Quan vaig decidir fer un viatge en tren que travessés un bon tros d’Europa i vaig optar per l’opció més luxosa, m’esperava dormir en un espai que seria com un hotel Ritz allargat i amb rodes però la primera decepció del trajecte Barcelona-Milà va ser que la cabina no semblava l’escenari de cap pel·lícula sinó el lavabo d’un avió.
A sobre, quan el tren es va posar en marxa, em vaig adonar que el meu seient estava posat al revés. Això suposava que en lloc de tenir la sensació d’avançar cap a algun lloc, a mida que el tren avançava tenia la sensació d’anar-me carregant amb el pes de les coses que anava deixant enrere; aquesta va ser per continuar la segona sensació decebedora del viatge. Tot seguit, algú va picar a la porta de la cabina. Era una dona que em demanava (amb un to de veu massa alt pel meu gust) a quina hora volia sopar: a les vuit o a les deu.
Al contrari del que m’imaginava, a les vuit i vint minuts del vespre el menjador era ple a vessar. Només hi havia una taula buida. Vaig seure morta de vergonya i em vaig amagar rere del llibre “Verd aigua” de la Marisa Madieri. Mentrestant, el “Danubi” del Claudio Magris dormia a la maleta que m’esperava a la cabina.
Em vaig animar i vaig pensar que el restaurant sí que satisfeia les meves expectatives, era bonic i tenia encant. Seients còmodes i amplis, coberts moderns i lluents, plats i estovalles impecables i uns finestrals enormes; tot podia formar part d’un somni dolç i fantàstic. De fet, tot el restaurant l’ocupaven parelles de diferents edats. Què devien celebrar? Un aniversari? Una reconciliació? Unes vacances? Vaig agafar el meu llibre i vaig amagar la meva solitud entre els meus pensaments, el paper i la tinta.
Quan van portar la carta vaig pensar que tenia molt mala sort. Un mal de panxa intens, suposo que dels nervis, de sobte em va fer dubtar de quedar-me allà ni un minut més. Tot em donava voltes i demanar qualsevol plat em semblava una tortura innecessària. Tocava respirar fons, pensar i mirar el paisatge. Encara no s’havia fet fosc del tot. Vaig esperar que em passés el mareig.
Poca estona després em van portar el primer plat. La presentació era impecable però el que havia de ser foie amb reducció de Pedro Ximénez va resultar ser una trista rodanxa de mouse d’ànec més que dubtós. Molt a poc a poc vaig aconseguir empassar-me dues torradetes untades amb aquella pasta i vaig ignorar les gotetes marrons que representaven ser (imagino) la reducció de Pedro Ximénez.
Vaig esperar el segon plat i encara va ser pitjor. Un pollastre al curri normalment és un plat agraït però aquell pollastre al curri era terrible. Ni el pollastre era pollastre ni la salsa era salsa. En els dos plats només la presentació valia la pena. De manera sorprenent, el petit detall del menjar era l’única cosa que semblava que ningú no havia tingut en compte i jo hagués preferit un sandvitx senzill, bo i sincer que tota aquella farsa. Allò era menjar d’avió molt ben presentat i no valia res.
I això que quan anava en avió, el moment que més m’agradava (a part de l’eufòria de veure sortir les maletes per la cinta d’equipatge), era quan servien els dinars i els sopars. Aquelles safates rectangulars plenes d’elements diversos presentats dins de caixes, caixetes, bosses i bossetes… Quina meravella més fascinant i estranya! Només el fet d’obrir-ho tot ja em semblava un entreteniment remarcable i un ansiolític genial.
Que després el pollastre no tingués gust de pollastre, que la sopa fos insípida o que el pastís de verdura semblés un atemptat gastronòmic era en aquell context un detall poc important, una anècdota gens remarcable. De fet, allò no era menjar i tothom ho sabia, eren temes de conversa i misteris apassionants: D’on sortia aquell menjar? Qui l’havia preparat? Quan i a on? Què en feien del que sobrava?
El problema és que en el tren, en lloc de trobar-me aquella presentació i tenir el cap ocupat amb tots aquells misteris, em vaig trobar amb un escenari impecable i, a traïció, allò. Per sort, igual que en els avions, en el tren també hi havia l’opció salvadora: el gran, discret i mai prou valorat pa amb mantega.
Després de sopar me’n vaig anar a dormir. Les butaques s’havien convertit en un llit. És possible marejar-se al tren? Aquella nit vaig descobrir que sí. El tren era sorollós i mirar per la finestra només va tenir sentit els quatre minuts durant els quals des del llit vaig poder veure una lluna plena immensa. Després, el paisatge nocturn que oferia la finestra es va convertir en un malson de sorolls, foscor i llums inesperades i violentes. Vaig haver de tapar la finestra amb la cortina i vaig haver de posar-me taps a les orelles.
El següent record que tinc del tren és a mig camí entre el son i la vigília. Em vaig aixecar, vaig apartar la cortina i vaig descobrir un paisatge de muntanya preciós i tranquil·litzador. No sé quina hora era, els meus somnis es desplaçaven per un punt indeterminat d’algun mapa, potser inexistent.
Potser una mena de lloc on els somnis es feien realitat i les pors i els mals de cap s’havien desfet com núvols un dia de vent, feia sol i tot tornava a ser possible i, a més a més, fàcil i bell. Llàstima que el dia que començava també s’intuïa incomplet perquè em faltaven els petons de l’home que estimo. Em pregunto quantes persones se senten així cada matí. Algú sap si l’amor existeix? O si, com la literatura, és desplaçament, metàfora, ser en un lloc per desitjar ser en un altre, fugir?
Volar de nit és perillós 