Saturació de pretensions

Aquest moment de grans idees i de consignes claríssimes em sembla un bon moment per fer una relectura d’Incerta Glòria. Mai com ara havia sentit la força del desordre, del dubte i de la sospita a tot arreu. Les càrregues policials de divendres al matí a la plaça Catalunya de Barcelona em semblen injustificades, innecessàries i horribles, i desitjo que la persona que ho va ordenar dimiteixi. A la tarda vaig passejar-me per plaça Catalunya i impressionava. Hi havia poca gent, nervis, il·lusió, càmeres, mòbils, cremades solars, morats i, finalment, eufòria quan la manifestació per la sanitat pública que venia de Colom va arribar. Vaig haver de marxar. Després al vespre vaig tornar a la plaça i l’ambient havia canviat, ara la gent era molt més abundant i variada que abans, hi havia grups, parelles, famílies, i també era impressionant i euforitzant.

El problema és que els dies abans havia arribat a la conclusió que em semblava pretensiós pensar que la via assembleària d’un grup de persones pogués ser més fiable i representativa que el resultat de donar l’oportunitat a tota la societat d’emetre un vot lliure. Si quan votem no ho veiem gaire clar, com ens hem de refiar d’algú que ni tan sols ha estat escollit? D’altra banda, la proliferació de manifestos caldria analitzar-la. És fàcil estar d’acord amb un text, especialment si aquest només té deu punts. Llegiu qualsevol manifest. No és fàcil estar-hi d’acord? I després què passa? Les concentracions, les acampades, les assemblees i les comissions a ciutats, pobles, barris i places em semblen càmpings amb aires de festival de música euforitzant però poca cosa més. A estones m’agraden i a estones no. Potser és perquè em fan una mica d’enveja però tant se val. No és suficient aquesta simpatia o aquesta antipatia per a treure ni mitja conclusió de res. Em passejo pel meu barri i és ple de gent que viuen d’esquena a tot això, i el meu barri em sembla salvatge i autèntic, molt més real que el que veig a les acampades. Però és que la meva percepció de “salvatge” i “autèntic” vol dir alguna cosa? No estic jutjant un llibre per les seves tapes?

Em sembla pretensiós dir que això no és democràcia quan sí que ho és. Per què diuen que no ho és? No tenim l’opció d’anar a votar els nostres representants polítics? No ho vam fer ara fa exactament una setmana? Altra cosa és que no ens agradi l’oferta de partits, la llei electoral, els resultats electorals, la gestió que fan els polítics i l’administració, els diners que tenim al banc, els impostos que paguem, el sou que rebem, la nostra parella, la feina que tenim o la que podem fer. És frustrant saber que fem el que fem només podem aspirar a un canvi d’amo? També és frustrant saber que morirem. Em semblen pretensiosos i falsos els partits polítics i els seus discursos. Penseu que es podria fer millor? Si fos tan fàcil, per què no ho fan? També em sembla pretensiós l’home que a l’autobús arregla el món a crits mentre la seva dona diu que sí a tot mirant per la finestra sense escoltar-lo. I no és pretensiosa també aquesta dona quan decideix no escoltar el seu home? També jo sóc pretensiosa quan escric, quan parlo o quan decideixo no dir res.

A l’altra banda, també em sembla pretensiós suposar que qualsevol iniciativa nova de la qual no tinguem experiència o exemples semblants amb què comparar-la estigui condemnada directament al fracàs. Per què ha de ser així? La capacitat de sorpresa és inherent a la història humana. Tant que diria que fa riure o plorar segons cap a on mirem. D’experiències en tenim per donar i per vendre, i la capacitat per preveure l’abast i el desenvolupament d’idees o de tendències no sembla el nostre punt fort, malgrat la temptació tan simpàtica d’explicar-nos l’inexplicable amb la teoria que diu que tot és cíclic. Em pregunto: què es “tot” i què és “cíclic”?

El fet de no poder imaginar una cosa no vol dir res. Qui es pot imaginar que qualsevol imperi no serà per sempre? Qui pot imaginar que una dictadura ha de durar més d’un segon? Qui es pot imaginar que les dones no puguin votar? Qui es pot imaginar la revolució industrial? Qui es pot imaginar la televisió? Qui es pot imaginar pegar un nen? Qui es pot imaginar la bomba atòmica? Qui es pot imaginar un gulag? Qui es pot imaginar una bona pel·lícula? Qui es pot imaginar ignorar una persona que dorm al carrer? Qui es pot imaginar l’holocaust? Qui es pot imaginar la bombolla immobiliària? Qui es pot imaginar cap guerra civil? Qui es pot imaginar la pobresa? Qui es pot imaginar l’estat del benestar? Qui es pot imaginar la tortura? Cal que continuï? La història no és un camí de roses ni un llibre d’autoajuda. Llegiu Bouvard i Pécuchet. Flaubert ja es va desesperar i la desesperació, com a concepte grandiós i abassegador, va poder amb ell.

I encara no he acabat. Més contradiccions incòmodes. Em sembla pretensiós ocupar un espai públic i em sembla pretensiós dir que un espai públic no es pot ocupar. Busquem al diccionari la paraula “públic”, busquem al diccionari la paraula “espai” i llegim Georg Simmel una altra vegada. A part, i això és molt més rellevant, totes les qüestions que van sortint aquests dies i que tracto de seguir, em semblen importants. I difícils. Ara no culparem ningú per no saber arreglar allò que en tants anys d’història sempre ha funcionat malament. Valoro molt positivament que algú s’atreveixi a plantejar problemes i possibles solucions i que ho posi tot damunt d’una mena de taula pública que és aquesta suma estranya i brillant de places farcides de gent i de xarxes socials farcides d’informació. I aquí el fet que tot plegat tingui  l’aparença d’un càmping es torna quelcom totalment secundari. No m’agrada qui arrufa el nas contra tot això. Per què arrufeu el nas? De què teniu por? Què és això que us sembla tan malament? Hi ha altres maneres més efectives de fer les coses? Me les ensenyeu? Definiu-me “efectiu” i definiu-me “coses”.

Ja veieu que no tinc cap idea clara. Només observo mentre noto que m’observen segurament amb desconfiança. No passa res. Més enllà de les grans afirmacions que van bé per caure bé, hi ha la realitat, aquella cosa imperfecta que ens acompanya i acompanyarà tota la vida. Prendre consciència de les trampes dels discursos de la vida quotidiana, dels meus i dels altres, no és simpàtic ni us ajudarà a fer amics però tenir curiositat és més agradable que negar-ho tot per sistema i, sí, també aquesta actitud és pretensiosa. És pensar que tu observes i que els altres fan. I és mentida. Tu també hi participes. D’alguna manera. Tu pots no tenir-ho clar però algú et llegirà i et situarà a una banda o a una altra. Et classificarà com tu classifiques. Tots apareixerem a la fotografia uniformats d’alguna manera. Cal acceptar-ho. La part positiva és que sempre tenim l’oportunitat d’estar atents i de fer-nos preguntes; no necessitem ningú, només cal no tenir por de qüestionar-ho tot encara que tot tremoli. Això ara ho podem fer en veu alta i, per primera vegada, en públic. Les xarxes socials posen en contacte interlocutors que normalment no interaccionaven mai. Aquesta és la novetat i és massa d’hora per valorar-la.

Si hagués de concloure alguna cosa, només diria que és interessant veure i intentar analitzar què té d’especial, d’interessant i d’únic aquest moment. Potser sí que és el primer cop que s’ajunten certes circumstàncies. “I no passa sempre això?” podria dir-me algú que segurament em faria definir “primer cop” i “circumstàncies”. D’acord. Tots tenim una visió limitada. Però qui sóc jo per carregar-me res des del sofà o des d’un passeig superficial? I qui sóc jo per suposar res des de la plaça? Tots tenim un coneixement fragmentari de la realitat i amb això fem el que podem segons el nostre bagatge cultural, les nostres intencions, les nostres capacitats i les nostres possibilitats. Uns i altres fem això. Gaire més voleu dir que es pot fer ara mateix? Necessitem anys per llegir què està passant.

I pel que fa a les emocions, em sento orgullosa de les persones que van moure fitxa quedant-se quietes el divendres i ahir al vespre, i també em sento orgullosa de les persones que es mostren  o se senten crítiques. No totes les crítiques han de ser destructives. No sabem què passarà però mentre el senyor Millet sigui a casa seva, que ningú no em vingui amb hòsties. Les característiques del canal a través del qual es transmet el missatge és  la novetat. Pel que fa a tota la resta, estaré atenta. Malgrat tota aquesta saturació de pretensions, intencions i incomoditats, em sembla molt millor tot aquest moviment que no pas un silenci constant i estèril.

És moment de cuidar les plantes.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

24 respostes a Saturació de pretensions

  1. galderich ha dit:

    El millor que ha aconseguit aquest moviment són els dubtes que planteges i ens plantegem. Dubito, ergo sum.

  2. Tina Vallès ha dit:

    “Malgrat tota aquesta saturació de pretensions, intencions i incomoditats, em sembla molt millor tot aquest moviment que no pas un silenci constant i estèril.”
    No hi puc estar més d’acord. Gràcies per fer-nos la feina de reflexionar sobre tot el que està passant aquests dies. Un bon apunt, Marta!

  3. Joan ha dit:

    Alguna cosa hem de fer……….però en de fer com ells que intenten apagar el foc amb gasolina. Si callem, ells hauran guanyat.

  4. Clidice ha dit:

    Amb les mateixes preguntes em miro aquests dies. Només n’afegiria una: on eren els acampats quan no hi havia crisi? Si, ja ho sé, molts diran que aquesta pregunta “no toca”, però és que la cosa del políticament correcte ens ha dut a molts culs de sac i si acceptem no tocar certs temes dels uns, acabarem per acceptar que no es toquin certs temes dels altres. En qualsevol cas la innocència d’algunes propostes no les invalida per aconseguir la cristal·lització d’uns canvis que les facin possibles en bona part. Vaja, que ni si ni no, sinó tot el contrari, però benvinguda la protesta.

  5. ricderiure ha dit:

    molt bona reflexió.
    sempre m’agrada llegir-te.
    salut!

  6. en Girbén ha dit:

    Si n’hi han de coses a fer!
    A la menuda: lluitar contra l’anual assalt del pugó al nostre veterà hibisc
    (aquí ja et dic que anem camí de la victòria).
    A l’engròs: assolir una constitució universal que contempli, no només als humans,
    sinó a tots els éssers vius i al planeta sencer
    (aquí ja et dic que falta tant de tros com la mateixa mida de la pretensió).

    M’ha encantat la teva repassada crítica.

  7. Lluís ha dit:

    Si aquest moviment ha generat dubtes i ha qüestionat coses, podem dir que ha tingut èxit. Avui he anat a Triodos (un dels primers “bancs ètics” que tenim per aquí) a dur-hi els estalvis per treure’ls de la caixa catalana on els tenia. La cua de gent que s’obree llibretes sortia al carrer, i els empleats expliquen que això fa dues setmanes que dura. Curiós, no? La diversitat de clients era enorme: hi he reconegut un professor universitari, treballadors, estudiants, mestresses de casa, etc. Dur els diners a un altre banc algú dirà (amb ironia) que és una trista revolució. Però és un gest que n’indica d’altres.
    És curiós veure aquests dies tots els petits gestos, és curiós veure les reaccions que es generen. Ningú no té respostes (veig que en algun comentari s’insinúa que sí que en té, però òbviament no les diu) però per fi ens fem preguntes: és lícit carregar-se una generació sencera per a salvar els saldos dels bancs?
    Ja veurem on ens durà tot plegat, però jo diria que ja no hi ha marxa enrere. Hem fet un petit canvi en la consciència. Però les preguntes duen reaccions en cadena. Aquests dies, per exemple, me n’adono que aviat deixaré de ser federalista (com he estat fins avui): cada dia dubto més de com i amb qui ens governem els catalans. Això són figues d’un altre paner, però és el que passa quan et qüestiones coses.

  8. Eulàlia ha dit:

    M’agraden tiots els dubtes que plenteges, perquè m’hi sento identificada. Una de les coses bones del que està passant és justament replantejar-se coses. Un altra cosa que m’agrada és la diversitat de cares, una mica com a la cua de Triodos que comentava en Lluís.
    No sé com es veurà aquest moviemtn de protesta des del futur. Tot i que penso que algunes cosetes canviaran. Potser no serà una gran revolució, però aquestes protestes sempre generen conseqüències.
    A la Clidice li respondria que ella mateixa sap la resposta: que tots aquests eren on estàvem tots. La gent surt al carrer quan li falta el pa, ia ixò els romans ja ho sabien. PA i circ. Falta el pa i el circ és pèssim. I això que guanya el ditxós Barça.
    I, en fi, gràcies pel teu text…

  9. Galderich, Tina Vallès, Joan, Clídice, ricderiure, Girbén, Lluís, Eulàlia, moltíssimes gràcies per haver llegit aquest text llarguíssim i pels comentaris que heu deixat. La veritat és que avui ho veig tot negre!

  10. El capità Nemo ha dit:

    És una violeta africana? Fa una pinta fantàstica!
    Mentrestant, anem esperant la justícia universal…

  11. Marta ha dit:

    Capità Nemo, sí!! És una violeta africana. Has aconseguit mai que torni a fer flors? Jo no. Aviam si ho aconsegueixo amb aquesta

  12. en Girbén ha dit:

    Per mirar d’acolorir-te el dia t’explicaré que la violeta africana (o Saintpaulia) pertany al gènere de les Gesneriàcies; totes de distribució equatorial o tropical amb l’excepció de la nostra “Orella d’ós”. A la graciosa Orella (amb un aspecte no massa diferent a la teva violeta i amb unes flors del mateix to i pinacle central groc viu), la trobarem arrapada als cingles obacs calcaris de Montserrat, Sant Llorenç i el Pirineu, entre els 600 i els 2000 mts. És una joia de la nostra flora que ens parla de quan teníem un clima tropical.

    Pels què sé, la violeta africana desitja 12 hores de llum -intensa però no de sol directe- i un reg constant a l’estiu que no li xopi les fulles.

  13. Clidice ha dit:

    Per cert que les Orelles d’en Girbén 😉 estaven florides i precioses la setmana passada a Montserrat 🙂

  14. en Girbén ha dit:

    Clidi, no te’n fumis de les meves orelles… Que de petit em deien que semblaven les portes d’un 600 (o una olleta de Breda) i, per més les faci servir, encara no ho he superat 😉

  15. Natalia ha dit:

    Genial, Marta.

    Penso que, com bé dieu, els aconteixements, com a mínim, han remogut consciències que estaven en estat de semi-coma. Un exemple: el dia de les votacions, al forn, un noi-home es preguntava en veu alta perquè una barra de pa costava 1 euro, quan, veritablement, no era ni una barra (massa estreta) ni pa (encara que se li assemblava). I es va iniciar una discussió. I la gent que hi érem vam concloure que podíem protestar pel preu d’una barra de pa, i que si no, com va dir l’home, sortiríem al carrer.
    D’altra banda, veig com la gent s’amaga a les 21:00 de la nit, encara que se sent el soroll de les cassoles. S’amaguen dins de casa per protestar, encara que sentim com piquen des de dins.
    Penso que hem redescobert que podem protestar, però ens fa por, en el fons, perquè no sabríem gestionar un canvi que durant tant de temps han gestionat altres.
    I sí, Marta, a mi em fan una mica d’enveja (molta!) els acampats. Intento col·laborar.

  16. Girbén, gràcies per la informació sobre la planteta. Jo la regava un cop a la setmana tot l’any. Deu ser això! I quan floreixen? Em faria tanta il·lusió que tornés a fer floretes!!!!!

  17. Clídice i Girbén, veig que us ho passeu bé 🙂

  18. Natàlia, continuo escèptica. Va ser escriure això i pfffff………… A partir d’ara em dedicaré a cuidar les plantes.

  19. en Girbén ha dit:

    Marta, hi ha un grapat de webs de jardineria amb capítols dedicats a la cura de les Saintpaulies. Segur que allà hi trobaràs les receptes que faran florir les teves violetes.

  20. viu i llegeix ha dit:

    El dubte més lúcid que he llegit sobre el tema. Chapeau

  21. Girbén, de moment les fulles continuen fent bona cara. Quan acabi exàmens investigaré quan fan flors les Saintpaulies, un nom encantador que s’assembla força al meu segon cognom.

  22. Viuillegeix, gràcies! Em va costar força fer aquest apunt. A veure d’aquí un any si s’aguanta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s