Farsa poètica en to elegíac i bibliotecari

Estic estudiant a la biblioteca. Davant meu hi ha un jove de llavis carnosos i cabell abundant que també estudia. No sé què estudia però jo estic estudiant poesia i fa massa calor. Sí. Aquest és un escrit previsible. No m’aguanto més. M’he de concentrar en el text.

Llegeixo els apunts. Safo i la construcció d’una ocasió. Context cultual, un simposi, alcohol. Però una dona? Potser podríem imaginar-nos un simposi molt minoritari. Potser en un context d’iniciació. Dues persones seria suficient. T’iniciaria per quan siguis gran. Ets guapíssim. He d’anar per feina. Has de saber que això durarà poc.

Trobadors. La rivalitat ho és tot. Fanfarronejar i competir. Seduir en públic o simplement exhibir-se. Jugar. Cal una resposta. Si no, el joc s’acaba. Encara ets adolescent? O ja ets un jove? On és el límit? La majoria d’edat legal?

Què és això? Una broma o un duel? El sirventès i l’ús de la paròdia metaliterària. Gap, enuig o plaer? Discutiria amb tu a la banyera. Sobre si prefereixes el trobar clus o el trobar leu. Juguem a endevinar noms de trobadors? Si em dius el nom d’una trobairitz et faré un petó.

Les regles del joc són clares. Odiar la falsedat en l’amor és molt important en l’amor cortès. Per mi també. Gran varietat d’ocasions, reducció formal i temàtica. Ara el tema serà l’amor. M’agrada que sigui així. Això és el que vull que fem.

D’una manera dolça o com si fos la guerra? Tu tries. El rebuig és venjat. Com? No dedicant ni un sol poema més a la persona que no hagi estat cortesa. Està bé això. Qui no vulgui jugar que es quedi sense premi.

Arribo a Dante i a la Vita Nuova. Tan de pressa? Què estudies? Quan tens l’examen? Estàs nerviós? Com ho portes? Massa preguntes? Novetat! Canvis! Apareix l’objecte. Tu ets l’objecte. Penediment (perquè toca). Conversió (perquè ja va bé). Dolce Stil Nuovo (perquè és deliciós). Segur que tens la pell molt suau.

Et necessito. Estic desolada. M’han picat molts mosquits aquesta nit. Mira’m. Tinc la sang dolça. Tasta’m. Encara puc ser més dolça. El jo poètic, el tu poètic i l’amor. No no, l’Amor. Llàstima que els trios no em fan el pes, no sóc perfecta, més val que ho sàpigues.

L’amor en potència fa possible l’acte, el poema. En el poema l’amor s’ha fet acte. Vull que ho fem. La vista és el sentit més important. No apaguis el llum. Et miro i penso en Itàlia. Tot és viu i excessiu. Itàlia, gentilesa, religiositat, tomàquets i Mozzarella. T’imagino vestit de monjo franciscà sense roba interior.

Vull continuar. Jo també, com Dante, desitjo molts anys de vida. Però no per tenir més temps per expressar millor l’experiència sinó per viure intensament i gaudir de tot, del cos i de l’intel·lecte, tot barrejat. No n’hi ha prou? I què?

Passo a Petrarca. És pesadet. Tu no, ell. Voldria accedir al Secretum (i també voldria saber de quin color portes els calçotets). Potser així m’arreglaria d’una vegada amb Petrarca i la seva Laura.

M’estic atabalant. Entrem a l’estètica de la foscor. Duus una samarreta negra que et queda molt bé. M’agrada la teva esquena i els teus braços. També m’agrada la teva boca. Com més enigmàtic i més polisèmic, més proper a la perfecció. Tinc gana.

Una certa cultura de l’extrem que ha de crear admiració i sorpresa. Interessa la condensació i l’exageració. Podríem visitar una sauna enmig d’un bosc. Tensió entre unitat i varietat. Fes volar la teva imaginació. Veig un combat aferrissat entre la natura (un bosc finès) i l’art (nosaltres, per què no?).

Arribo a John Donne. Preromàntic, catòlic i refotudament eròtic. El que em faltava. Poetes metafísics que combinen aspectes carnals i religiositat. Tot junt i ben barrejat. Ets d’Unió? Una ànima femenina demana a un déu (masculí) violència per poder renéixer. Però no. No cal trencar el llit.

M’afanyo. Arribo a les elegies romanes de Goethe. Conceptes neoclàssics. Llegir els clàssics i tenir experiències amoroses alhora. Nedar i guardar la roba. M’agrada. Vull veure’t llegir poesia en una banyera plena d’escuma d’una habitació de l’hotel Ritz de Roma. Catul o Properci?

O fora de la banyera. Amb una tovallola lligada una mica més avall de la cintura. Menjant raïm amb una corona de llorer al cap. Dionís i Apol·lo ben representats. Que ningú no s’enfadi.

O podria ser carnestoltes. T’imagino amb una màscara i una capa negra. No sé si aprovaré aquest examen. Em concentro. Identificació entre bellesa i jovialitat. M’encanta com fas servir la calculadora científica. Sempre ets tan enèrgic?

Arribo al Romanticisme. La poètica de l’experiència. Exacte. És exactament això el que vull. Prou paraules. Què és aquest soroll? Marxes?? Em quedo sense l’experiència i sense l’objecte poètic i sense la vivència i sense res?

Doncs sí. Només un grapat d’apunts damunt de la taula em fan companyia. Jo que volia fer una catarsi personal amb l’excusa del solstici d’estiu i no ha pogut ser. No hi ha dret. És molt frustrant. Què en farem de tot aquest estiu? On el poso?

Arribo a John Keats i ho entenc tot. L’absència de petons és l’únic que mantindrà intacta aquesta passió per tu. No tinc clar si val la pena, diria que no. Desitjo adorar-te. Ara. Ara mateix. És urgent. Com si fos un poeta parnassià t’adoraria com si fossis una estàtua vella i molt bella. Tu fes el mateix.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Farsa poètica en to elegíac i bibliotecari

  1. Lluís ha dit:

    Ai, les banyeres, quin espai tan curiós. No seré jo qui les negui. Crec que tenen aquestes i més possibiliats, i com més jove ets, més en tenen.
    De tota manera, jo diria que Safo no era lesbiana, i que en general no hi ha poesia homosexual. Els homosexuals són generalment tramposos prò no no tenen una base literària que els empari. Tan ells com els hteros hem de posar aquest estiu a la llista dels estiu passats, ja siguin viscuts o sense viure.

  2. en Girbén ha dit:

    “En conseqüència, vaig decidir situar a l’amant en la seva cambra; una cambra beneïda al seus ulls pels records de qui la freqüentava: la seva estimada. L’habitació apareix ricament moblada, en compliment d’allò ja exposat sobre la bellesa com a única tesi genuïna de la poesia.
    Havent fixat així el lloc, havia d’introduir-hi l’ocell, …”
    Edgar Allan Poe explicant a la menuda la composició del Corb.

  3. Joan ha dit:

    Jo et puc assegurar que no val pena mantenir intacte la passió………s’ha de cremar amb el foc que tots portem dins. Hem de fer saber a les persones properes el que sentim sempre, qui sap si ell podria estar pensant el mateix, seria encara més frustrant si deixem la passió intacte per falta de comunicació.
    Molt bon apunt….el recomanaré

  4. Lluís, fa set anys que visc en un pis amb dutxa però sense banyera. Veig totes aquestes possibilitas i ploro

  5. Girbén, gràcies pel fragment de Poe i un somriure per això de “la bellesa com a única tesi genuïna de la poesia”.

  6. Joan, sí però una mica de moderació també va bé. Què dic? Carpe diem! I demà serà un altre dia.

  7. David ha dit:

    Gran part de la poesia i dels poetes que cites es basaven en el desig. Poder estudiar-los davant d’algú desitjable, a banda de distreure una mica, segurament pot ajudar a entendre’ls una mica més bé, oi? O potser no…

  8. Jo crec que sí. El desig que sents és el desig que llegeixes i tot lliga i tot pot lligar-se. A sobre, és estiu i hi ha temps per a tot. I amb un llibre de poesia a les mans qui sospitaria tot aquest moviment?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s