Avui, en la Diada Estellés, com sempre, que cadascú celebri allò que vulgui celebrar. Jo celebro el desig, la passió, la llengua i la vida. Com si tot plegat fos poca cosa i com si mai no ens hi féssim mal.
Serà possible ser fidel a un amant, a un cos o a un poema? Jo de moment sóc fidel al poema d’Estellés “No he desitjat mai cap cos com el teu”. Rellegir poemes és un plaer misteriós d’on surten noves lectures i noves ferides, obertes i tancades, del que vivim i del que hem viscut.
No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi també, perquè és odi també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!
Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va nèixer un 4 de setembre com avui a Burjassot. Aquest poema em va caçar al vol amb passió violenta ara fa un any. Em parla de desig, de certa violència i de les limitacions del llenguatge per expressar el que sigui. Ja no sento la passió violenta d’ara fa un any sinó una altra cosa més difícil de dir. Què tenen les paraules que enamoren, atrapen, enganxen, sedueixen? Què tenen els poemes que amaguen coses que no sabem dir-nos? Què té la vida que marxa tan de pressa?
Volar de nit és perillós 
“A mamar tots els versos!”
Senzillament genial en boca d’un poeta que els utilitza com un huracà!
Me n’agraden gairebé tots, però aquest final el fa viu, real. Salut 🙂
Com ens estimàrem! I a la Zona Franca no hi devia haver ni déu.
Confesso que jo avui he volgut fer el meu homenatge al V.A.Estellés sense dir-ho, a través d’un pmena de poema estrany que es basa en aquest i que el volia emparentar amb Visconti. No crec que me n’hagi sortit massa bé, Potser era suficient amb això que fas tu.
Un gran poema per un bon apunt! I visca la Zona Frnaca!
Marta, els amants de V. A. Estellés viuen en el seu poema. I en el cap de moltes persones. Ens ha deixat un pou de sensacions!
És justament per evitar els comentaris com l’anterior (tan correcte i estandarditzat) que no particpo en homenatges col·lectius. Vols dir que en Pàmies és un “amant” de l’Estellés? En quin sentit n’és amant? L’ha llegit mai?
Sincerament, mai no havia llegit res d’aquest autor. Certament, m’ha encantat. Felicitats, sempre em sorprenen agradablement les teves entrades.
“No he desitjat mai cap cos com el teu”. És una frase que conté molts matisos sobre el desig. A mi em genera preguntes: Com és aquest cos, qui l’encarna? per què desperta aquest desig? Un desig estrany? un desig sobtat? Un desig superlatiu?
(Jo no m’he sumat a l’homenatge, no estic segura de poder aportar gaire res al que ja s’ha dit…)
Un homentage, un record, una re-lectura d’ell, una bufada d’aire per a dir-ne “vaja, no en sé massa de l’Estelles”…tot això em sembla bo i prou per a commemorar aquest dia, en un entorn en el qual el valencià/català del Nord i del Sud que ell utilitzava i defensava sembla que se’ns escorre… Encara hi som a temps?
Una salutació, Marta
bravo per l’apunt
Galderich, a vegades s’agraeix una mica d’espontaneïtat o una mica d’aparença d’espontaneïtat. M’encanta aquest cop de puny damunt de la taula per dir “Mirin, això no sé com dir-ho, això és que és massa” entre la passió, la humilitat i l’espontaneïtat. I tot en un poema que queda fixat. M’agrada moltíssim i per això repeteixo.
Clídice, el mateix que li he dit a en Galderich. Això que el fa viu per mi és aquesta barreja d’aparença d’espontaneïtat, d’humilitat i de passió.
Allau, com la zona franca no hi ha res.
Lluís I, totalment en desacord. Des de quan ens interessa saber el que és suficient i el que no?
Veí de dalt, visca la zona franca!
vpamies, aquest pou de sensacions és un bon motiu, si no l’únic, per escriure sobre algú o sobre algun text d’algú. Gràcies pel comentari en un dia especialment enfeinat per a tu
Lluís II, si es fessin exàmens per veure qui ha llegit què, hi hauria pocs suficients. Per sort no se’n fan i al final si es llegeix o no es llegeix, millor o pitjor per cadascú, no? A part, més enllà de marcar la creueta de “Llegit”, hi ha una altra cosa: com llegim i què fem amb el que llegim. I això obriria un debat molt interessant pel meu gust que preferiria fer amb una cervesa al davant si no fos perquè no m’agrada la cervesa.
Natàlia, doncs d’això es tracta, de passar una bona estona.
Eulàlia, això d’aportar o no aportar…. és difícil de dir. Les preguntes que se’t plantegen en relació al poema no tenen res a veure amb les preguntes que se’m plantegen a mi. Es molt divertit que sigui així! Suposo que un text és ric quan permet aquesta riquesa de lectures.
Cinderella, el sentit de fer apunts d’aquest tipus és tot el que tu has dit en el teu comentari. I sobre els temps que corren, sí que hi som a temps. Ho veig claríssim: pel que hi ha escrit, pel que s’escriu i pel que s’escriurà.
viuillegeix, bravo per a la poesia que sentim viva.