Renyar un home

Després de la intensitat de l’experiència de l’altre dia decideixo tornar al mateix cafè mític de Barcelona i seure a la mateixa taula.

Al meu costat, un home molt ben vestit demana un cafè i mentre s’espera es manté immòbil com una sargantana. O s’està relaxant o està a punt de patir un atac de cor.

Demano un suc de préssec. L’home del meu costat truca per telèfon a algú. L’home es disculpa amb molt bones paraules i calla.  El que ha dit ho ha dit molt bé però l’home torna a disculpar-se amb les mateixes bones paraules i torna a callar. L’escena encara es torna a repetir una vegada més. No entenc què passa.

La cadira on seu l’home fa un soroll brusc i agut. L’home perd els nervis. L’home s’està empassant la bronca de la seva vida. Gairebé no pot dir ni una paraula sencera. Cinc vegades em sembla que intenta dir: “Em deixes parlar?” però no pot.

“Em deixes? Em… Espera. No. Ja t’he. Puc…? Però… Sí. No. No. Que et dic que”. És impossible. L’home està assumint totes les culpes de tot el món i fins i tot jo que no el conec de res tinc ganes de fer-li algun retret.

Per què no em vas trucar? Per què no vas venir? Per què no em contestes? Per què no em fas regals? Per què em poses les banyes? Per què no estens la roba? Per què no hi has posat sal?

Per què no ho fas? Per què ronques? Per què no et quedes a dormir? Per què ho has fet? Per què no em deixes en pau? Per què no la deixes? Per què no estires més els llençols quan fas el llit?

Per què et lleves a aquesta hora? Per què hem de viure junts? Per què no marxes de casa? Per què no et guanyes millor la vida? Per què li mires el cul? Per què sempre dius el mateix? Per què fas l’amor així?

M’aixeco. Pago el suc de préssec i  marxo. L’home continua assegut.  Té el front ple de suor i penso que se li haurà refredat el cafè. Continua sense poder dir res. El telèfon bull de ràbia. Els retrets són infinits. Aquest home no pot tornar a casa.

Vull seguir-te al Twitter

En un cafè mític de la ciutat de Barcelona un home parla com un article de la revista Sàpiens amb un amic i jo l’escolto des d’una altra taula mentre faig veure que llegeixo un llibre. L’home enumera tots els desastres de la política nacional i municipal que ens ha tocat viure i de sobte penso que em vull casar amb ell.

Però aquest moment no acaba de ser perfecte. Just en aquest punt clarivident de joia extrema recordo que estic grassa, que m’ha sortit un gra al front, que porto el cabell brut, que no sóc rica i que no tinc unes tetes enormes. Per no deprimir-me massa, però, mentre l’home passa a donar detalls d’èxits professionals diversos que em fan suposar que a sobre l’home es guanya bé la vida, començo a pensar que potser no seria tan fantàstic ser la seva dona.

Qui posaria sempre la rentadora si visquéssim junts? Quan podria dir jo alguna cosa -interessant o més aviat frívola- si ell parla tan bé i  diu sempre coses tan interessants i dignes amb aquest ús exquisit del llenguatge, aquests adjectius, aquestes locucions i aquestes construccions sintàctiques plenes de sintagmes nominals refinats i de predicats bellíssims i aquesta erudició de fons sempre present? Seria capaç de tenir sexe amb un home així? Potser em bloquejaria i no podria. I què passa amb aquest esperit crític que demostra? Acabaria jutjant també les meves actituds, les meves aptituds i la meva manera de fer-ho tot?

De sobte l’home pronuncia el nom “Gaddafi” i posa l’accent a l’última vocal. És instantani: el meu cervell i el meu cos es posen d’acord en sentir unes ganes intenses de tenir sexe amb ell. Segur que l’home ha viatjat moltíssim. O millor encara: potser ha estat vivint a Líbia. Potser és un reporter de guerra, un escriptor o un diplomàtic. I tant que podria tenir sexe amb un home així! Seria brutal i salvatge. I no cal que ens casem. Ni pensar en rentadores. Miro l’home sense por, ell també em mira i  ens aguantem la mirada un moment. Potser no porto el cabell tan brut, potser no estic tan grassa. Només tinc clara una cosa: podríem follar. De fet, tinc una mica de pressa.

Però aquesta fascinació em dura poca estona.

L’home passa de fer un repàs a l’actualitat política internacional a parlar d’ell mateix i diu una cosa així: “Bé, això ja seria un altre tema. No. No sé què fer amb la meva vida. Continuo sense plantejar-m’ho. Com sempre, sí. Una assignatura pendent saber què faig amb la meva vida”.

I perdo l’interès de cop.

Rectifico tot el que he dit abans. Ara ho veig clar. El que vull és seguir aquest home al Twitter. Res més. Ja no m’interessa com a marit.  Ni com amant. Ni com amic. Només desitjo seguir aquest home al Twitter. M’agrada el que diu i com ho diu. Vull llegir-lo.  Vull jugar a intuir què pensa a partir dels seus tweets. Vull saber quina informació destaca de cada dia. Vull saber a qui segueix ell. Vull llegir-lo tantes vegades com  a ell li vingui de gust escriure alguna cosa al Twitter. Només vull seguir-lo al Twitter. Em tranquil·litza saber-ho. El món torna a estar endreçat. Surto del cafè i me’n vaig cap a casa.

Primavera erotitzada

Cada any la primavera ens sorprèn amb força i sensualitat. Amb aquest ànim un bon dia decideixes que tu també podries ser psicòloga i acceptes amb curiositat (i un puntet d’il·lusió erotitzada) que la libido d’algun home calb bé podria ser una bomba de rellotgeria gairebé tan esmolada com les paraules d’algun notari mediterrani. Aleshores penses: I si provessis de fer un relat eròtic per celebrar l’arribada de la primavera?

I t’hi llences.

“Arribo a casa i et veig a la porta. Portes un ram immens de roses roses. Ets alt i fort i em mires amb desig”.

Merda. Sona cutríssim. Tornem-hi.

“Arribo a casa i el veig. És l’home de la floristeria. Sempre m’han semblat atractius els homes que treballen amb les mans”.

Una mica millor però això de treballar amb les mans sona una mica repel·lentet. Potser que ho eliminis.

“Arribo a casa i el veig. És l’home de la floristeria. Va carregat amb un ram immens de roses roses i li pregunto: “Servei a domicili?”. Em mira amb ulls de lluç bullit i em respon “Sí, ja veus”. Recordo que abans treballava a Cacaolat. Què deu haver passat? Fa dies que quan miro les notícies només estic atenta quan parlen del Japó”

Massa realista. Fora.

“Arribo a casa i trobo l’home de la floristeria a l’entrada de l’edifici. Obro la porta sense dir res i l’home passa cap a dins amb mi. Diu que va al mateix pis que jo. Mentre l’ascensor puja em pregunto per qui deuen ser les roses roses que porta”.

Bé. Millor. Continua.

“Arribem al meu replà i ens diem “Adéu”. Entro a casa mentre ell es queda mirant un paper on segurament hi ha apuntat el número de la porta on ha d’entregar les roses”.

Quina gràcia. Sembla que ara el que hagi de passar és que les flors siguin per tu!!!!!

“Tanco la porta d’un cop i penso que l’home de la floristeria està boníssim. Em trec les sabates i em canvio de roba. Fa calor.  Es nota que ha arribat la primavera. Em trec els sostens i em poso un vestit fresquet”.

Això dels sostens no caldria haver-ho escrit però és una pista perquè si algú sospita que aquí no hi haurà marro, que sospiti que potser sí que n’hi haurà.

“De sobte piquen a la porta. Les roses! Les roses roses! Són per mi, ja m’ho pensava! Obro la porta i l’home de la floristeria entra ràpid dins del meu pis i el gat negre s’escapa. Dic una paraulota i ordeno a l’home de la floristeria que faci tornar el gat, que encara sortirà el pastor alemany dels veïns i tindrem un disgust. L’home deixa el ram de roses roses damunt de la taula del menjador i surt al replà a buscar el gat. Jo m’espero dins de casa. En cinc segons el gat torna. L’home té la virtut de fer que el gat l’obeeixi. Com ho haurà aconseguit? Miro l’home de la floristeria amb curiositat. Potser és l’home perfecte”.

I ara què més diràs? Espero que no comencis a parlar d’amor.

“L’home de la floristeria em demana si pot anar al lavabo. L’home de la floristeria té gastroenteritis. L’home de la floristeria es disculpa i diu que si vull em regala el ram de roses roses. L’home de la floristeria entra al lavabo”.

Atenció. Ara toca pensar alguna cosa que tingui gràcia, que la història comença a ser una mica llarga i estranya. Això només ho salva un triangle amorós!

“Quan surt del lavabo l’home de la floristeria m’explica una història increïble. Es veu que l’home de la veïna té una amant. I es veu que  justament avui l’home havia enviat un ram de roses roses a l’amant però que l’amant està  molt empipada i ha decidit (l’amant) retornar el ram de flors al domicili familiar de l’home (el meu veí). En aquestes circumstàncies, la meva veïna (la dona oficial del meu veí) ha tingut un atac d’histèria quan ha vist les roses i ha llegit la noteta que acompanyava el ram i que suposadament havia escrit el seu marit  (el meu veí) per a la seva amant”.

Uf què complicat. És massa rebuscat. Qui vols que s’ho cregui tot això??

“Doncs bé, això va passar. Com a mínim a un amic meu li va passar. El que no entenc és perquè la seva parella no es va quedar les flors i va engegar el meu amic a fer punyetes com a mínim aquell dia. Potser perquè el meu amic és calb?”.

L’erotisme i la comicitat ens envolten i a vegades la realitat resulta tan poc versemblant que no val la pena tractar d’aprofitar-la ni per fer-ne ficció. Les roses fan molt bona olor, això sí. Mires la lluna i penses que ja faràs un relat eròtic un altre dia.

Fi de la interrupció

Ahir aquest blog va interrompre la seva activitat i/o inactivitat habitual per motius estrambòtics que no sabria com explicar. L’origen i el final semblen clars però el que va passar entremig i men–tres–tant és un misteri.

PIXar de nit és perillós

(Escena nocturna. Després de la invasió. Dos soldats de l’exèrcit PIX surten a pixar a fora de les trinxeres).

Xip xap. Què és això? Un altre lloc raro. I de què va aquest? Ni idea. Tot el dia parlen d’autobusos i d’amants raros. I algun diamant de tant en tant, no t’ho perdis. No ho acabo d’entendre. I dius que un dia van parlar de peixos? De peixos voladors, potser? O de peixos polla? Peixos polla?! I per què dius que són raros els amants? Per mi que tot és mentida. El típic personatge inventat. Doncs jo a vegades he pensat que això ho escriu un senyor de vuitanta anys que s’avorreix. Potser sí. Un d’aquests que es passen les tardes a l’Ateneu. Això suposant que sigui de Barcelona, que us penseu que sou el centre del món els de Barcelona. També a vegades parla de l’Alt Urgell. I no especifica més? Ara no me’n recordo, potser no. I també parla de Ripoll. Del monestir? Ni idea. Hi ha alguna cosa més a Ripoll? A mi què m’expliques? Què deies abans d’uns peixos? Quins peixos? Ostres, espera, ara t’ho busco. Mira és aquí. Ah, d’acord, d’acord. Una mica raro. Sí, ja t’ho deia. Però qui és més raro els amants o ella? Ella? No deies que era un senyor? Bé, era una manera de parlar. Potser és un home molt senzill que té un embolic amb una dona amb un càrrec molt important i, clar, com que tots dos estan casats es veu que no poden dir qui són i han de dissimular. Ai trobo que seria una mica rebuscat. I què? Podria ser, no? T’ho imagines? Au va. Me’n torno. Xip xap.

Si voleu neutralitat, aquí.

I si voleu aturar això, aquí.

 

Fada rosa i garrafa d’aigua

Cap de setmana de Carnestoltes. Greix a la sang. Dijous Gras. Botifarra d’ou i coca de llardons. Vaig a comprar fruita i verdures per compensar el desastre. Surto de casa i trobo un semàfor vermell.

Toca esperar. A l’altra banda de carrer una nena petita vestida de fada de color rosa amb una vareta màgica a la mà mira de manera insistent dos nens -un nen i una nena-, aproximadament de la mateixa alçada que ella i que no van disfressats. La nena vestida de fada es mou de dreta a esquerra i mira els altres nens com si els volgués dir: Mireu quin vestit tan meravellós que porto. Vosaltres, en canvi, no aneu disfressats. Quina desgràcia la vostra…

El nen i la nena sense disfressa aguanten la mirada  fixa i impertinent de la nena vestida de fada i s’empassen la seva inesquivable exhibició de disfressa. Quina crueltat. Les seves cares són tristes i la seva roba -un xandall gris ell i uns texans amb samarreta verda ella- també. Miro els pares de les criatures i cap d’ells no sembla adonar-se de l’escena que té lloc mig metre més avall dels seus ulls. Miren endavant cap a on sóc jo i semblen atents al semàfor.

Què deu pensar la nena disfressada de fada? Se la veu contenta i orgullosa amb la seva disfressa. Sent curiositat o compassió pels dos nens que no van disfressats? És, potser, una mica perversa?

Recordo quan era petita i em disfressaven. Jo volia disfressar-me de princesa o de fada i anar vestida tota de color rosa.  Però no va poder ser. Em van disfressar de catalana (la meva primera disfressa), de ballarina (mallot, tul i mitges blanques), de princesa (amb un vestit grog, una incongruència imperdonable, i a sobre sense corona) i d’infermera (vestidet blanc i capa blau marí).

I encara de més coses. De tirolesa (verda? marró? granate?), de xinesa (un pijama blau), de maduixa gegant (bata vermella i barretet verd), de mickey mouse (no puc entendre per què), d’egípcia (una altra disfressa difícil) i de dormilega (vaja, que em van passejar amb pijama, sabatilles, batín i un peluix).

Quan el semàfor s’ha posat verd els pares, els nens i jo hem abandonat els nostres pensaments i hem tornat a caminar cap a on anàvem. La nena vestida de fada ha ensopegat, ha caigut de panxa a terra i ha perdut la vareta. He pensat que li estava bé. Mentre els seus pares l’ajudaven a aixecar-se i recollien la vareta els altres nens han mirat la nena amb indiferència i han passat de llarg.

Poca estona després, ja al mercat, mentre esperava la meva tanda per comprar enciam, cogombres, carxofes, carbassons, tomàquets, pastanagues, mongetes, cebes, mandarines i maduixes, he topat amb una altra escena curiosa. Una mare i una filla disfressada es passejaven pel mercat com si desfilessin.

La pobra criatura era sota d’una disfressa horrorosa i, sobretot, indeterminada. Impressionava una mica. He pensat que era una  pobra víctima innocent d’una mare amb massa temps lliure i que aquells cartrons, aquells plafons, aquell maquillatge, la perruca, aquell excés de productes tèxtils (cotó, llana, polièster, etc.), paper, plàstic, pintura, cola i qui sap quins altres materials del dimoni eren excessius.

La nena semblava una mica contrariada fins que he vist una espurna d’il·lusió en els seus ullets quan unes quantes senyores i jo li hem dit que estava maquíssima i que la disfressa era una passada just després que la peixatera hagués llençat a l’aire la pregunta prohibida: “Però de què va disfressada?”. No he sentit la resposta que ha donat la mare. De fet és igual. Potser era flor, potser era gerro o potser era garrafa d’aigua.

Un musical

Vuit homes dalt d’un escenari representen quatre escenes equivalents: un home i un cambrer. D’esquerra a dreta: home A i cambrer A, home B i cambrer B, home C i cambrer C, home D i cambrer D. Comencen l’escena l’home i el cambrer de més a l’esquerra.

Home A: Posi’m una altra escena domèstica vomitiva, si us plau!

Cambrer A: Ja en porta set avui. És millor que se’n vagi a donar un volt. Surti, fugi, faci el que sigui però freni. Pel seu bé!

Home A: Posi’m una altra escena domèstica vomitiva, si us plau!

Cambrer A: Però per què? Per què en vol una altra?!

Home A: Obeeixi, collons, obeeixi. Posi’m una altra escena domèstica vomitiva, com collons vol que li digui?!!!! Eh?!

Cambrer A: D’acord, d’acord. Amagui aquesta navalla. Ara miro què tinc. Miri, he trobat una rentadora plena de roba per estendre i una discussió sobre els seus costums sexuals i la seva olor corporal.

Home A: Aaaaaah. Aaaaaah. Aaaaaaaaaaah. Necessito oblidar-la. Necessito oblidar-la. M’he de convèncer. He d’aconseguir-ho. Totes són iguals. Que se m’empassi la rutina. La vida quotidiana s’ho menjarà tot. El desig, la tendresa i l’enamorament. No val la pena somiar. No val la pena intentar canviar res. No val la pena!  No cal canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Jo no sóc un intel·lectual. Jo no sé qui va ser Lampedusa. Jo només necessito oblidar-la…

Tots els cambrers (mirant al públic): Davant de la saturació d’absurds de la vida real aquest home necessita amb urgència… allò més bàsic… necessita… allò més senzill… vida! Que l’absurd pur i sense artificis el faci tornar a la vida ara mateix! Quants cops l’inici de tot és una situació absurda i quants cops el final també? Trenquem tots els gots i tots els plats! Rebentem els vidres de les finestres! Sortim fora, respirem aire net, toquem algun arbre. Tornem-nos una mica salvatges!

Home B: I què tot plegat? Té interès? Té gràcia? Aporta alguna cosa nova? Si n’és de pesada la història de sempre. La infelicitat apareix. I què? És molt fàcil. Cau com una cagada de colom damunt d’una vida que semblava força ben muntada. Ningú no ho entén però tothom menteix, en el fons tothom s’ho pensava. De sobte l’absurd i el desig ho capgiren tot i tothom voldria frenar.

Tots els cambrers (eixugant un got): Fa cinc mil anys que ningú no aporta res de nou!!! Estem cansats d’aquesta cançoneta trista i de servir cerveses! Què més voleu d’aquesta vida? Esteu vius, sou rics i no esteu malalts però això no durarà sempre, imbècils! La vida és plena d’històries aparentment inexistents i de pensaments subterranis que circulen en paral·lel a les grans coses de la vida.

Home A (mirant al públic): Ep, vostè, sap de què parlo? Sí, sí, vostè, vostè que no diu res. Vostè fa cara de tenir família i de saber de què parlo. Ha desitjat mai enviar-ho tot a fer punyetes? No, esclar, vostè sempre diu que és prou feliç.

Home D: Ràpid. Una cervesa més per oblidar les persones que estimem, les persones que estimàvem, els metges que ens visiten, les factures que paguem, els conflictes d’aquí i d’allà, els fills, els somnis i els desitjos que diem  i repetim a tort i a dret amb l’esperança que ningú no descobreixi que estem morts, que vam morir enmig d’una tempesta absurda i ridícula d’una tarda de diumenge que vam decidir no veure algú que va morir.

Home A: Calli. Ella no és morta. No m’expliqui la seva desgràcia com si fos compartida.

Home D: Una altra cervesa per aquest pobre home que no entén res i que vol oblidar-ho tot.

Home B i Home C: Es pensa que podrà oblidar-la!

Home A: Penso fer-ho. I tant que sí. És només sexe. Els homes som diferents de les dones.

Tots els cambrers (llençant un drap a l’aire): Apa, què ha passat aquí? Servim cerveses i descobrim misèries.  Aquest home és un ingenu!

Home C: Au va…

Home B: No pot ser!

Home A: És natural voler sempre allò que no tenim però no passa res.

Home D (amb to burleta): Estic molt bé. Sóc prou feliç…

Home B (amb to burleta): I tant que sí!!!!

Cambrer D: Com ha de ser llevar-se un matí i adonar-se que la teva vida és una farsa insuportable?

Home D: Tan bèstia com veure l’amor. O encara més bèstia: veure l’amor, tocar-lo, mirar-lo, sentir-lo, fer-li l’amor, notar-lo suau, mirar-hi a dins, pensar que  no cal fugir i fugir.