Un musical

Vuit homes dalt d’un escenari representen quatre escenes equivalents: un home i un cambrer. D’esquerra a dreta: home A i cambrer A, home B i cambrer B, home C i cambrer C, home D i cambrer D. Comencen l’escena l’home i el cambrer de més a l’esquerra.

Home A: Posi’m una altra escena domèstica vomitiva, si us plau!

Cambrer A: Ja en porta set avui. És millor que se’n vagi a donar un volt. Surti, fugi, faci el que sigui però freni. Pel seu bé!

Home A: Posi’m una altra escena domèstica vomitiva, si us plau!

Cambrer A: Però per què? Per què en vol una altra?!

Home A: Obeeixi, collons, obeeixi. Posi’m una altra escena domèstica vomitiva, com collons vol que li digui?!!!! Eh?!

Cambrer A: D’acord, d’acord. Amagui aquesta navalla. Ara miro què tinc. Miri, he trobat una rentadora plena de roba per estendre i una discussió sobre els seus costums sexuals i la seva olor corporal.

Home A: Aaaaaah. Aaaaaah. Aaaaaaaaaaah. Necessito oblidar-la. Necessito oblidar-la. M’he de convèncer. He d’aconseguir-ho. Totes són iguals. Que se m’empassi la rutina. La vida quotidiana s’ho menjarà tot. El desig, la tendresa i l’enamorament. No val la pena somiar. No val la pena intentar canviar res. No val la pena!  No cal canviar-ho tot perquè tot continuï igual. Jo no sóc un intel·lectual. Jo no sé qui va ser Lampedusa. Jo només necessito oblidar-la…

Tots els cambrers (mirant al públic): Davant de la saturació d’absurds de la vida real aquest home necessita amb urgència… allò més bàsic… necessita… allò més senzill… vida! Que l’absurd pur i sense artificis el faci tornar a la vida ara mateix! Quants cops l’inici de tot és una situació absurda i quants cops el final també? Trenquem tots els gots i tots els plats! Rebentem els vidres de les finestres! Sortim fora, respirem aire net, toquem algun arbre. Tornem-nos una mica salvatges!

Home B: I què tot plegat? Té interès? Té gràcia? Aporta alguna cosa nova? Si n’és de pesada la història de sempre. La infelicitat apareix. I què? És molt fàcil. Cau com una cagada de colom damunt d’una vida que semblava força ben muntada. Ningú no ho entén però tothom menteix, en el fons tothom s’ho pensava. De sobte l’absurd i el desig ho capgiren tot i tothom voldria frenar.

Tots els cambrers (eixugant un got): Fa cinc mil anys que ningú no aporta res de nou!!! Estem cansats d’aquesta cançoneta trista i de servir cerveses! Què més voleu d’aquesta vida? Esteu vius, sou rics i no esteu malalts però això no durarà sempre, imbècils! La vida és plena d’històries aparentment inexistents i de pensaments subterranis que circulen en paral·lel a les grans coses de la vida.

Home A (mirant al públic): Ep, vostè, sap de què parlo? Sí, sí, vostè, vostè que no diu res. Vostè fa cara de tenir família i de saber de què parlo. Ha desitjat mai enviar-ho tot a fer punyetes? No, esclar, vostè sempre diu que és prou feliç.

Home D: Ràpid. Una cervesa més per oblidar les persones que estimem, les persones que estimàvem, els metges que ens visiten, les factures que paguem, els conflictes d’aquí i d’allà, els fills, els somnis i els desitjos que diem  i repetim a tort i a dret amb l’esperança que ningú no descobreixi que estem morts, que vam morir enmig d’una tempesta absurda i ridícula d’una tarda de diumenge que vam decidir no veure algú que va morir.

Home A: Calli. Ella no és morta. No m’expliqui la seva desgràcia com si fos compartida.

Home D: Una altra cervesa per aquest pobre home que no entén res i que vol oblidar-ho tot.

Home B i Home C: Es pensa que podrà oblidar-la!

Home A: Penso fer-ho. I tant que sí. És només sexe. Els homes som diferents de les dones.

Tots els cambrers (llençant un drap a l’aire): Apa, què ha passat aquí? Servim cerveses i descobrim misèries.  Aquest home és un ingenu!

Home C: Au va…

Home B: No pot ser!

Home A: És natural voler sempre allò que no tenim però no passa res.

Home D (amb to burleta): Estic molt bé. Sóc prou feliç…

Home B (amb to burleta): I tant que sí!!!!

Cambrer D: Com ha de ser llevar-se un matí i adonar-se que la teva vida és una farsa insuportable?

Home D: Tan bèstia com veure l’amor. O encara més bèstia: veure l’amor, tocar-lo, mirar-lo, sentir-lo, fer-li l’amor, notar-lo suau, mirar-hi a dins, pensar que  no cal fugir i fugir.

 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Un musical

  1. Lluís ha dit:

    Ostres! Tinc la impressió que havia assistit als assajos d’aquest musical. Recordo frases i més o menys l’escena. Ara no ho sabria dir ben bé, però eren uns assajos estranys, en locals pudents i molt tard de la nit. No sé què deuria fer jo veient assajar aquesta sarsuela, però és obvi que estava allà. Llavors no em podia imaginar que veia la gènesi d’un musical, però mira. Com que ara vivim l’apoteosi del musical, ja ho entenc. Què vols que et digui, entre aquest musical o el del Jackson, crec que em quedo amb aquest. Em porta records més tendres.

  2. ahse ha dit:

    Sí l’amor és un cony palpitant d’alguna dona, la vida fa fàstic. I el mateix es pot dir des de l’altre punt de vista. És una cosa més baixa reduir-ho tot als genitals…

  3. Lluís ha dit:

    He tornat a veure els comentaris i he de dir que m’he quedat una mica atontat. No em podia imaginar que apareguessin comentaris tan sensuals com el d’ashe. Me’n vaig a veure qui és, però crec que no ha entès ben bé què volen dir els genitals, que són l’expressió més diàfana de l’amor.

  4. Eulàlia ha dit:

    És curiós, jo també he tornat a mirar els comentaris i m’enduc dues sorpreses. La primera és: però no havia jo comentat aquest post?? Doncs es veu que no.

    La segona és que no entenc motl bé què ens vol dir l’ashe… perquè potser sóc jo, però hi veig poca relació amb el teu text. Vull dir que fa referència (i molt tangencial) una única frase del teu musical. El teu musical parla de la rutina, del desamor, de l’oblit. De la vida, en definitiva.

    M’he tornat a llegir el text que em sembla brillant. Transmet una visió un pèl fosca de la vida, això sí. Tot i que sembli una contradicció, no ho és.

  5. Marta ha dit:

    Lluís: Hi havies anat? Allò era terrible i meravellós a la vegada. Encara recordo aquella moqueta color granate i aquelles taques de les butaques i aquella olor que feien els camerinos i els pots vells de maquillatge i el terra de fusta de l’escenari, l’olor que feia no l’he tornat a sentir a cap altre lloc. Potser sí que tot plegat tenia un punt decrèpit però també hi havia il·lusió i tendresa, veritat?

    Ahse, Lluís i Eulàlia: Records tendres? Genitals femenins? Genitals masculins? Mons que fan fàstic? Expressions diàfanes de l’amor? Rutina? Desamor? Oblit? Em perdo una mica i només tinc clar que són lectures tan fascinants com sorprenents que donarien per moltíssim…

    Bon cap de setmana a tothom.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s