Estels en conserva per Sant Jordi

“Una joia que no s’ha esperat no és comparable en magnitud a cap més goig” (Antígona de Sòfocles, traducció de Carles Riba).

Molts dels llibres publicats els anys vuitanta del segle passat es troben gairebé desapareguts i són d’autors probablement vius que caminen pel carrer com si mai no haguessin publicat cap llibre. Per la dificultat d’aconseguir-los, aquests llibres resulten -com a mínim- exòtics i llegir-los pot arribar a provocar un plaer inesperat  i absolutament lliure d’elements de màrqueting literari, quelcom especialment indicat per al lector àvid de novetats bibliogràfiques i esgotat de trobar sempre algú altre al metro llegint el mateix llibre que ell.

L’altre dia estenent els llençols al terrat de casa vaig pensar en la revolució que va suposar la impremta i en el canvi de paradigma que plantegen les xarxes socials on qualsevol pot escriure un text i aconseguir una certa difusió. Imagino que els que van viure el naixement de la impremta poc podien imaginar el que va acabar implicant aquest invent. Alguns van posar el crit al cel perquè van veure perillar el treball de qualitat dels copistes i d’altres van veure la possibilitat de difondre les seves idees a tort i a dret, tot i que després van moderar la seva eufòria.

I què va passar al final? Suposo que es va anar imposant una mena de punt mig que no és al mig i que ningú no va saber preveure del tot. Un punt que no era ni el millor ni el pitjor dels escenaris ni tot el contrari. La incertesa va manar i segurament manarà. I potser ja està bé que sigui així perquè si no, la vida seria molt avorrida.  En tot cas, la combinació guanyadora ha d’incloure sort i alguna qualitat. I sí, ara parlo d’invents, de llibres i d’històries d’amor.

(No sé què estem fent però ens ho estem passant la mar de bé. Es pot dir alguna cosa millor de la literatura, del sexe o de la vida?)

L’any 1980 a Barcelona es publicava el llibre “Guia d’estels i constel·lacions” i avui que floreixen “llibres excel·lents” de sota les pedres, un corrent litel·lúric (o digitel·lúric) enllaça les paraules mortes en vida d’un llibre publicat aleshores i difícil de trobar ara, amb les paraules suposadament vives de l’atzarós món dels blogs.

En el llibre “Guia d’estels i constel·lacions” d’Albert Ullibarri he trobat un embolcall màgic finet i misteriós que no he entès del tot a la primera i, a dins, una barreja esplèndida de pel·lícula d’Almodóvar amb un toc de Gato Pérez i  un polsim de Guillermina Motta. No ho proveu per separat.

El món que es descriu en aquest llibre és el d’una part del món de quan jo tenia tres anys. Agafo un àlbum de fotografies dels meus pares i les miro. Són ells. Estan tan perduts com estava jo quan tenia vint anys i estava segura de tot. Els meus pares no van llegir aquest llibre i no passa res. De fet és una esperança. Potser algú ens llegirà a nosaltres.

“El sis de juny va caure una pluja d’estels sobre Barcelona” (pàg. 245). Els meus pares no van avorrir l’Amàlia ni van tenir por d’assemblar-s’hi. En canvi jo puc veure en Sebastià, en Jaume i en Lluís. Puc envejar la bellesa de la Judit i l’estupefacció d’una parella d’americans. Puc patir amb en Lluís. Plorar amb en Jaume i prendre-li una carta que tots hem rebut i que tots hem escrit alguna vegada a la vida.

“No has de témer, no siguis irracional i sobretot no permetis que la nostra amistat es perdi. Si no hi pot haver res més, et demano que almenys resti l’amistat, i que continuï essent tan dèbil o forta com sempre. Truca’m o escriu-me, ho espero. Però escombra abans tots els fantasmes del teu cervell” (pàg. 127).

Puc mirar i remirar mil fotografies de converses de cada dia. Puc sospitar dels diumenges. I dels estius. I de la fruita.  I de la “llista inacabable de les pedres que em tiro al damunt i que m’aturen a mig camí” (pàgina 57). Puc fer un boicot a les anxoves. Puc veure un tren i confondre Girona i Ginebra. Puc veure King Kong. Puc desconfiar de les males intencions d’un colom jove. O tenir por d’un ós d’Alaska mort. Aquest llibre sembla un conjur.

Puc riure d’una errada genial que sembla una broma. A la pàgina 27 enlloc de dir “represa de la conversa” diu “represa de la conserva”. I sobretot puc riure de mi mateixa mentre espero una rosa que arribarà o que no arribarà. En qüestions de roses, tampoc no hi ha certeses absolutes.

Puc somriure amb tendresa del fracàs universal d’un dibuix que acabarà semblant un “confús mapa del metro” (pàg. 212). Puc mirar el cel, puc veure estels, puc somiar constel·lacions i puc dir “Bona nit” set vegades. Poder llegir i rellegir aquest llibre ha estat un plaer inesperat. Feliç Sant Jordi. Tota la resta és incertesa. Què us esperàveu?


Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a Estels en conserva per Sant Jordi

  1. XeXu ha dit:

    Et puc dir que alguna de les frases no m’ha fet gota de gràcia, però què vols, si una cosa es dirà de nosaltres en un futur, pel que fa als nostres blogs, és que qui ho llegia es portava al seu terreny les coses perquè li quadressin amb les seves pròpies problemàtiques. En podem dir empatia. També en podem dir mancança d’estimació, necessitat de comprensió, o fins i tot egocentrisme. Jo no me’n salvo de portar les coses al meu terreny, què hi farem. Que tinguis una bona diada.

  2. Allau, tan de bo aquest apunt t’hagi agradat. No puc dir res més!

  3. XeXu, l’empatia que dius, aquest joc de la identificació és un element que atrapa. Pot arribar a ser un bàlsam o pot resultar terrible.

  4. Clidice ha dit:

    És un bon llibre, escrit per una millor persona.

  5. Clídice, això m’ha semblat, que era un molt bon llibre. I descobrir-lo sense esperar-lo, com la joia inesperada de l’Antígona, ha estat un plaer doble. Tan de bo el reeditessin i es pogués comprar a les llibreries el Sant Jordi que ve, per exemple.

  6. viuillegeix ha dit:

    As anys 80 estava convençuda que em menjaria el món. Buscaré el llibre, a veure si se m’obre a gana

  7. Viuillegeix, la recomanació està feta. Ja diràs que et sembla 🙂

  8. El capità Nemo ha dit:

    De tots els munts de paper (quants arbres, senyor!) esmerçats en llibres que han de convertir-se en pols, la meva millor troballa ha estat, fins ara, el “Fouché”, de Zweig, per 100 pessetes de les d’abans. El vaig comprar en un mercadet de llibres que feien a la meva antiga escola d’EGB, quan tenia 19 anys. No el vaig llegir fins als 30. Tot aquest temps va restar sense ser obert, només va ser superficialment fullejat (em semblava que tenia molta lletra, massa petita i sense dibuixos). És un cas ben bé de joia inesperada (perquè jo llavors no tenia ni idea de qui era Zweig). Ara bé, aquest que dius tu té més mèrit, encara.

  9. Capità Nemo, m’alegra veure que has passat per aquí justament en aquest apunt. La teva història em sembla molt bona. No et sents orgullós de la teva elecció dels 19 anys encara que després tardessis a llegir-lo?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s