La vella no arriba a final de mes de cap manera. Bé, sí, fent règim. Si no sopa cap dia hi arriba perfectament. La vella es dedica a comptar i descriure tots els mals que té i a felicitar els sants de tots els coneguts que encara són vius. També memoritza i repassa on venen la fruita més barata. La vella pateix i tothom ho veu.
La vella no té famíla. Bé, sí que en té. Té un fill que no l’estima, una néta molt petita i un nét que l’ignora i que avui que és Sant Jordi ven roses per guanyar-se uns calerons sota de casa seva. “Amb el que guanyi et portaré un regal”, li diu el nét a l’àvia abans de marxar de casa.
Són les cinc de la tarda i el nét té ganes de berenar un entrepà de xoriço. Entra al Sorli Discau i agafa un paquet de xiclets (no se sap mai) i un sobre de xoriço ibèric. Abans que pugui agafar un paquet de pa bimbo tou, en Maties va cap a ell:
-Deixa-ho tot. Treu-t’ho! Va. Caradura. Si seràs desgraciat… Va!
El nét s’agafa les solapes de la caçadora texana passada de moda i es gira amb cara de sorpresa:
-Què passa? Què passa? Tranquil·litat, home. Que avui és Sant Jordi, company.
En Maties insisteix:
-Treu-t’ho. Que t’he vist.
El nét comença a fer el ploricó i finalment entrega el sobre de xoriço ibèric tot explicant que només volia menjar alguna cosa, que té gana, que la crisi és molt dolenta i que s’ho està passant molt malament.
En Maties:
-Si tens gana, et dono una barra de pa d’ahir. Els xiclets te’ls pots quedar, cortesia de la casa.
El nét surt del Sorli Discau amb el paquet de xiclets i una barra de pa dura com una pedra. El seu company de la parada de roses se’n riu d’ell i del seu berenar. Els dos nois estan una mica tensos però la feina és la feina i venen totes les roses fins que no en queda ni una. Bé, sí, en quedarà una.
-Àvia, sóc jo. Porto pa. I una rosa per a la noia més guapa de tota l’escala.
-Molt bé, carinyo. Jo no he comprat res, tal com vas dir-me (la vella esmola les dents i saliva imaginant què més haurà portat el nét).
-Però alguna cosa tindràs a la nevera, àvia, no pateixis. Farem el pa torrat amb el que sigui i ja veuràs que bé.
-Doncs no. No hi ha res. Pensava que tu…
-Quina merda!
-No siguis malparlat. Què pensaran els veïns si et senten?
-Altra feina tenen que escoltar-me a mi. Collons, quina merda!
-No n’hi ha per tant. Soparem torrades amb oli i sal. Així no ens engreixarem. Total, jo no tinc gaire gana. Tu sí?
-Collons, quina merda!
La pobra dona fa veure que no el sent però odia amb violència el seu nét imbècil. Fa un dia que no menja. Li havia posat al cap la idea de vendre roses sota de casa per algun motiu. I havia interpretat com un exemple de justícia divina allò que el sopar el portaria ell quan la passés a veure un cop acabada la feina.
Crec-crec-crec.
-Nen, saps si demà vindran el Pere i la Gemma amb la nena?
Crec-crec.
-Demà no crec. Potser demà passat. Després d’anar a menjar la mona a casa l’Angeleta. Cada any hi anem, que no te’n recordes?
El nét marxa a casa seva i la vella recull amb els dits les engrunes de la taula.
Mira la tele una estona. No fan res de bo.
Trenta-vuit minuts més tard la vella se’n va a dormir amb gust de pa torrat a la boca i somiant que la mona que ningú no voldrà quedar-se a casa (per no engreixar-se) acabarà a casa seva demà passat.
Volar de nit és perillós 
Això podria ser una escena de Roberto Rossellini, en cas que en Roberto hagués nascut a Catalunya. Sant Jordi neo-realista en temps de convergència. Tan sols hi ha un detall que s’escapa: per què passen trenta-vuit minuts?
Lluís, m’acaben de venir-me moltes ganes de reveure cinema italià en blanc i negre de Rosellini o de Fellini pre-vuit-i-mig. Sobre els 38 minuts, era una xifra absolutament poc excitant. Ni mitja hora, ni quaranta minuts, ni una hora. 38 minuts és una xifra prou poc especial per aparèixer en un conte com aquest on ni la vella ni el nét no tenen nom. És clar que també podria ser l’edat del nét o del fill, no ho sé.
Suposo que deu ser alguna al·legoria d’alguna mena, però llegint-ho se’t queda un mal cos… és per tallar-se les venes… Tenies un mal dia, un enrabiada amb el món, o t’has proposat escriure l’escena més depriment que et sortís? Ben escrit està, eh? Però… uf!
XeXu, l’escena del robatori d’ibèric és real! Perdona si t’he fet passar un mal moment.
La vella s’hauria de passar per algun mercat a l’hora de tancar i li donarien verdures i fruita. I t’asseguro que no estarà pas sola.
Un relat excel·lent, m’ha agradat molt.
Tractes dos o tres temes diferents. Mentre el llegia pensava en la solitud de les persones grans. I també en la dificultat de moltes persones per menjar alguna cosa més que un rosegó de pa. ada cop més persones com la nostra àvia, la nostra mare, la nostra tieta poden estar a la sortida del supermercat a veure què pot trobar per endur-se al pap (una cosa similar a la que diu coses2). I també en la dificultat dels joves per sortir-se’n. Pobresa intergeneracional.
Coses2: M’imagino aquesta vella avergonyida de la seva pobresa. Abans menjarà mona que fruita fresca.
Eulàlia, el teu comentari és la idea d’on surt aquest apunt. I és una idea tan incòmoda com real.
No sé si m’agrada fer recomanacions i donar consells, però tot en Rossellini és bo, recomanable i aconsellable. Qualsevol peli. Fins i tot una de poc reconeguda després, com “Europa 1951”, on hi ha algun punt de contacte amb el teu text. I ara penso en un nexe entre Rossellini i el Japó (a propòsit de Murakami, és clar): els Contes de Tòkio, del Yasujiro Ozu. Aquí sí que es parla del tema, i al damunt està filmada en un contundent blanc i negre que posa els pèls de punta.
Está bé que la pobresa no sigui tan folchitorressiana com ens volen fer creure. Hi ha molta merda arreu. Fas bé de no fer de jutge i part, i ho relates com cal. La resta per a cadascú de nosaltres.
Lluís, tractaré de seguir les teves recomanacions tot i que espero que no se’m posin els pels de punta
Clídice, quina contundència més contudent. Gràcies!
i jo que pensava que tot el que escribies era ficció!
mencanttaaa *_______________________*