casar-te com qui va a treballar, no? amb aquest no t’hi tornaràs a casar, oi?” i em vaig casar disfressada. Ara no ho faria, però no pas per l’edat, sinó perquè m’il·lusionarien altres coses.
    I avui m’estic entrotllant com una persiana, però aquests temes de l’edat són intensos i -sobretot- relatius: per les meves filles jo dec ser -gairebé- una iaia, pels meus pares sóc una nena.
    Sempre he pensat que està bé sentir-se bé en l’edat que estàs… jo ho intento, però amb apunts com aquest…
    I estic amb el Rubèn també: hi ha un munt d’estereotips a trencar en aquest tema… potser per això no trobem de forma fàcil el “lolito” versió masculina.
    Bé ja paro.

  9. Mireia Camarasa ha dit:

    Doncs jo estic a punt de fer els 34 i em sento com una lolita! puc dir que estic soltera des de fa 2 anys pero el motiu es perque ara se el que vull i no faig com quan en tenia 20 i pico i necessitava un home per fer-me sentir be. Ara ja no em conformo amb qualsevol. Prefereixo estar soltera i amb el cap ben alt que sortir amb algu perque em reafirmi si soc maca o no tan gran.
    A viure la treintena, que ara les dones en aquesta edat estem a la flor de la vida i si volem i sabem somriure a la vida aquesta flor ens durara molts anys mes.
    Molts petons a totes! I a somriure!!

  10. Natalia ha dit:

    Eulàlia, no vull dir això (cadascú es vesteix com vol), sino que aquelles dones em van donar la lliçó d’això, precisament: cadascú fa el que li dona la gana. Personalment, però, jo no em veig vestida de núvia a partir d’una determinada edat, però és uan opinió personal només aplicable a mi mateixa. De fet, amb 33 anys, em va costar veure’m vestida així.

  11. viuillegeix ha dit:

    “La realitat és que mai no tornaré a ser tan jove com l’adolescent del metro. Però i què?”
    pues eso, quina mandra les lolitas i els lolitos !!

  12. Carme J. ha dit:

    Sempre m’han atret els homes més grans, molt més grans que jo! Eren els que més em seduien i amb qui millor m’entenia, ara que tinc 52, ja no !
    Encara no he trobat cap “Lolito” que em digui res i no es per mojigateria, potser el fet de tenir un fill de 27 compta molt al respecte.
    Em vaig casar molt encertadament i va ser amb un vestit de núvia blau/verd, per disgust del meu pare, per allò de la virginitat, ara de vestit de núvia, ni blanc, ni vermell, ni vestit. . . .no vull ser cap núvia!
    Coses de edat. . . . . .

    Aquesta pel·li, de segur que la vaig veure i viure de manera totalment diferent a tu, a mi l’actor escarransit i poca cosa em tenia el cor robat i l’escena que has penjat amb la música de Simon & GAnkunfel, tot un ítem

  13. LEBLANSKY ha dit:

    Marta voladora, a mi em passa al contrari que a tu: sempre m’he sentit atret per les dones madures. La meua passió ha estat caure “en brazos de la mujer madura”. La llàstima és que ara ja tinc una edat i el madur soc jo, haw, haw!

  14. ahse ha dit:

    Mare de deu, però als 33 anys encara pots trobar atractius als adolescents que van amb el metro?? No et fan més aviat pensar coses tipus “quina cara de tonto amb aires té aquest”, “pobre nen, què confós es veu amb la seva edat”, “mira a aquest, va de xulo però segurament ni sap com ficar-la”, etc. A mi fins i tot em fa certa vergonya recordar que fa tants anys, quan jo també m’anomenava adolescent, de tant en tant em semblava interessant algun adolescent amb pinta rara, d’aquests que per alguna cosa “destaquen”, el qual de ben segur vist amb els ulls d’ara em semblaria ridícul. I mira que sóc dels que donarien el món perquè se’ls caiguin anys de damunt i tornar a vivir en un cos jovenet, però si podria ser amb el cap d’ara, que en realitat no vull tornar enrere ni per error.

  15. El capità Nemo ha dit:

    La llei de Wilson-Sternberg diu que les dones que estan bones ho estan amb 15, 20, 30, 40 o els anys que sigui. I per estar bones no vull dir una cosa d’atracció física i prou sinó de tot plegat.

    Jo confesso que fins i tot li trobo un puntillo a la Joana Ortega o la Montserrat Nebrera per exemple, i s’hi barregen moltes coses que no són merament d’aparença, com la maduresa, el talent o el poder.

    Ara no m’apredegueu!

  16. Clidice ha dit:

    T’he llegit i he decidit apuntar-me a una excursió de l’Imserso, perquè si tu ets madura jo ja he passat a fase podrida 😉 Sempre m’han atret els homes molt més grans que jo, fins ara, és clar. Espero, però, que la regressió no sigui massa bèstia, que en tot hi ha límits. Quan tornis a fer una performance d’aquestes avisa, jo no m’ho vull perdre 😀

  17. Marina ha dit:

    Jo m’apunto a l’excursió de la Clídice. Dit això, vaig a dir una obvietat, un topicàs de tres parells de , però el diré : l’edat és al cervell i només allà un es pot sentir jove o vell ( un altre cosa és que el cos t’acompanyi ). Ahir mateix vaig veure parrejant pel poble una parella (els conec als dos) de dona madura i noi-jove-que-està-com-un-quès. Com es que estan junts en contra del que sembla ser un tabú – encara- a la nostra societat? Doncs tinc la resposta: ella se “sent” jove ( malgrat que també es podria apuntar a l’excursió de l’Imserso a Marina d’Or siudat de vacasiones).
    Ja he ultrapassat l’edat de reviure la “lolitessa” adolescent i tampoc no estic gairé per lolitos, però també et diré que si en surt un, no faré un pas enrera. Al capdavall, perquè desaprofitar res que ens vingui de gust? no és que sigui l’exemple a seguir, però Berlusconi amb 74 es pot trajinar tot allò que estigui per sota els 17 i els italians encara li fan la “ola”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s