Fada rosa i garrafa d’aigua

Cap de setmana de Carnestoltes. Greix a la sang. Dijous Gras. Botifarra d’ou i coca de llardons. Vaig a comprar fruita i verdures per compensar el desastre. Surto de casa i trobo un semàfor vermell.

Toca esperar. A l’altra banda de carrer una nena petita vestida de fada de color rosa amb una vareta màgica a la mà mira de manera insistent dos nens -un nen i una nena-, aproximadament de la mateixa alçada que ella i que no van disfressats. La nena vestida de fada es mou de dreta a esquerra i mira els altres nens com si els volgués dir: Mireu quin vestit tan meravellós que porto. Vosaltres, en canvi, no aneu disfressats. Quina desgràcia la vostra…

El nen i la nena sense disfressa aguanten la mirada  fixa i impertinent de la nena vestida de fada i s’empassen la seva inesquivable exhibició de disfressa. Quina crueltat. Les seves cares són tristes i la seva roba -un xandall gris ell i uns texans amb samarreta verda ella- també. Miro els pares de les criatures i cap d’ells no sembla adonar-se de l’escena que té lloc mig metre més avall dels seus ulls. Miren endavant cap a on sóc jo i semblen atents al semàfor.

Què deu pensar la nena disfressada de fada? Se la veu contenta i orgullosa amb la seva disfressa. Sent curiositat o compassió pels dos nens que no van disfressats? És, potser, una mica perversa?

Recordo quan era petita i em disfressaven. Jo volia disfressar-me de princesa o de fada i anar vestida tota de color rosa.  Però no va poder ser. Em van disfressar de catalana (la meva primera disfressa), de ballarina (mallot, tul i mitges blanques), de princesa (amb un vestit grog, una incongruència imperdonable, i a sobre sense corona) i d’infermera (vestidet blanc i capa blau marí).

I encara de més coses. De tirolesa (verda? marró? granate?), de xinesa (un pijama blau), de maduixa gegant (bata vermella i barretet verd), de mickey mouse (no puc entendre per què), d’egípcia (una altra disfressa difícil) i de dormilega (vaja, que em van passejar amb pijama, sabatilles, batín i un peluix).

Quan el semàfor s’ha posat verd els pares, els nens i jo hem abandonat els nostres pensaments i hem tornat a caminar cap a on anàvem. La nena vestida de fada ha ensopegat, ha caigut de panxa a terra i ha perdut la vareta. He pensat que li estava bé. Mentre els seus pares l’ajudaven a aixecar-se i recollien la vareta els altres nens han mirat la nena amb indiferència i han passat de llarg.

Poca estona després, ja al mercat, mentre esperava la meva tanda per comprar enciam, cogombres, carxofes, carbassons, tomàquets, pastanagues, mongetes, cebes, mandarines i maduixes, he topat amb una altra escena curiosa. Una mare i una filla disfressada es passejaven pel mercat com si desfilessin.

La pobra criatura era sota d’una disfressa horrorosa i, sobretot, indeterminada. Impressionava una mica. He pensat que era una  pobra víctima innocent d’una mare amb massa temps lliure i que aquells cartrons, aquells plafons, aquell maquillatge, la perruca, aquell excés de productes tèxtils (cotó, llana, polièster, etc.), paper, plàstic, pintura, cola i qui sap quins altres materials del dimoni eren excessius.

La nena semblava una mica contrariada fins que he vist una espurna d’il·lusió en els seus ullets quan unes quantes senyores i jo li hem dit que estava maquíssima i que la disfressa era una passada just després que la peixatera hagués llençat a l’aire la pregunta prohibida: “Però de què va disfressada?”. No he sentit la resposta que ha donat la mare. De fet és igual. Potser era flor, potser era gerro o potser era garrafa d’aigua.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Fada rosa i garrafa d’aigua

  1. XeXu ha dit:

    No saps com m’alegro d’haver deixat els temps de l’escola per no haver-me de disfressar. No sé com ho vivien els altres, però per mi era un pur tràmit. Recordo haver fantasiejat amb la idea de posar-me malalt justament el dia de carnaval. No dic jo que no posés aquesta excusa algun cop… que qui es vulgui disfressar que ho faci, tu, de princesa o de cogombre, però fer-ho per obligació? No tota la canalla són uns inconscients, així que potser els podrien preguntar abans si volen ser humiliats d’aquesta manera.

  2. viuillegeix ha dit:

    per carnestoltes, la dignitat fa vacances, i així es veuen les disfresses que es veuen, siguin de nens o d’adults

  3. Jordi Vendrell ha dit:

    Arribo a aquest post i, mal m’està dir-ho, vaig disfressat. Vaig disfressat de “blogaire”. M’hauràs de perdonar, però cada vegada que passi per aquí (segur que serà sovint) hi aniré de disfressat. M’estalvio d’explicar-te com és la disfressa. Ho saps.
    Salut.

  4. Natalia ha dit:

    A mi tampoc m’ha agradat mai disfressar-me per Carnestoltes (en canvi, els caps de setmana, quan era petita, m’encantava).
    Avui en dia, em fa vergonya aliena veure la gent gran disfressada. Trobo que ha perdut tot el sentit, ara per ara. Tot i això, vaig veure la primera part de la rua de Sants, i ho vaig confirmar. Els bolivians vivien la festa com el que era: diversió i ball. Els catalans, només duien disfresses reivindicatives (a favor de que torni el xec-nadó, en recolzament de Barcelona decideix, …).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s