Els premis literaris i jo (III)

Presentar-se a premis literaris és una activitat molt poc sostenible. La major part de premis literaris exigeixen que enviïs els manuscrits per triplicat o per quintuplicat i que adjuntis una plica (un sobre petit) amb el teu nom a dins i les teves dades de contacte. Fer les còpies, comprar el sobre (o sobres) i emplenar els formularis de Correus és un pal i un papericidi.

D’altra banda, el temps que es tarda en esbrinar les dates d’entrega, mirar i remirar les normes de cada convocatòria (còpies per triplicat o per quintuplicat, normalment a una cara, a doble espai i en lletra Arial o Times, el pseudònim i les dades de contacte a la primera plana o en un full a part, el sobret, l’adreça), que no es passi el termini, revisar el manuscrit, pensar els canvis, introduir-los, tornar a revisar el manuscrit ara amb els canvis afegits, fer les còpies que demanen, enquadernar-les, ficar-les dins del sobre adequat (que hi càpiguen), anar a l’oficina de Correus, fer cua a l’oficina de Correus, escriure l’adreça, emplenar les dades, pagar l’enviament, etc. és una feinada terrible i repetitiva.

Ara fa un any, amb la maduresa esplèndida (!) dels meus trenta-dos anys vaig decidir provar  sort, deixar-me de bestieses i presentar-me a algun premi literari. L’estratègia era provar-ho durant un any: estar atenta a les convocatòries que m’interessessin i participar-hi. Ara estic a punt d’acabar aquest any. I què puc dir? Que els reptes estan molt bé però que no sempre s’aconsegueix allò que es vol?

No ho digueu a ningú però guanyar no és el que passa sempre que et presentes a un premi literari. Les persones que no es presenten mai a cap premi és fàcil que pensin  (jo m’ho pensava) que l’únic motiu pel qual no guanyen és perquè no s’han presentant. I sí però no.  No-guanyar és una possibilitat també. Quan et presentes a un premi, t’arrisques a esdevenir un no-guanyador d’aquest premi literari, i “perdre” (quan t’has presentat) no és gaire sexy. Per tot això tinc clar que amb un any ja n’hauré tingut ben bé prou. De fet, em moriria de vergonya si guanyés el text que presento, on hi ha fragments com aquest que he agafat a l’atzar:

“L’altra cosa que em cridava l’atenció d’ell era la gran facilitat que tenia per quedar-se adormit. Quedava adormit com estabornit durant hores. Al principi m’agradava i el mirava com dormia despullat al meu llit. Tenia un cos bonic que adoptava figures molt estètiques mentre dormia amb aquell color de pell tan estiuenc”.

No. No és veritat. No em faria vergonya. O sí que me’n faria però estaria disposada a no queixar-me’n. La veritat és que si hagués guanyat algun premi hagués estat fantàstic però no ha estat el cas. Cap problema. Ara tinc dues possibilitats: continuar intentant-ho o canviar d’estratègia. És la vida.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a Els premis literaris i jo (III)

  1. XeXu ha dit:

    S’entén que presentar-se a qualsevol cosa inclou la possibilitat de perdre. Però pel que expliques, complir els requisits és tot un èxit, i es pot considerar ja mitja victòria. A mi el fet de fer tanta paperassa (en general, no per aquest cas concret) em tira molt enrere.

    Tinc la impressió que els premis literaris tenen poc de justícia, els criteris per triar-ne els guanyadors no sempre seran la qualitat del text. No vull dir amb això que pensi que el teu text deu ser bo o millor que els altres, però cal tenir en compte que, com en tot, hi ha molta lluita per sota mà.

    Si tu creus en la teva feina, jo tiraria pel dret. Ho pots intentar en algun cas més, però també pots mirar de publicar-lo pel teu compte. Ara, tens els diners per fer-ho?

  2. allau ha dit:

    No te n’has d’avergonyir, el fragment està molt bé. Només cal saber com continua.

    El que no entenc és que, en temps de tanta informàtica, calguin tantes còpies en paper. Si no ho volen llegir a la pantalla, que s’ho imprimeixin! I, si no volen gastar-se uns eurets, que no formin part d’un jurat. O es pensaven que la literatura seria fàcil? Gilipolles.

  3. Jordi ha dit:

    Ara imagina els premis de pintura…
    Pobre de tu si la peça no fa més de metre i mig; una peça que entregues en mà
    (perquè si ho fas per recader has d’embalar-la com una mòmia i pagar una assegurança), i els premis no els fan al costat de casa sinó a Terrassa, a la Garriga…, o més a la quinta forca. Llavors passen els dies fins que et truca algú per avisar-te que ja pots passar a recollir-la perquè NO has estat seleccionat. Au, un altre viatget!
    És clar que molt pitjors són els premis d’escultura.

  4. Eulàlia ha dit:

    Caram Jordi, sort que no tinc aptituds pictòriques, amb el trema de les còpies encara m’hi veig en cor d’enforntar-m’hi.
    No cal ser dur amb un mateix si no es guanya cap premi. De vegades és una sort que no te’l donin: guaita sinó avui la llista del dimoni del’allau amb el seu premi d’honor dels Blocs Catalans, concedit per la Generalitat & Co.
    ;P

  5. El capità Nemo ha dit:

    I encara hi ha una categoria més:

    – El qui guanya

    – Els qui no guanyen

    – El/s que gairebé guanya/en.

    Això darrer és especialment truculent. Et truquen i et diuen:

    – Hola, som del Premi tal i tal (a tu ja se t’atabala el cor). Truquem per dir-li que el jurat ha considerat que la seva obra té un gran valor (tu ja estàs saltant), encara que… (ai, ai) finalment no hagi obtingut el premi (caiguda lliure).

  6. Lluís ha dit:

    Estic d’acord que el fragment que has transcrit no és un gran fragment, i que hi ha una malvada autocrítica, aquí. Però els textos han de tenir fragments bons, fragments fluixos i fragments de transició, o sigui que no passa res.
    Presentar-se a un premi i prdre’l no és gens sexi (és el que m’ha passat a mi en el 80% de les ocasions), però t’aseguro que enforteix l’esperit i crea anticossos que van molt bé per a d’altres coses de la vida.

  7. XeXu, sobre la justícia en els premis literaris no en tinc ni idea. Suposo que hi deu haver de tot. No m’interessa gaire el tema, la veritat, només volia provar-ho durant un any, i això és el que hauré fet. Les valoracions, que les faci un altre…

  8. Allau, fer fragments que estan bé és una cosa, fer una novel·la que estigui bé, n’és una altra. La literatura no és fàcil, apassionadament d’acord.

  9. Jordi, sempre és un consol saber que hi ha una situació pitjor. Fotocopiar fins a l’infinit no és res en comparació a això que expliques. M’has fet somriure. Aprofito per envio una salutació al gremi dels escultors!

  10. Eulàlia, ara llegiré l’apunt que dius. I les còpies són un pal, insisteixo.

  11. Capità Nemo, ostres! Això ha passat? És possible? Però si sembla una broma telefònica d’adolescents.

  12. Lluís, el fragment l’he agafat a l’atzar sense fer trampes justament per arriscar-me a jugar amb això que dius. Has guanyat en un 20%? O sigui un premi de cada 5. Em guanyes. M’he presentat a més de cinc premis sense èxit. Però i tant que va bé això per a l’esperit. Quan perds un cop dius “Oh Déu meu”, després t’hi acostumes i al final passes de tot. Em sembla que prefereixo gastar el meu temps en escriure, passejar o beure gintònics que en triar els premis que m’interessen, fer fotocòpies, seguir els requeriments i tota la pesca.

  13. Lluís ha dit:

    Hi ha una darrera qüestió sobre els premis: els perdedors tenen un temps per anar a recollir el seu treball perdedor. Jo ho he fet algun cop, pensant en els diners perduts imprimint i enquadernant les cinc còpies. Però és realment humiliant (això sí que enforteix l’esperit i forma el caràcter!). Què se’n deu fer de les còpies que no es van a recollir? Al contenidor del paper?

  14. Lluís, jo mai les he anat a recollir. Espero que les llencin al contenidor de paper. Que les cremessin o que les trituressin suposo que seria demanar massa, oi? 😉

  15. Mercè ha dit:

    Guanyar un premi és ben difícil i el més normal és no fer-ho. Només pensa que si els guanyadors de les últimes 2 edicions s’hagueren presentat a la mateixa un dels dos no haguera guanyat (o potser tots dos). Jo et diria que no et desanimes, i que no et poses dates ni terminis. Per què un any?

    Endavant i molta lletra.

  16. Mercè, gràcies per compartir aquest pensament amb el que no puc estar més d’acord. Endavant sempre!! I escriure, escriure i escriure. De tot se n’aprèn, fins i tot de posar-se dates i terminis, i d’explicar-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s