Amor de veritat

El temps no s’atura. Dos amants que diuen que ho deixen, que no volen complicar-se més la vida. Que no volen ferir ningú, que no volen fer patir ningú. Que no volen fer-se mal. Un final apassionat. Per dir-nos adéu. Potser d’aquí uns anys ens tornem a trobar. No t’oblidaré mai. T’estimo. Jo també.

L’opinió de la majoria és contrària a aquesta història. L’opinió de la majoria és un pensament que no caduca i és una seguretat agradable on els nens es fan grans i feliços i els grans s’ofeguen. Casa, família, rutina, empresa, pares, sogres, amics, mareig. Caducitat. Canviar una data per una altra. Val la pena? Com es pot saber? On s’amaguen les pistes?

Aquest estiu uns quants se separen i m’ho expliquen tot amb pèls i senyals. Em descobreixen mentides i insatisfaccions resignades que arrossegaven en el temps enmig d’hipoteques, àlbums de fotos, caps de setmana i vacances familiars que jo envejava. Llàgrimes eixutes que queien mentre jo feia temps entre el primer i el segon gintònic de la nit somiant l’amor de veritat i esperant notícies.

Al final, empat de solituds i números que no quadren. Els que se separen exhibeixen amb orgull la no-presència de cap tercera persona i, mentrestant, totes les terceres persones del món mundial callen mentre escolten el relat sorprenent de sempre de l’amor que s’apaga  i  que s’engega com una bombeta.

Res a dir. Dubto de tot. Caiguda lliure. L’amor i la mala fe es barregen i és impossible culpar ni salvar ningú. Tothom explicaria la mateixa història. Que tot el que he fet ho he fet per amor. Que aquesta és l’única veritat que veig de manera clara i que la resta és allò que no s’entén. Més enllà, altres històries comencen i acaben, altres desapareixen per sempre i la mort riu d’uns i d’altres amb cinisme, o ni això.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a Amor de veritat

  1. Miquel ha dit:

    Marta,
    Deixa’m dir-te només una cosa: en casos de conflicte SEMPRE s’han d’escoltar les dues parts per poder entendre millor què ha passat. Sovint les versions són oposades, i no només em refereixo a casos amorosos com els que descrius sinó en qualsevol relació humana.

  2. El capità Nemo ha dit:

    M’ha semblat brillant. Finalment, tot plegat és la cursa contra la solitud.

  3. joan ha dit:

    I si realment la vida és això? i només ens cal trobar el punt que ens agrada i viure’l amb plenitud i consumit el moment….igual que un gelat que se’ns desfà als dits, gaudir-lo mentre ens l’acabem i esperant que el proper no ens faci esperar massa. Tot plegat molt senzill d’explicar però força difícil de posar-ho en pràctica.
    De moment tenim l’avui….busquem el gelat del dia i posem-se les botes………

  4. Clidice ha dit:

    Podríem fer una enciclopèdia de les raons que ens inventem les persones per fugir d’acceptar la trista realitat. I és que, de ben segur, la felicitat no existeix, només te la pots inventar una mica cada dia i, si és amb consens, molt millor. Ens enganyem, alguns amb la consciència presta, d’altres amb ulls i orelles ben closos. Una abraçada guapa🙂 [a veure quin dia ens polim un feliç gintònic ;)]

  5. XeXu ha dit:

    Rere històries aparentment de somni de vegades hi trobem més d’un malson. Vull creure que no sempre és així, i que hi ha gent que s’estima malgrat mantenir-se junts. Però que les històries mai, o estranyament, són tan maques com semblen, és un fet. I quan no les tenim, les desitgem. Si és que som un cas.

  6. Cinderella ha dit:

    Marta, el teu bloc l’acabe de descobrir i m’ha semblat boníssim…
    Pel q fa al post, sí, és cert, les històries perfectes de parelles dels altres sempre semblen precioses i perfectes; i quasi tant fermes com la solitut d’aquells que no tenen parella. Ara bé, què hi ha de veritat en tot això? la màxima de les soletats és estar amb algú i sentir-te, igualment, sol. És ‘la soledad al cuadrado’ (hi ha una cançó de Fito i Páez junts al respecte), opine jo. I la llibertat d’quells q estan sols obertament també permet moltes llicències, malgrat l’enyor d’algú, de tant en tant, amb qui compartir moments i situacions

    Et saludeeeee, i em passe!
    Cinderella

  7. Lluís ha dit:

    He passat per unes quantes parelles, ja. En aquestes altures de la vida, el compte corrent ja veig que no creixerà mai per sobre de la supervivència però en canvi les altres llistes es fan grans. Acabo de fullejar i llegir fragments de “Verd aigua”. Una perla, tot i que petita. Fa poc, una escriptora entrevistada a la ràdio deia:
    -El problema de les separacions de parella sempre és el mateix: que arriben tard.
    La senyora escriptora té més de seixanta anys, i sóc partidari d’escoltar atentament la gent més gran, perquè sempre aprenem d’ells.

  8. galderich ha dit:

    Ostres, quina il·lustració més bona avui!

    Quan algú es separa intento no fotre-m’hi mai perquè tard o d’hora acabes rebent! Tot s’ha de posar en quarantena i no jutjar ningú… o gairebé a ningú!

  9. marta ha dit:

    Miquel, suposo que sí, tothom té les seves percepcions i fa les seves pròpies lectures i relectures. El que passa és que quan sents les dues parts (o totes les que hi hagi) acabes dubtant de tot. I sí, això passa en qualsevol relació humana, a la feina, entre amics, …

  10. marta ha dit:

    Capità Nemo, exacte. Res a afegir. Només allò de “tonto l’últim”. Feliç estiu🙂

  11. marta ha dit:

    Joan, tal com dius gaudir dels moments és senzill d’explicar i una mica més difícil de posar en pràctica. Però tot és saber cap a on volem anar… que més o menys ens hi aproparem. I ara és època de gelats🙂 Els teus comentaris sempre fan venir alegria de viure.

  12. marta ha dit:

    Clídice, de fet és heroic construir-se re-fugis per fugir d’acceptar la trista realitat. I això del consens ja és de matrícula. Apunto gintònic!

  13. marta ha dit:

    XeXu, res no és ni blanc ni negre. Un resum una mica avorrit, ara que ho penso. I sí que som un cas. Com un cabàs!!! Bon estiu.

  14. marta ha dit:

    Cinderella, suposo que tot té parts bones i parts no tan bones. El que té mèrit és gaudir del que és bo i allunyar-se de la resta. El problema és quan tot està barrejat. Salut!

  15. marta ha dit:

    Lluís, sobre el llibre “Verd aigua”, llegeix-te’l sencer quan puguis, és bo. De fet, és l’últim llibre que m’ha enamorat. Sobre això de la gent gran… què vols que et digui… algunes separacions “arriben tard”, d’altres “massa d’hora” i d’altres no arriben (per bé, per mal o per no-res).

  16. marta ha dit:

    Galderich, la teva posició és la millor, la més prudent i la més humil. Més que res perquè mai no sabem quin(s) paper(s) ens tocarà fer o viure! Feliç estiu🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s