Al restaurant

Maître: I vostè?

Sr. Aulet: Un filet molt poc fet.

Maître: Un filet molt poc fet. Molt bé.

Sr. Aulet: Molt poc fet. Quan dic molt poc fet, vull dir molt poc fet.

Sra. Aulet (mirant a terra): Ja t’ha entès… i a més a més ja ho sap…

Maître: Un filet molt poc fet. D’acord.

Sr. Aulet: Això mateix, maca. I perdona que insisteixi. Ho faig perquè sé que aquí puc fer-ho. Oi que sí? Que aquí és dels pocs llocs on puc demanar un filet molt poc fet sense haver de patir ni una mica. I justament per això ho demano i què carai, que és el meu filet i que el demano poc fet. Molt poc fet.

Maître: I tant que sí, senyor Aulet. Ja fa bé de demanar el que vol com ho vol.

Sr. Aulet: Correcte.

Sra. Aulet (després de tossir tímidament): Pagar tants diners per acabar menjant carn crua.

Sr. Aulet: Calla, Lola.

Sra. Aulet: Calla tu.

(Tal com us heu imaginat el senyor Aulet i la senyora Aulet han vingut a sopar al restaurant Chateubriand per celebrar un aniversari de bodes, ara no recordo si és el vint-i-sisè o el vint-i-setè. I de fet, tant li fa. A estones el senyor Aulet odia en silenci la pobra senyora Aulet i a estones la senyora Aulet odia en silenci el pobre senyor Aulet.

Evidentment fa anys havien estat enamorats i havien passat molt bones estones junts. A la festa major d’Olot. Pujant al Matagalls. Un concert de Bruce Springsteen. Un munt de coses! I s’havien fet molta i molt bona companyia. Mica en mica (al començament els amics no donaven ni un duro per ells) van anar veient que s’entenien i que tot era prou fàcil. Excursions. Un cap de setmana fora. Alguns atacs de riure memorables.

I, a sobre, la caseta de la platja d’ella estava bé i l’apartamentet de la muntanya d’ell encara més. Al llit també bé. Molt bé. Sobretot al començament. Ell era tendre i ella també. Estaven il·lusionats. Aquell perfum. Alguns vespres apassionats (de fet uns quants). Els primers regals. Una fotografia especial. Algun espant també. Aquell matí en aquella clínica. Una nit de gelosia. Un dia ell. Un altre dia ella. Un parell de cartes d’amor. La dependència. Declarar-se. Les roses. Els amics comuns. Conèixer les famílies.

Més endavant es van casar, van fer un viatge de noces i van tenir fills. Els anells, els braçalets i els rellotges. El bricolatge. Els retrets. L’enveja. Anar al metge. La guarderia. L’esgotament. El dia del pare i el dia de la mare. L’avorriment. L’escola. L’institut i la universitat. Comprar la moto. Els hobbies. Els àlbums de fotografies. Acabar de pagar la hipoteca. Viatjar. Els enterraments. Els dies difícils. El disgust. La independència. Els problemes a la feina. Les obres al pis. Els dinars familiars. Aquell enigma amb aquella factura. El silenci.

Uns quants secrets agradables. Algun secret desagradable. Durant els anys de maduresa és cert que ell va tenir un parell d’amants, una d’important i una altra que no tant, però també és cert que ella es va enamorar del seu cunyat i que una nit va passar una cosa. Una reconciliació important. La malaltia de l’amic. Ens separem. No ens separem. Canviar el menjador. Hobbies nous. La indiferència. Canviar el lavabo, la cuina i el dormitori. Escoltar cançons de fa anys. Bones estones. Restaurants mítics.

Els néts. La jubilació. Tan de pressa? Un regal impressionant. Un abans i un després. I després un altre. La ràbia. La confiança. Conformar-se. Ell ronca com un porc senglar des del primer dia i ella encara riu com un conill histèric com quan tenia quinze anys. Pijames còmodes. Cures mèdiques, gotes i pastilles. Ara que són grans i no tenen amants, ni enamoraments ni fills per cuidar, mengen filets; ell poc fets i ella molt fets. I jo no entenc res. No serà que s’estimen? Encara que no sigui la millor història del món, vull dir.)

Postals personals

Tornar a treballar. El cansament de les sis del matí. Un dia em llevo i em sento especialment poc ambiciosa. Vaig a treballar i intento passar-me el dia sencer sense cridar l’atenció, caminant sense fer soroll pel costat de totes les coses que em fan sentir malament i intentant frenar pensaments terribles. Però no. Això no funciona. Tot el dia vaig pensant coses: no em faré mai rica, no protagonitzaré la millor història d’amor del món, no salvaré la vida a ningú, no passaré a la història, no seré mai prou brillant, no seré prou forta per deixar de fumar.

Ja no fumo però m’és igual. Avui em sento incapaç de ser prou forta per deixar de fumar. És així. La merda, aquesta merda, és així. Sempre que agafo un llibre de Martin Amis i el començo a llegir em passa el mateix. Em vénen ganes d’escriure d’una manera extra-àcida. Cent pàgines de no entendre què passa. Cent pàgines de riure per sota el nas cada sis línies i d’horroritzar-me cada quatre. Cent pàgines de paraulotes i de veritats desagradables que molts callen (afortunadament). A mig camí de Cela i de Pajares, així veig en Martin Amis i em cau bé. M’imagino que s’ho passa molt bé escrivint. Gairebé tant com si anés al lavabo i el resultat no fos l’habitual. És per pensar-s’ho.

“Puta jornada laboral” és una frase que podria dir algun dels personatges d’algun llibre de Martin Amis. O tu. O jo. Però no, jo no dic ni piu. Amb tota l’educació del món em veig abocada al fracàs silenciós de les persones amables que quan no ho veuen clar callen en sec. Plego quan és l’hora de plegar i agafo un autobús com si fos l’últim autobús del món. On puc anar?

Al darrera meu a l’autobús, dues senyores s’expliquen la vida i jo les escolto.  De sobte un petit gag lingüístic, per graciós i per absurd, m’ajuda a tornar a la vida. Una dona li diu a l’altre que Outlet es pronuncia “Aulet” amb accent a la e, Aulet, i sona tan català que gairebé t’ho podries creure. La senyora número dos es mostra insegura i la senyora Aulet ha guanyat la discussió amb la seva seguretat abassegadora. Què diria en Martin Amis de la senyora Aulet? Segurament res perquè els seus personatges no van mai en autobús, o potser sí, ara no me’n recordo. Sento compassió per la senyora número dos que no obre la boca. És la perdedora del dia, un aplaudiment per ella.

Necessito caminar pel Passeig de Gràcia. Necessito oblidar les petites agressions de la vida quotidiana, les voluntàries i les involuntàries, aquell amant que s’oblida de fer una cosa important, aquell amant que estalvia petons o paraules boniques, aquell amant que enganya i que no es mulla.

Un cop acabada la llista de greuges rebuts, per algun desajust estúpid el meu cervell comença a pensar en totes les coses que recordo que he fet malament i que possiblement han fet mal a algú, a vegades intencionadament, a vegades no.  No és agradable descobrir que la pròpia veritat no és tan senzilla. Necessito caminar pel Passeig de Gràcia urgentment. Veure aparadors bonics, persones ben vestides, sanes i alegres.

I joies.

*******

Potser ha estat un error. Ara noto una sensació horrorosa de caure al buit mentre el cel és blau i potent i bonic, i les joies són perfectes i cares i inabastables, i jo sóc pobre, i no vull fer-me la víctima ni vull patir, ni vull plorar ni vull fer-te mal però no puc i és com si la mateixa cosa fos molt fàcil quan passa una unitat familiar pel meu costat i molt difícil quan un aparador em torna la meva imatge.

I quina és la solució? Un canvi de cervell? Escriure per canalitzar tota aquesta frustració? I quin interès té escriure? Com si les paraules fossin un remei. Com si això fos una cursa i el final no fos el que tots ja sabem des del primer dia. En Martin Amis mai no sembla amoïnat per aquestes coses. Només l’amoïna ser baixet. Creu-t’ho! Si escriu que l’amoïna ser baixet és que l’amoïna tota la resta i això el fa terriblement simpàtic.

M’esgoto. Torno a pensar en els grans estalviadors de regals, de petons i de roses. Aquells homes que he estimat per no res. Aquells amants de passió moderada impermeables a tot el que fos jo fora del llit. Un amic em rep sense fer preguntes i em serveix una copa de vi en un got que m’agradaria que fos una mica menys ronyós. No coneix en Martin Amis. No m’estima. No m’enganya. No em jutja. Tampoc no em fa feliç. Hi ha dies que em fa por la meva vida. De debò que això és la meva vida? No pot ser que hi hagi hagut algun error? De debò que no puc forrar-me i ja està? La diferència entre ser Martin Amis o ser un dels seus personatges és massa fina. Diria que a ell li passa exactament el mateix però ell ha aconseguit forrar-se.

Conte de Sant Jordi i la mona

La vella no arriba a final de mes de cap manera. Bé, sí, fent règim. Si no sopa cap dia hi arriba perfectament. La vella es dedica a comptar i descriure tots els mals que té i a felicitar els sants de tots els coneguts que encara són vius. També memoritza i repassa on venen la fruita més barata. La vella pateix i tothom ho veu.

La vella no té famíla. Bé, sí que en té. Té un fill que no l’estima, una néta molt petita i un nét que l’ignora i que avui que és Sant Jordi ven roses per guanyar-se uns calerons sota de casa seva. “Amb el que guanyi et portaré un regal”, li diu el nét a l’àvia abans de marxar de casa.

Són les cinc de la tarda i el nét té ganes de berenar un entrepà de xoriço. Entra al Sorli Discau i agafa un paquet de xiclets (no se sap mai) i un sobre de xoriço ibèric. Abans que pugui agafar un paquet de pa bimbo tou, en Maties va cap a ell:

-Deixa-ho tot. Treu-t’ho! Va. Caradura. Si seràs desgraciat… Va!

El nét s’agafa les solapes de la caçadora texana passada de moda i es gira amb cara de sorpresa:

-Què passa? Què passa? Tranquil·litat, home. Que avui és Sant Jordi, company.

En Maties insisteix:

-Treu-t’ho. Que t’he vist.

El nét comença a fer el ploricó i finalment entrega el sobre de xoriço ibèric tot explicant que només volia menjar alguna cosa, que té gana, que la crisi és molt dolenta i que s’ho està passant molt malament.

En Maties:

-Si tens gana, et dono una barra de pa d’ahir. Els xiclets te’ls pots quedar, cortesia de la casa.

El nét surt del Sorli Discau amb el paquet de xiclets i una barra de pa dura com una pedra. El seu company de la parada de roses se’n riu d’ell i del seu berenar. Els dos nois estan una mica tensos però la feina és la feina i venen totes les roses fins que no en queda ni una. Bé, sí, en quedarà una.

-Àvia, sóc jo. Porto pa. I una rosa per a la noia més guapa de tota l’escala.

-Molt bé, carinyo. Jo no he comprat res, tal com vas dir-me (la vella esmola les dents i saliva imaginant què més haurà portat el nét).

-Però alguna cosa tindràs a la nevera, àvia, no pateixis. Farem el pa torrat amb el que sigui i ja veuràs que bé.

-Doncs no. No hi ha res. Pensava que tu…

-Quina merda!

-No siguis malparlat. Què pensaran els veïns si et senten?

-Altra feina tenen que escoltar-me a mi. Collons, quina merda!

-No n’hi ha per tant. Soparem torrades amb oli i sal. Així no ens engreixarem. Total, jo no tinc gaire gana. Tu sí?

-Collons, quina merda!

La pobra dona fa veure que no el sent però odia amb violència el seu nét imbècil. Fa un dia que no menja. Li havia posat al cap la idea de vendre roses sota de casa per algun motiu. I havia interpretat com un exemple de justícia divina allò que el sopar el portaria ell quan la passés a veure un cop acabada la feina.

Crec-crec-crec.

-Nen, saps si demà vindran el Pere i la Gemma amb la nena?

Crec-crec.

-Demà no crec. Potser demà passat. Després d’anar a menjar la mona a casa l’Angeleta. Cada any hi anem, que no te’n recordes?

El nét marxa a casa seva i la vella recull amb els dits les engrunes de la taula.

Mira la tele una estona. No fan res de bo.

Trenta-vuit minuts més tard la vella se’n va a dormir amb gust de pa torrat a la boca i somiant que la mona que ningú no voldrà quedar-se a casa (per no engreixar-se) acabarà a casa seva demà passat.

Estels en conserva per Sant Jordi

“Una joia que no s’ha esperat no és comparable en magnitud a cap més goig” (Antígona de Sòfocles, traducció de Carles Riba).

Molts dels llibres publicats els anys vuitanta del segle passat es troben gairebé desapareguts i són d’autors probablement vius que caminen pel carrer com si mai no haguessin publicat cap llibre. Per la dificultat d’aconseguir-los, aquests llibres resulten -com a mínim- exòtics i llegir-los pot arribar a provocar un plaer inesperat  i absolutament lliure d’elements de màrqueting literari, quelcom especialment indicat per al lector àvid de novetats bibliogràfiques i esgotat de trobar sempre algú altre al metro llegint el mateix llibre que ell.

L’altre dia estenent els llençols al terrat de casa vaig pensar en la revolució que va suposar la impremta i en el canvi de paradigma que plantegen les xarxes socials on qualsevol pot escriure un text i aconseguir una certa difusió. Imagino que els que van viure el naixement de la impremta poc podien imaginar el que va acabar implicant aquest invent. Alguns van posar el crit al cel perquè van veure perillar el treball de qualitat dels copistes i d’altres van veure la possibilitat de difondre les seves idees a tort i a dret, tot i que després van moderar la seva eufòria.

I què va passar al final? Suposo que es va anar imposant una mena de punt mig que no és al mig i que ningú no va saber preveure del tot. Un punt que no era ni el millor ni el pitjor dels escenaris ni tot el contrari. La incertesa va manar i segurament manarà. I potser ja està bé que sigui així perquè si no, la vida seria molt avorrida.  En tot cas, la combinació guanyadora ha d’incloure sort i alguna qualitat. I sí, ara parlo d’invents, de llibres i d’històries d’amor.

(No sé què estem fent però ens ho estem passant la mar de bé. Es pot dir alguna cosa millor de la literatura, del sexe o de la vida?)

L’any 1980 a Barcelona es publicava el llibre “Guia d’estels i constel·lacions” i avui que floreixen “llibres excel·lents” de sota les pedres, un corrent litel·lúric (o digitel·lúric) enllaça les paraules mortes en vida d’un llibre publicat aleshores i difícil de trobar ara, amb les paraules suposadament vives de l’atzarós món dels blogs.

En el llibre “Guia d’estels i constel·lacions” d’Albert Ullibarri he trobat un embolcall màgic finet i misteriós que no he entès del tot a la primera i, a dins, una barreja esplèndida de pel·lícula d’Almodóvar amb un toc de Gato Pérez i  un polsim de Guillermina Motta. No ho proveu per separat.

El món que es descriu en aquest llibre és el d’una part del món de quan jo tenia tres anys. Agafo un àlbum de fotografies dels meus pares i les miro. Són ells. Estan tan perduts com estava jo quan tenia vint anys i estava segura de tot. Els meus pares no van llegir aquest llibre i no passa res. De fet és una esperança. Potser algú ens llegirà a nosaltres.

“El sis de juny va caure una pluja d’estels sobre Barcelona” (pàg. 245). Els meus pares no van avorrir l’Amàlia ni van tenir por d’assemblar-s’hi. En canvi jo puc veure en Sebastià, en Jaume i en Lluís. Puc envejar la bellesa de la Judit i l’estupefacció d’una parella d’americans. Puc patir amb en Lluís. Plorar amb en Jaume i prendre-li una carta que tots hem rebut i que tots hem escrit alguna vegada a la vida.

“No has de témer, no siguis irracional i sobretot no permetis que la nostra amistat es perdi. Si no hi pot haver res més, et demano que almenys resti l’amistat, i que continuï essent tan dèbil o forta com sempre. Truca’m o escriu-me, ho espero. Però escombra abans tots els fantasmes del teu cervell” (pàg. 127).

Puc mirar i remirar mil fotografies de converses de cada dia. Puc sospitar dels diumenges. I dels estius. I de la fruita.  I de la “llista inacabable de les pedres que em tiro al damunt i que m’aturen a mig camí” (pàgina 57). Puc fer un boicot a les anxoves. Puc veure un tren i confondre Girona i Ginebra. Puc veure King Kong. Puc desconfiar de les males intencions d’un colom jove. O tenir por d’un ós d’Alaska mort. Aquest llibre sembla un conjur.

Puc riure d’una errada genial que sembla una broma. A la pàgina 27 enlloc de dir “represa de la conversa” diu “represa de la conserva”. I sobretot puc riure de mi mateixa mentre espero una rosa que arribarà o que no arribarà. En qüestions de roses, tampoc no hi ha certeses absolutes.

Puc somriure amb tendresa del fracàs universal d’un dibuix que acabarà semblant un “confús mapa del metro” (pàg. 212). Puc mirar el cel, puc veure estels, puc somiar constel·lacions i puc dir “Bona nit” set vegades. Poder llegir i rellegir aquest llibre ha estat un plaer inesperat. Feliç Sant Jordi. Tota la resta és incertesa. Què us esperàveu?

Suspendre un professor

Arriba a classe tardíssim. Disset minuts. D’una manera una mica accelerada comença a explicar que el temari és immens i que no el podrem veure tot amb el poc temps que tenim. El veig com es mou i penso que està imitant en Harold Bloom. Continua explicant el temari.

Descriu els principals temes que formen el programa i raona com els diferents apartats dialoguen entre si. Sembla apassionant. Divuit minuts. Les digressions poden ser meravelloses. M’agraden les persones que són capaces de tenir un pensament viu i àgil que entra i que surt d’un tema  cap a un altre.

Tot seguit, ens pregunta que què sabem del primer punt del temari. Jo diria que no en sabem gaire res i que per això ens hem matriculat a l’assignatura i que per això anem a classe, però un parell d’alumnes deixen anar algunes paraules. Res de l’altre món. Deuen ser ànimes compassives que no volen abandonar el professor en el silenci.

El professor agraeix la participació dels alumnes, assenteix i durant una bona estona hi ha una mena de conversa entre aquests alumnes i el professor. Tretze minuts. Quan el tema mor, el professor llença una nova pregunta a l’auditori. D’aquesta, ningú no sembla saber-ne la resposta. Torna a preguntar que què sabem del primer punt del temari. No sabem res, repeteixo per dins.

Què llargs que es fan alguns minuts. Minuts de silenci, mirades buides i algun alumne adormit. Estic esperant que comenci la classe i començo a neguitejar-me. Estaria bé que la persona que treballa fent de professor, fes de professor, que ensenyés alguna cosa o com a mínim que semblés que ho intenta. Nou minuts.

Un secret: confesso que m’agradaria que la  classe fos una mica  més ambiciosa (ara no ho és gens), no pas un intent fallit de tertúlia desigual i sense cap finalitat clara. El professor diu una frase que em sembla lleugerament obscena en el context mandrós i poc exigent en què ens trobem: “No entrarem en això ara perquè si hi entréssim no podríem veure tot el temari que hem de veure i que, com sabeu, és molt extens, i tenim poc temps”. Quatre minuts.

Tot seguit el professor engega l’ordinador i el canó de projeccions. Té la mirada perduda mentre el canó s’escalfa i el logo d’una marca desconeguda il·lumina gradualment la pantalla. Tres minuts més. Ara ens demana si hem llegit uns textos. Ningú no contesta. Ara pregunta si tenim cap pregunta sobre els textos. Ningú no contesta tampoc.

Enmig del silenci, el professor obre l’explorador d’Internet, entra a la pàgina de la universitat i escriu el seu nom d’usuari i la seva contrasenya en un parell de requadres. Ara hi ha una mica de xivarri a classe mentre el professor navega pel campus virtual fins que troba la seva assignatura i el document que vol obrir.

En aquest punt d’avorriment extrem, agraeixo no trobar-me enmig d’una selva de Power Points. Almenys aquí tot són documents de text. Això és el regne del copiar i enganxar i tot és Arial o Times New Roman, fons blanc i lletres negres. Podria ser molt pitjor.

Sis minuts. Tenim un text en pantalla. Per fi. Potser ara començarà la classe d’una vegada. Després d’uns moments força interessants (nou minuts), el professor diu una altra frase que odio: “No hi ha cap geni entre nosaltres”. El professor porta un jersei moníssim i sembla molt bona persona però aquest comentari em sembla estúpid i depriment. Si no es pot somiar aquí, a la universitat, on podrem fer-ho? Cal tirar per terra tan aviat la il·lusió pel repte, pel somni, pel coneixement i per l’esforç?

El professor demana als alumnes si volen fer alguna pregunta. Ningú no contesta. El professor fa una altra pregunta a l’aula: “Quina hora és?”. Tot seguit reelabora el discurs que ja ha fet abans i quan acaba torna a preguntar el mateix: “Quina hora és ara?” i  encara afegeix una altra pregunta “Quanta estona falta?”.

Tot és tan informal que riu i torna a repetir la mateixa explicació que ja ha donat dues vegades i juga ara a relacionar-la amb la primera explicació que ha fet sobre el programa de l’assignatura. Cinc minuts. No tothom té gràcia per farcir un discurs pobre i més aviat poc treballat. Vendre fum no és tan fàcil. Potser aquesta és la lliçó del dia.

Quan s’acaba la classe (sis minuts abans) els alumnes parlen.  En el sector dels pràctics es mostren satisfets perquè diuen que així entrarà menys temari a l’examen, en el sector dels benèvols diuen que la culpa no és del professor sinó del temari i en el sector dels resignats conclouen que l’única solució és deixar d’anar a classe.

Perdre

El pitjor que pot passar-te és que t’enamoris. L’home que diu que tot ho fa de manera molt racional es llença a la piscina. Abans avisa de la seva falta d’implicació. Ara no t’enamoris, eh. No en sap gaire i dura poca estona sota de l’aigua sense respirar. Després torna a casa i la vida segueix tan endreçada com sempre i se sent més jove. Potser més guapo, una mica més àgil. L’home que diu que tot ho fa de manera molt racional ara diu que no va llençar-se a cap piscina. Que el van estirar. Que el van empènyer. Potser unes sirenes misterioses. Potser una música estranya. Potser el destí, aquell desastre universal. L’home diu que no sap què li va passar. Que potser no es trobava bé. Que potser es volien aprofitar d’ell. Que la cosa no anirà a més i que està molt bé tal com està.  Les seves paraules comencen a semblar repetides. Potser perquè cada vegada és com si fos la primera. Això no està bé. La vida ens la compliquem nosaltres mateixos. No ho volia fer. No tornarà a passar. Vaig esborrar el teu telèfon. Truca’m, si us plau. L’home que diu que tot ho fa de manera molt racional està cagat de por i puc entendre’l. Qui no coneix la vella història? Deixar que la vida s’escapi a engrunes mentre esperes que un salt mortal espectacular et torni a la vida. I al mateix, temps creuar fort els dits perquè no passi res.

Jo el que vull és fer magdalenes

A Berlin, prop de la parada de metro de Rosenthaler Platz hi ha un petit cafè on un dia vaig somiar que tot tornava a començar. En el meu somni tenia un marit d’aparença seriosa i tres o quatre fills molt divertits. Dic marit perquè sis dies abans ens havíem casat i dic tres o quatre fills perquè per mi un somni a Berlin ha d’incloure necessàriament tres o quatre nens petits entremaliats.

El cafè es diu “Unsere kleine Bäckerei” i té una floristeria al costat. És del meu marit. Ell treballa allà i jo aquí. M’agrada on treballo perquè sempre fa olor de pa acabat de fer. Normalment se sent jazz per les tardes i soul pels matins i mai no hi falten les roses. Els clients són amables i tirant a silenciosos. Molts llegeixen llibres i d’altres escriuen. Els nens juguen en un pati interior o bé a la floristeria si no hi ha gaire gent. Allà el seu pare els deixa tenir cucs de seda dins d’una caixeta de cartró amb forats amb la condició que ni la caixeta ni els cucs no surtin mai de la floristeria.

No era tan difícil. He après a fer pastissos i magdalenes. La màquina de fer cafè fa un soroll fantàstic i no té secrets per a mi però el millor de tot plegat és que he aconseguit que em portin una llet boníssima d’una granja ecològica d’on també em porten els ous. Sovint deixo que  els nens convidin els seus amics de l’escola a berenar. A l’hivern els preparo xocolata desfeta amb melindros i  a l’estiu pa amb tomàquet. Sempre fan un xivarri de por. Si fa bon temps juguen al pati. A vegades organitzem activitats per a nens. La setmana que ve volem fer un taller perquè aprenguin a fer galetes. A l’estiu aprendran a plantar enciams. Em sembla que serà esgotador però no em puc queixar: els nens es veuen sans i alegres.

D’altra banda, (no sé d’on traiem el temps) el meu marit i jo mantenim una vida sexual absolutament envejable que no expliquem a ningú per no fer gaire enveja. És estrany. El temps sembla que no passa per nosaltres. Sempre tenim aquesta edat indeterminada entre els trenta i els quaranta anys i sempre fem cara de follar i de llegir molt. Diuen que semblem feliços però jo no tinc temps per pensar si ho som o no. Vaig força de bòlit però escric més que mai. Després de guanyar aquell premi tot va venir rodat i no he parat.

Cada estiu, pels volts de Santa Marta muntem uns vespres literaris que tenen molta gràcia. Convidem  un munt d’amics i de músics. Vénen acordionistes i tastem vins i gintònics. De sobte, un soroll em despita. Sembla un helicòpter però és un home que ronca i que amb un cop de peu m’ha fet recordar que dormo al seu costat i que no visc a Berlin. Estira un braç i m’abraça. Jo ja no l’estimo. No tenim sexe (si no és per necessitat), no tenim conversa  i no tenim remei. Tenim diners  (que no gastem mai), una hipoteca (per què ho vaig  haver de fer?) i un munt de rutines previsibles. Algunes no són horroroses del tot. La majoria sí. Suposo que la vida deu ser això. Dissabte calçotada.