Al restaurant

Maître: I vostè?

Sr. Aulet: Un filet molt poc fet.

Maître: Un filet molt poc fet. Molt bé.

Sr. Aulet: Molt poc fet. Quan dic molt poc fet, vull dir molt poc fet.

Sra. Aulet (mirant a terra): Ja t’ha entès… i a més a més ja ho sap…

Maître: Un filet molt poc fet. D’acord.

Sr. Aulet: Això mateix, maca. I perdona que insisteixi. Ho faig perquè sé que aquí puc fer-ho. Oi que sí? Que aquí és dels pocs llocs on puc demanar un filet molt poc fet sense haver de patir ni una mica. I justament per això ho demano i què carai, que és el meu filet i que el demano poc fet. Molt poc fet.

Maître: I tant que sí, senyor Aulet. Ja fa bé de demanar el que vol com ho vol.

Sr. Aulet: Correcte.

Sra. Aulet (després de tossir tímidament): Pagar tants diners per acabar menjant carn crua.

Sr. Aulet: Calla, Lola.

Sra. Aulet: Calla tu.

(Tal com us heu imaginat el senyor Aulet i la senyora Aulet han vingut a sopar al restaurant Chateubriand per celebrar un aniversari de bodes, ara no recordo si és el vint-i-sisè o el vint-i-setè. I de fet, tant li fa. A estones el senyor Aulet odia en silenci la pobra senyora Aulet i a estones la senyora Aulet odia en silenci el pobre senyor Aulet.

Evidentment fa anys havien estat enamorats i havien passat molt bones estones junts. A la festa major d’Olot. Pujant al Matagalls. Un concert de Bruce Springsteen. Un munt de coses! I s’havien fet molta i molt bona companyia. Mica en mica (al començament els amics no donaven ni un duro per ells) van anar veient que s’entenien i que tot era prou fàcil. Excursions. Un cap de setmana fora. Alguns atacs de riure memorables.

I, a sobre, la caseta de la platja d’ella estava bé i l’apartamentet de la muntanya d’ell encara més. Al llit també bé. Molt bé. Sobretot al començament. Ell era tendre i ella també. Estaven il·lusionats. Aquell perfum. Alguns vespres apassionats (de fet uns quants). Els primers regals. Una fotografia especial. Algun espant també. Aquell matí en aquella clínica. Una nit de gelosia. Un dia ell. Un altre dia ella. Un parell de cartes d’amor. La dependència. Declarar-se. Les roses. Els amics comuns. Conèixer les famílies.

Més endavant es van casar, van fer un viatge de noces i van tenir fills. Els anells, els braçalets i els rellotges. El bricolatge. Els retrets. L’enveja. Anar al metge. La guarderia. L’esgotament. El dia del pare i el dia de la mare. L’avorriment. L’escola. L’institut i la universitat. Comprar la moto. Els hobbies. Els àlbums de fotografies. Acabar de pagar la hipoteca. Viatjar. Els enterraments. Els dies difícils. El disgust. La independència. Els problemes a la feina. Les obres al pis. Els dinars familiars. Aquell enigma amb aquella factura. El silenci.

Uns quants secrets agradables. Algun secret desagradable. Durant els anys de maduresa és cert que ell va tenir un parell d’amants, una d’important i una altra que no tant, però també és cert que ella es va enamorar del seu cunyat i que una nit va passar una cosa. Una reconciliació important. La malaltia de l’amic. Ens separem. No ens separem. Canviar el menjador. Hobbies nous. La indiferència. Canviar el lavabo, la cuina i el dormitori. Escoltar cançons de fa anys. Bones estones. Restaurants mítics.

Els néts. La jubilació. Tan de pressa? Un regal impressionant. Un abans i un després. I després un altre. La ràbia. La confiança. Conformar-se. Ell ronca com un porc senglar des del primer dia i ella encara riu com un conill histèric com quan tenia quinze anys. Pijames còmodes. Cures mèdiques, gotes i pastilles. Ara que són grans i no tenen amants, ni enamoraments ni fills per cuidar, mengen filets; ell poc fets i ella molt fets. I jo no entenc res. No serà que s’estimen? Encara que no sigui la millor història del món, vull dir.)

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

22 respostes a Al restaurant

  1. XeXu ha dit:

    Aaaargh! No ho facis això. Tots sabem que va així, molt pocs es poden aguantar tan temps. La degeneració progressiva s’apodera de les relacions. Però com que ja ho sabem, cal repetir-ho? Ostres, és que se’m posa malament quan penso que les coses van així. I se’m posa malament sense tenir ni tant sols una relació per espatllar! Imagina! I ja per rematar-ho, aquest final. Ara dic que no, que això no és amor ni gaites. D’aquí a 40 anys, potser firmo. Per sort, dubto que aguanti 40 anys més. Espero que no, vaja!

  2. allau ha dit:

    Millor poc fet, tu ja ho has fet genialment.

  3. Jordi Girbén ha dit:

    Pobre de tu si no insisteixes. De no fer-ho t’arriba calcinat.
    En algunes cases la pregunta esdevé del tot ambigua.
    – El vol al punt?
    Els francesos són més específics i ho han resolt amb un punt d’explícita violència.
    – Sagnant?

    En les teves mans aquests Aulets podran donar molt de si.

  4. Eulàlia ha dit:

    Jo crec que sí, que s’estimen, però ja han oblidat com dir-s’ho.
    Em passa com l’allau, em surt un: horror!!!!!
    Però veig els meus pares que ja en faran 52+5 junts i veig estones de tot. Algunes com les que dius. I d’altres en què surt com s’estimen després de tants anys i, què vols que et digui, m’emociono i alhora em pregunto com és possible… En Lluís en un dels posts de la seva sèrie dedicada a la seva mare va dir una cosa en aquest sentit, millor que no pas jo ara.
    i la carn, sagnant…

  5. Eulàlia ha dit:

    perdó, com el xexu, xom el xexu…

  6. Marina ha dit:

    S’estimen, segur. Però si no es diu sovint, s’acaba oblidant.

  7. Clidice ha dit:

    La carn sagnant please. La resta, bé, són els mals que paguem per creure que les coses han de ser d’una certa manera, tant si com si. Però això rai, quan estàs prou desencisat et mors i ja està arreglat 😉

  8. Pep ha dit:

    Doncs jo els envejo, als Aulet: Malgrat tot, segueixen junts. I per que volen, que és el més important.
    És molt gran poder dir que la vida d’un està governada per la pròpia voluntat i les seves conseqüencies en comptes de per les circumstàncies…
    M’agrada com escrius, Marta.
    (Jo sóc de carn crua. Acostumo a demanar “que la vedella vingui caminant”…)

  9. òscar ha dit:

    En acabar de llegir m’ha vingut al cap un “joder” molt i molt semblant al que vaig fer en veure els primers deu minuts de la peli d’animació “Up”·

    Algú ha dit genial, oi? Doncs hi afegeixo el meu “genial” també.

  10. Lluís ha dit:

    La vida (i el pas del temps pel damunt d’ella) es pot retratar de moltes maneres. Aquesta n’és una, amb lupa i bisturí. Hi ha un punt nihilista i tan sarcàstic en aquests text que podria ser la influència del Martin Amis (m’arrisco poc fent aquesta hipòtesi, no?). Algunes sortides possibles d’aquest punt de vista poden ser: viatjar al desert i admirar la natura quan no hi ha gent, veure documentals de la BBC sobre volcans o babuins, pujar el Macchu Picchu d’una tirada, beure’s tres Guinnes (negra) de cop, llegir quatre encícliques papals en una tarda -qui diu això, també pot dir empassar-se “El senyor dels anells”-, o bé aficionar-se a l’esoterisme. N’hi deu haver d’altres que també excloguin saltar de dalt a baix del Balcó dels suïcides de Tarragona (al final de la Rambla Nova).

  11. viuillegeix ha dit:

    I com van de retrets aquests Aulets? és un bon termometre per saber si mai s’han estimat.

  12. XeXu: Ostres, què expressiu 🙂 A mi no em sembla tan dolent això.

  13. Allau: jo per mi també millor poc fet.

  14. Jordi Girbén: Sagnant! És exactament al punt que m’agrada.

  15. Eulàlia, com li he dit al Xexu, a mi això no em sembla tan horrorós. Els meus pares es van començar a separar quan jo tenia 11 anys i han tingut una relació conflictiva des d’aleshores. Això que em dius (52+5) em sembla ciència ficció. Suposo que tinc idealitzades les parelles de llarga durada. De moment guanyem els del filet poc fet (Sr. Aulet, Allau, Girben, tu i jo)

  16. Marina, jo també penso que s’estimen. Potser m’equivoco però penso que si no s’estimessin no podrien aguantar-se

  17. Clídice, tu també sagnant. T’apunto a la llista. De la resta, no sé què dir-te: no sé com han de ser les coses.

  18. Pep, ho veig com tu. I t’apunto a la llista dels del filet poc fet, que de moment semblem majoria. Això de la vedella caminant m’ha impressionat.

  19. Òscar, no he vist la peli “Up”, ja miraré de veure-la. I mil gràcies pel que dius.

  20. Lluís, no hi veig Martin Amis aquí. El vaig posar a l’escrit anterior. Altra cosa és que tu l’hagis trobat aquí, que també és possible. La biografia sentimental d’Amis també em sembla interessant, aprofito per dir-ho, i el llibre que va escriure la seva dona actual, la Isabel Fonseca, justament sobre l’adulteri em va encantar. El llibre es diu “Vincle”. Les sortides que dius, què vols dir, són alternatives a menjar filets? A les relacions de llarga durada o a què? M’he perdut.

  21. Lluís, abans quan he dit que no hi veia Martin Amis, he volgut dir que conscientment no hi pensava en ell. En el meu inconscient hi és per força ara mateix, és clar.

  22. viuillegeix, m’agrada que em facin aquesta pregunta. M’ho vaig pensar molt això de si posar-los o no posar-los. Finalment “Els retrets” són en el 4rt paràgraf, després del casament, entre el bricolatge i l’enveja. Suposo que amb això et contesto la pregunta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s