Tren nocturn

Quan vaig decidir fer un viatge en tren que travessés un bon tros d’Europa i vaig optar per l’opció més luxosa, m’esperava dormir en un espai que seria com un hotel Ritz allargat i amb rodes però la primera decepció del trajecte Barcelona-Milà va ser que la cabina no semblava l’escenari de cap pel·lícula sinó el lavabo d’un avió.

A sobre, quan el tren es va posar en marxa, em vaig adonar que el meu seient estava posat al revés. Això suposava que en lloc de tenir la sensació d’avançar cap a algun lloc, a mida que el tren avançava tenia la sensació d’anar-me carregant amb el pes de les coses que anava deixant enrere; aquesta va ser per continuar la segona sensació decebedora del viatge. Tot seguit, algú va picar a la porta de la cabina. Era una dona que em demanava (amb un to de veu massa alt pel meu gust) a quina hora volia sopar: a les vuit o a les deu.

Al contrari del que m’imaginava, a les vuit i vint minuts del vespre el menjador era ple a vessar. Només hi havia una taula buida. Vaig seure morta de vergonya i em vaig amagar rere del llibre “Verd aigua” de la Marisa Madieri. Mentrestant, el “Danubi” del Claudio Magris dormia a la maleta que m’esperava a la cabina.

Em vaig animar i vaig pensar que el restaurant sí que satisfeia les meves expectatives, era bonic i tenia encant. Seients còmodes i amplis, coberts moderns i lluents, plats i estovalles impecables i uns finestrals enormes; tot podia formar part d’un somni dolç i fantàstic. De fet, tot el restaurant l’ocupaven parelles de diferents edats. Què devien celebrar? Un aniversari? Una reconciliació? Unes vacances? Vaig agafar el meu llibre i vaig amagar la meva solitud entre els meus pensaments, el paper i la tinta.

Quan van portar la carta vaig pensar que tenia molt mala sort. Un mal de panxa intens, suposo que dels nervis, de sobte em va fer dubtar de quedar-me allà ni un minut més. Tot em donava voltes i demanar qualsevol plat em semblava una tortura innecessària. Tocava respirar fons, pensar i mirar el paisatge. Encara no s’havia fet fosc del tot. Vaig esperar que em passés el mareig.

Poca estona després em van portar el primer plat. La presentació era impecable però el que havia de ser foie amb reducció de Pedro Ximénez va resultar ser una trista rodanxa de mouse d’ànec més que dubtós. Molt a poc a poc vaig aconseguir empassar-me dues torradetes untades amb aquella pasta i vaig ignorar les gotetes marrons que representaven ser (imagino) la reducció de Pedro Ximénez.

Vaig esperar el segon plat i encara va ser pitjor. Un pollastre al curri normalment és un plat agraït però aquell pollastre al curri era terrible. Ni el pollastre era pollastre ni la salsa era salsa. En els dos plats només la presentació valia la pena. De manera sorprenent, el petit detall del menjar era l’única cosa que semblava que ningú no havia tingut en compte i jo hagués preferit un sandvitx senzill, bo i sincer que tota aquella farsa. Allò era menjar d’avió molt ben presentat i no valia res.

I això que quan anava en avió, el moment que més m’agradava (a part de l’eufòria de veure sortir les maletes per la cinta d’equipatge), era quan servien els dinars i els sopars. Aquelles safates rectangulars plenes d’elements diversos presentats dins de caixes, caixetes, bosses i bossetes… Quina meravella més fascinant i estranya! Només el fet d’obrir-ho tot ja em semblava un entreteniment remarcable i un ansiolític genial.

Que després el pollastre no tingués gust de pollastre, que la sopa fos insípida o que el pastís de verdura semblés un atemptat gastronòmic era en aquell context un detall poc important, una anècdota gens remarcable. De fet, allò no era menjar i tothom ho sabia, eren temes de conversa i misteris apassionants: D’on sortia aquell menjar? Qui  l’havia preparat? Quan i a on? Què en feien del que sobrava?

El problema és que en el tren, en lloc de trobar-me aquella presentació i tenir el cap ocupat amb tots aquells misteris, em vaig trobar amb un escenari impecable i, a traïció, allò. Per sort, igual que en els avions, en el tren també hi havia l’opció salvadora: el gran, discret i mai prou valorat pa amb mantega.

Després de sopar me’n vaig anar a dormir. Les butaques s’havien convertit en un llit. És possible marejar-se al tren? Aquella nit vaig descobrir que sí. El tren era sorollós i mirar per la finestra només va tenir sentit els quatre minuts durant els quals des del llit vaig poder veure una lluna plena immensa. Després, el paisatge nocturn que oferia la finestra es va convertir en un malson de sorolls, foscor i llums inesperades i violentes. Vaig haver de tapar la finestra amb la cortina i vaig haver de posar-me taps a les orelles.

El següent record que tinc del tren és a mig camí entre el son i la vigília. Em vaig aixecar, vaig apartar la cortina i vaig descobrir un paisatge de muntanya preciós i tranquil·litzador. No sé quina hora era, els meus somnis es desplaçaven per un punt indeterminat d’algun mapa, potser inexistent.

Potser una mena de lloc on els somnis es feien realitat i les pors i els mals de cap s’havien desfet com núvols un dia de vent, feia sol i tot tornava a ser possible i, a més a més, fàcil i bell. Llàstima que el dia que començava també s’intuïa incomplet perquè em faltaven els petons de l’home que estimo. Em pregunto quantes persones se senten així cada matí. Algú sap si l’amor existeix? O si, com la literatura, és desplaçament, metàfora, ser en un lloc per desitjar ser en un altre, fugir?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

18 respostes a Tren nocturn

  1. galderich ha dit:

    Per a mi els viatges sempre són una espècie de tràmits i sempre demano que no em despertin per a menjar, que a mi el pollastre m’agrada que sigui pollastre i el foie, foie. Això de les bossetes i altres galindaines ho deixo per en Leblansky!

    I si, l’amor existeix sempre que no li demanis que sigui com una pel·lícula de Hollywood i la persona que tinguis al costat representi alguna cosa més que alitosis matinera. Poca poesia i molta prosa.

    • Epolenep ha dit:

      Mmh, veig que has fet un aterratge anant amb tren…i és obligatori menjar-hi? Tan bo que és el pa amb fuet quan el portes tot masegat a la motxilla i te’l menges asseguda al llit llegint. M’has fet pensar que en els moments que dubto si l’amor existeix només em consolen les coses molt senzilles, molt petitones.

  2. Ferran ha dit:

    Voldria pensar que aquest trajecte-malson ha estat un somni, i els somnis somnis són. Temo i sospito, al contrari, que no sigui així. Definitivament toca cura d’avió: el menjar potser no serà gaire millor, però si més no la tortura te la poleixes molt més ràpid!

    L’amor? L’aquè?

  3. en Girbén ha dit:

    Diria que el trenhotel a Milà l’anomenen el Salvador Dalí…, així no és d’estranyar que visquessis una experiència d’aparences no acomplertes.
    Podria ser que les muntanyes fossin els Alps del Piamont. Recordes si vareu passar per Torí?

  4. XeXu ha dit:

    M’ha semblat barrejar la velocitat amb el tocino (que deia la meva àvia), això de preguntar si l’amor existeix després d’explicar les teves experiències al tren, però ja sé que en aquest blog es parla d’amor encara que sembli que es parla d’altres coses. Prou que saps que existeix quan saps que et manca.

    Sort que no has explicat quan costava el bitllet d’aquest tren tan luxós, el que vas pagar per menjar aquestes porqueries, vaja. Sempre sembla més car quan et trobes coses d’aquestes, i veus com n’és d’incòmode.

  5. marta ha dit:

    Galderich, i ja t’adorms quan viatges? Quina sort. Si jo pogués apretar el botó d’Off també ho faria. I sobre l’amor, has dit “representar” i això lligaria amb el desplaçament i la metàfora. El tema dóna per molt.

  6. marta ha dit:

    Epolenep, l’opció de tenir un lloc per tu inclou el menjar, vaja que el preu inclou el menjar tot i que seria molt més bo un fuet xafat i un tros de pa, sí. I sobre les coses senzilles, no sempre estan disponibles.

  7. Lluís ha dit:

    Jo resumiria aquest text amb un lacònic “Marta descobreix el turisme del segle XXI”. Em reforces en la meva idea de no fer mai el turista, i de viatjar de formes alternatives. La meva darrera experiència als trens italians fou molt lamentable: per una collonada formal (no haver “validat” un bitllet) el revisor em va clavar 50 eurus. Al vagó on jo viatjava vam ser tres o quatre el estrangers castigats per un funcionari filldeputa que, en reclamar a l’estació de Milà, em van reconèixer: “A statto molto cattivo”. Miraré de retenir la part bona de la teva crònica: Marisa Madieri i Claudio Magris.

  8. marta ha dit:

    Ferran, potser m’hauré curat🙂

  9. marta ha dit:

    Girbén, era entre mitja hora i una hora abans de Bardonecchia, la parada abans de Torí. Potser seria més agradable fer el recorregut de dia que no pas de nit.

  10. marta ha dit:

    XeXu, a mi em sembla que lliga la mar de bé com a joc d’aparences, expectatives i desplaçaments, i un polsim d’inconscient. I sobre el tren, em feia gràcia viure l’experiència, aprofitant que em fa por volar…

  11. marta ha dit:

    Lluís, em fa por volar i no tinc carnet de conduir, no tenia gaires alternatives més🙂 Vaig començar el Danubi ahir a Trieste i tots dos, la Marisa i en Claudio són molt presents en aquest text. El relat d’aquest viatge fatídic volia ser alguna cosa més que una descripció d’un mitjà de transport, però queda una mica penjat aquí enmig.

  12. Cinderella ha dit:

    Un trajecte agredolç i potser una panxa no gaire plena per a contestar a eixes preguntes. Sí, l’amor existeix, sovint som nosaltres qui ens l’inventem, això és el que vull pensar si hi sóc massa temps al precipici de ‘dubtar de tot’
    Bon viatge d’ara endavant!

  13. marta ha dit:

    Cinderella, gràcies! Suposo que el millor que es pot fer és no prendre’s res gaire seriosament, ni l’amor ni els dubtes.

  14. Natalia ha dit:

    Pensavem a fer el viatge de noces en tren, donat que ja tremolo de pensar en l’avió. I l’imaginàvem com tu el descrius que l’imaginaves: luxós, romàntic, encantador. Al final, vaig decidir que el meu xicot tenia dret a fer un viatge de noces a l’altra punta del món no obstant el meu temor, i gràcies al diazepam que m’han receptat. Ara veig que no he deixat enrera una opció fabulosa. Ara només falta veure com va el viatge en avió.
    L’amor existeix, però sovint es confòn.

  15. marta ha dit:

    Natàlia, me n’alegro de l’opció que has pres (molt bé, Natàlia!!!) tot i que defenso el meu viatge malgrat aquest trajecte en tren!!!!🙂 Itàlia pot ser una meravella i ho ha estat i hi tornaria ara mateix. Sobre el viatge en avió, agafa paper i boli i escriu el que et faci por i després t’ho llegeixes. És el que faré jo el dia que agafi un avió. Una abraçada immensa! I sobre l’amor, jo també estic segura que existeix.

  16. Jaume ha dit:

    Jo també sentia fascinació pels mítics trens que travessaven mig continent: l’Orient Express, el Transiberià,…..i imaginava que de gran faria viatges en ells o similars. Recordo un anunci televisiu del Talgo que arribava a París i es veia el passatger despertant i corrent les cortines i allà mateix hi era la Torre Eiffel.
    De més gran, uns quants viatges amunt i avall Cartagena-Barcelona o Vigo-Barcelona pagats per l’estat espanyol per la meva condició de militar temporal van fer que se’m treguessin les ganes. I això que de la meva butxaca pagava suplement per llitera. Però ni així: Se’m feia dificil llegir amb el traqueteig, el menjar (fos el que fos) no se’m posava bé i per molt maco que fos el paisatge el viatge es feia eteeeeeern….
    Els únics viatges amb tren de llarg recorregut que m’han agradat són els fets amb trens de gran velocitat (Euromed), és clar que és una cosa funcionai i hi ets de seguida a destí i treu tot l’aura romàntica.

    L’amor existeix. Falta només que els implicats es posin d’acord en què vol dir aquest terme i que comporta. Però tampoc no li demanis gaire que la feia l’heu de fer vosaltres.😉

  17. marta ha dit:

    Jaume, gràcies pel comentari. Coincideixo que els viatges en trens d’alta velocitat són agradables, de fet en el meu viatge a Itàlia en vaig fer uns quants d’aquests i molt bé. I sobre l’aura romàntica, si vols la pots posar també i és més fàcil posar-la en un tren nou d’alta velocitat que en un tren vell i brut que vagi a velocitat de tortuga o tremolant com si fos el tren de la bruixa. I sí, per mi l’amor existeix i de tant en tant es deixa veure i tocar. Posar-s’hi d’acord acostuma a ser més difícil em penso… I si és molt difícil, potser no val la pena.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s