Refugis increïbles

Una conversa massa curta. L’amic fa un resum ràpid de la situació i jo no tinc ni un argument en contra del seu escepticisme.  L’amic conclou que no hi ha res, que la vida són quatre dies, que l’amor és una empresa i una manera d’autoenganyar-se per no estar sols, i que tots morirem.

Repassem les últimes pel·lícules que hem vist, els últims rumors sobre amics i coneguts, els plans que tenim per a aquest estiu i les últimes aventures amoroses viscudes o patides. Quaranta minuts més tard cadascú paga la seva consumició, ens fem un parell de petons formals i respectuosos i ens diem Adéu.

Ignoro l’ascensor i pujo per l’escala. Tinc ganes de cansar-me. Estic enfadada. L’amor no existeix? De debò que no? Com puc ser tan estúpida? Per què sento que ho dono tot per no-res? Ho dono tot? Què dono? Què és aquest suposat no-res? No tenir un anell de diamants? No tenir un pis? No tenir un paper oficial? No haver parit un fill? Un cop dalt de casa, obro la finestra i veig la pluja, una pluja amable que ha esperat que fos a casa per començar a ploure.

M’ho podria mirar així també. Que hi siguis o que no hi siguis és el resultat d’un atzar poc important. O és molt important? Em despisto, miro cap amunt i veig el cel. Sorpresa. Està plovent sense núvols? Doncs sí. Uns núvols petits i carregats (plou intensament) són els responsables d’una pluja que sembla que no té res d’especial fins que mires cap amunt i veus un cel més aviat clar.

No sorprendré cap home del temps amb el meu descobriment, ja ho  sé, però per a mi, això és  una primera vegada remarcable. És la primera vegada que veig ploure sense núvols o, més ben dit, amb molts pocs núvols i té molta gràcia. Quantes coses increïbles més podré veure a la vida?

No és gens fàcil escriure el que sento. En aquesta història no hi ha cap cosa divertida, cap mort, cap traïció, cap gir inesperat, cap seducció, cap relat. No hi ha res. Només una sensació difícil d’explicar. Una sensació de veure per primera vegada un cosa.

Ho intento. El món és ple de coses boniques. Més. El món és ple de coses boniques que necessiten que la nostra mirada les faci possibles. Ara. Aquesta mirada pot semblar que no és res però és tot el que tenim i avui busca dir que no a les paraules del meu amic. Exacte!

Amb una mena de passió nascuda d’una felicitat imprevista avui he somrigut quan he vist ploure sense núvols, quan he vist un cel de color rosa i quan, també per primera vegada (definitivament avui és un gran dia) una planta ha decidit fer flors a casa. Però això no és tot, estic segura que si em fes un parell d’ous ferrats avui, em sortirien amb forma de cor.

Tot plegat són petits regals de la vida quotidiana que podem ignorar o agafar al vol amb un somriure petitó. No són res de l’altre món però ajuden a empassar-se les paraules dels escèptics i les absències de l’amor. En els dies tristos, convideu-me a núvols màgics, cels de color rosa, floretes o ous ferrats amb forma de cor. Jo faré el mateix.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a Refugis increïbles

  1. XeXu ha dit:

    Sorprenentment, en els darrers temps jo sóc escèptic amb gairebé totes les coses, menys en l’amor. En l’amor hi crec i penso que és el que hauria de moure el món. Tots sabem que són els diners el que el mou, però hauria de ser l’amor. De vegades hi és, i de vegades no, però això no vol dir que no existeixi. Que vivim quatre dies? Sí, però quatre dies sense amor són una porqueria.

    Que fantàstic descobrir en petits detalls, o no tan petits, que tu tens raó i altres no. La gent que pensi com vulgui, que no els convencerem. Però si les proves les tenim davant dels nassos, per què dubtar-ne. Ara que, els dubtes existencials que exposes al principi són tela, em passaria hores i hores escrivint sobre això, però no ho faré, per sort tu et contestes més endavant. En comptes d’això, me’n vaig a llegir una estona, abans d’anar a dormir.

  2. El capità Nemo ha dit:

    T’han florit les violetes africanes!!!!!!! Miracle!!!!!!!! Què has fet????

  3. Miquel ha dit:

    Aquests núvols de color de rosa de la plaça Cerdà (per què això és la plaça Cerdà, oi) no ens arriben mai a Sarrià d’aquest mateix color. No sé perquè.

  4. joan ha dit:

    tenir amor i núvols roses, depen una mica del factor sort, però sempre tindrem els ous ferrats en forma de cor, encara que siguin fets amb un motlle. La quèstió és tenir sempre alguna cosa a mà que ens faci sentir vius i amb ganes.
    Es clar que, tots voldriem fer l’amor intensament sota uns núvols rogencs…després d’endrapar un parell d’ous, ferrats. Tot no es pot tenir, o si?

  5. Lluís ha dit:

    Quan de vegades em pregunto què coi pintem en aquest planeta, què hi hem vingut a fer, crec que només trobo una bona resposta: hem vingut a descriure’l i a explicar-lo. Diria que aquest és el nostre paper en la naturalesa. Sense homes i dones no hi hauria narració del món. De manera que poder explicar la pluja sense núvols és, de llarg, allò que compta.

  6. Albert Domènech ha dit:

    Jo opto per fer-me preguntes petites i gaudir de les coses petites que grans debats transcendents. Un celatge així a Barcelona és tot un regal… i si a més et floreix una flor (o et surt un tomàquet de la tomaquera!) això ja és massa.

    Però per arribar a la conclusió que tots morim és millor canviar d’amic i de metafísica…

  7. Marta ha dit:

    XeXu, gràcies pel comentari i per la confessió. Val la pena no oblidar el que dius. I potser també val la pena intentar pensar que tothom es mou pel mateix, i que el que passa és que uns ho fan amb més gràcia i altres amb menys, uns amb més sort, altres amb menys, i així, anar fent…

  8. Marta ha dit:

    Capità Nemo, no sé què he fet! Però han florit i és la primera vegada que em passa a la vida!!!!! Estic molt contenta.

  9. Marta ha dit:

    Miquel, vols dir que pot ser això? No serà que no ha coincidit que tu ho veiessis? Si algun dia ho veus, ens ho expliques.

  10. Marta ha dit:

    Joan, això dels ous ferrats em va passar (ep, sense motllo) i per això vaig escriure aquest apunt. El que passa és que un cop vaig tenir-ho escrit vaig pensar que semblava impossible. Sobre el que dius, la resposta no la tinc clara, afortunadament, però l’ideal es trobaria en un punt indeterminat i segurament mòbil entre l’ambició i allò d’acceptar les coses tal com vénen (els ous amb forma de cor o estrellats…).

  11. Marta ha dit:

    Lluís, jo només afegiria que descriure i explicar el món pot ser un plaer.

  12. Marta ha dit:

    Albert, cada vegada ho veig més clar: agafar els regals al vol té mèrit. Almenys jo, no sempre sé fer-ho ni fer-ho de la millor manera. I sobre l’amic, mira quantes paraules ha generat la seva física, perquè de metafísica més aviat poca…

  13. Natalia ha dit:

    Quan fa gairebé quatre anys la vida se’m va girar del revés, tot va canviar de sobte (en positiu) i em va costar assimilar que hi hagués tantes coses bones i totes de cop (tantes que gairebé me’n torno enrere), vaig aprendre que la vida està feta de grans moments que s’amaguen on menys t’imagines. I encara que el meu pesimisme habitual sempre està amenaçant, és obvi que hi ha tant de positiu que és impossible ignorar-lo.

  14. Marta ha dit:

    Natalia, no és el primer cop que comentes això i cada vegada que ho dius em fas pensar. Et felicito!!!

  15. Natalia ha dit:

    Ups! Ho sento, què pesadeta que sóc!😉

  16. marta ha dit:

    Natàlia, de pesada res, repetir les coses bones és fantàstic🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s