Aquest moment de grans idees i de consignes claríssimes em sembla un bon moment per fer una relectura d’Incerta Glòria. Mai com ara havia sentit la força del desordre, del dubte i de la sospita a tot arreu. Les càrregues policials de divendres al matí a la plaça Catalunya de Barcelona em semblen injustificades, innecessàries i horribles, i desitjo que la persona que ho va ordenar dimiteixi. A la tarda vaig passejar-me per plaça Catalunya i impressionava. Hi havia poca gent, nervis, il·lusió, càmeres, mòbils, cremades solars, morats i, finalment, eufòria quan la manifestació per la sanitat pública que venia de Colom va arribar. Vaig haver de marxar. Després al vespre vaig tornar a la plaça i l’ambient havia canviat, ara la gent era molt més abundant i variada que abans, hi havia grups, parelles, famílies, i també era impressionant i euforitzant.
El problema és que els dies abans havia arribat a la conclusió que em semblava pretensiós pensar que la via assembleària d’un grup de persones pogués ser més fiable i representativa que el resultat de donar l’oportunitat a tota la societat d’emetre un vot lliure. Si quan votem no ho veiem gaire clar, com ens hem de refiar d’algú que ni tan sols ha estat escollit? D’altra banda, la proliferació de manifestos caldria analitzar-la. És fàcil estar d’acord amb un text, especialment si aquest només té deu punts. Llegiu qualsevol manifest. No és fàcil estar-hi d’acord? I després què passa? Les concentracions, les acampades, les assemblees i les comissions a ciutats, pobles, barris i places em semblen càmpings amb aires de festival de música euforitzant però poca cosa més. A estones m’agraden i a estones no. Potser és perquè em fan una mica d’enveja però tant se val. No és suficient aquesta simpatia o aquesta antipatia per a treure ni mitja conclusió de res. Em passejo pel meu barri i és ple de gent que viuen d’esquena a tot això, i el meu barri em sembla salvatge i autèntic, molt més real que el que veig a les acampades. Però és que la meva percepció de “salvatge” i “autèntic” vol dir alguna cosa? No estic jutjant un llibre per les seves tapes?
Em sembla pretensiós dir que això no és democràcia quan sí que ho és. Per què diuen que no ho és? No tenim l’opció d’anar a votar els nostres representants polítics? No ho vam fer ara fa exactament una setmana? Altra cosa és que no ens agradi l’oferta de partits, la llei electoral, els resultats electorals, la gestió que fan els polítics i l’administració, els diners que tenim al banc, els impostos que paguem, el sou que rebem, la nostra parella, la feina que tenim o la que podem fer. És frustrant saber que fem el que fem només podem aspirar a un canvi d’amo? També és frustrant saber que morirem. Em semblen pretensiosos i falsos els partits polítics i els seus discursos. Penseu que es podria fer millor? Si fos tan fàcil, per què no ho fan? També em sembla pretensiós l’home que a l’autobús arregla el món a crits mentre la seva dona diu que sí a tot mirant per la finestra sense escoltar-lo. I no és pretensiosa també aquesta dona quan decideix no escoltar el seu home? També jo sóc pretensiosa quan escric, quan parlo o quan decideixo no dir res.
A l’altra banda, també em sembla pretensiós suposar que qualsevol iniciativa nova de la qual no tinguem experiència o exemples semblants amb què comparar-la estigui condemnada directament al fracàs. Per què ha de ser així? La capacitat de sorpresa és inherent a la història humana. Tant que diria que fa riure o plorar segons cap a on mirem. D’experiències en tenim per donar i per vendre, i la capacitat per preveure l’abast i el desenvolupament d’idees o de tendències no sembla el nostre punt fort, malgrat la temptació tan simpàtica d’explicar-nos l’inexplicable amb la teoria que diu que tot és cíclic. Em pregunto: què es “tot” i què és “cíclic”?
El fet de no poder imaginar una cosa no vol dir res. Qui es pot imaginar que qualsevol imperi no serà per sempre? Qui pot imaginar que una dictadura ha de durar més d’un segon? Qui es pot imaginar que les dones no puguin votar? Qui es pot imaginar la revolució industrial? Qui es pot imaginar la televisió? Qui es pot imaginar pegar un nen? Qui es pot imaginar la bomba atòmica? Qui es pot imaginar un gulag? Qui es pot imaginar una bona pel·lícula? Qui es pot imaginar ignorar una persona que dorm al carrer? Qui es pot imaginar l’holocaust? Qui es pot imaginar la bombolla immobiliària? Qui es pot imaginar cap guerra civil? Qui es pot imaginar la pobresa? Qui es pot imaginar l’estat del benestar? Qui es pot imaginar la tortura? Cal que continuï? La història no és un camí de roses ni un llibre d’autoajuda. Llegiu Bouvard i Pécuchet. Flaubert ja es va desesperar i la desesperació, com a concepte grandiós i abassegador, va poder amb ell.
I encara no he acabat. Més contradiccions incòmodes. Em sembla pretensiós ocupar un espai públic i em sembla pretensiós dir que un espai públic no es pot ocupar. Busquem al diccionari la paraula “públic”, busquem al diccionari la paraula “espai” i llegim Georg Simmel una altra vegada. A part, i això és molt més rellevant, totes les qüestions que van sortint aquests dies i que tracto de seguir, em semblen importants. I difícils. Ara no culparem ningú per no saber arreglar allò que en tants anys d’història sempre ha funcionat malament. Valoro molt positivament que algú s’atreveixi a plantejar problemes i possibles solucions i que ho posi tot damunt d’una mena de taula pública que és aquesta suma estranya i brillant de places farcides de gent i de xarxes socials farcides d’informació. I aquí el fet que tot plegat tingui l’aparença d’un càmping es torna quelcom totalment secundari. No m’agrada qui arrufa el nas contra tot això. Per què arrufeu el nas? De què teniu por? Què és això que us sembla tan malament? Hi ha altres maneres més efectives de fer les coses? Me les ensenyeu? Definiu-me “efectiu” i definiu-me “coses”.
Ja veieu que no tinc cap idea clara. Només observo mentre noto que m’observen segurament amb desconfiança. No passa res. Més enllà de les grans afirmacions que van bé per caure bé, hi ha la realitat, aquella cosa imperfecta que ens acompanya i acompanyarà tota la vida. Prendre consciència de les trampes dels discursos de la vida quotidiana, dels meus i dels altres, no és simpàtic ni us ajudarà a fer amics però tenir curiositat és més agradable que negar-ho tot per sistema i, sí, també aquesta actitud és pretensiosa. És pensar que tu observes i que els altres fan. I és mentida. Tu també hi participes. D’alguna manera. Tu pots no tenir-ho clar però algú et llegirà i et situarà a una banda o a una altra. Et classificarà com tu classifiques. Tots apareixerem a la fotografia uniformats d’alguna manera. Cal acceptar-ho. La part positiva és que sempre tenim l’oportunitat d’estar atents i de fer-nos preguntes; no necessitem ningú, només cal no tenir por de qüestionar-ho tot encara que tot tremoli. Això ara ho podem fer en veu alta i, per primera vegada, en públic. Les xarxes socials posen en contacte interlocutors que normalment no interaccionaven mai. Aquesta és la novetat i és massa d’hora per valorar-la.
Si hagués de concloure alguna cosa, només diria que és interessant veure i intentar analitzar què té d’especial, d’interessant i d’únic aquest moment. Potser sí que és el primer cop que s’ajunten certes circumstàncies. “I no passa sempre això?” podria dir-me algú que segurament em faria definir “primer cop” i “circumstàncies”. D’acord. Tots tenim una visió limitada. Però qui sóc jo per carregar-me res des del sofà o des d’un passeig superficial? I qui sóc jo per suposar res des de la plaça? Tots tenim un coneixement fragmentari de la realitat i amb això fem el que podem segons el nostre bagatge cultural, les nostres intencions, les nostres capacitats i les nostres possibilitats. Uns i altres fem això. Gaire més voleu dir que es pot fer ara mateix? Necessitem anys per llegir què està passant.
I pel que fa a les emocions, em sento orgullosa de les persones que van moure fitxa quedant-se quietes el divendres i ahir al vespre, i també em sento orgullosa de les persones que es mostren o se senten crítiques. No totes les crítiques han de ser destructives. No sabem què passarà però mentre el senyor Millet sigui a casa seva, que ningú no em vingui amb hòsties. Les característiques del canal a través del qual es transmet el missatge és la novetat. Pel que fa a tota la resta, estaré atenta. Malgrat tota aquesta saturació de pretensions, intencions i incomoditats, em sembla molt millor tot aquest moviment que no pas un silenci constant i estèril.
Volar de nit és perillós 