Veure el temps

Ahir vaig passejar prop del mar però no tractaré de descriure-te’l aquesta vegada. Per a què? Tu també et passes els dies acumulant paisatges bells i absències meves. Potser ha de ser així. Potser és que és difícil canviar la història. Potser és que tot s’ha complicat. Potser és que ens ho fem tot massa complicat. Per què no ens veiem més?

Diria que t’acompanyo cada dia en el pensament o en els somnis. De fet, em sembla que ningú no em podrà convèncer que no sigui així. Comencem a estar barrejats, embolicats, enamorats, afamats i continuem massa lluny. Però potser és això el que aguanta aquesta història i la deixa surant en una mena de bassal de temps secret d’un bosc poc transitat que no sé si és trist o si és bonic.

El meu tresor és que quan ens veiem manen els somriures, una certa tranquil·litat i la passió, i la meva condemna és la incertesa de no saber si això és suficient, vulgar o excepcional. La nostra és una història que sembla impossible, diuen -com si això algú ho pogués saber!-, i  a vegades penso que estimar-te fa mal. Quan veig que surt el sol, que s’amaga rere un núvol, que plou, que trona o que es fa de nit m’enfado perquè no estem junts i el temps no és infinit. Un dia vaig preguntar-te si no tenies por del temps que s’escapa i em vas contestar que per això eres amb mi.

Però durant quanta estona ets amb mi? Quants minuts són suficients per a tu? Quantes vegades penses en mi durant el dia? I jo amb tu? Això compta? Podem trobar una fórmula  màgica que ens digui si això té sentit? Què vull comptar? Què vull saber? No està tot clar ja? I què passaria si ens apropéssim de debò més estona? Marxaria aquesta urgència? Apareixeria una cosa millor? Què faríem?

No hi ha receptes, ni seguretats, ni mètodes per endevinar sentiments ni equilibris, i tampoc no hi ha temps. Imagino noves unitats de mesura. Pensaments per minut, somnis per setmana, dies que em desperto pensant en tu, pensaments que ens apropen, desitjos que són com un cop de puny que deixa sense respiració, projectes de vida, vacances, comoditat, emoció, vertigen, il·lusió. Tot junt? Tot separat? Ara sí? Ara no? Ara jo què sé.

I guanya el temps que passa, els sentiments que creixen, els que canvien, els que van morint, els que queden, l’inconscient que no perdona i el no-res  que mossega. El temps passa i la teva absència i la meva absència juguen a cartes. Quants punts de dolor val cadascuna? Qui guanya? Qui perd? No vull competir. Com podem mesurar el plaer? Com podem separar l’eufòria de l’amor? I el plaer del dolor? Com és el temps? Escàs o excessiu? I la vida? Puc comptar amb tu? I tu amb mi?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

18 respostes a Veure el temps

  1. XeXu ha dit:

    Quin mareig. Massa preguntes i massa dubtes. Si vols gaudir de la situació, creu-me, no et preguntis tantes coses. Pensar sol ser dolent, i pensar massa, encara pitjor. Ara bé, et compro això dels pensaments per minut, m’ha agradat la idea! Això t’ho robo, s’ha de fer servir!

  2. allau ha dit:

    Marta, l’artista eternament cabrejada. Algun dels imputats hauria de respondre a les acusacions (jo no, perquè no hi he tingut res a veure, ho juro per Sant Estanilaus de Kostka). On us amagueu, covards?

  3. Laura ha dit:

    Et recomano ‘Los enamoramientos’, del Javier Marías. No té res a veure, però també hi ha moltes preguntes.

  4. Lluís ha dit:

    El temps és un concepte tan estrany que no sé per on agafar-lo. Crec que només en podem parlar en concret: hores, calendaris, edat, any de naixement, etc. Potser si ens podem d’acord en mesures concretes i compartibles començarem a entendre’ns. Pel què fa a les preguntes finals, crec que hi ha llibres i llibres i més llibres que tracten dels temes. I jo diria que encara vindran molts més llibres en el futur. Llegir-los seria una forma de perdre el temps ben bona. Fa poc en un joc em van demanar que definís justament “temps”. I a mi, per instint, se’m va acudir: “és una cosa que es perd”.

  5. galderich ha dit:

    Deixar passar el temps i assaborir-lo cada instant sols o acompanyats. Cada moment és diferent i assaborir-lo tal com ens el donen (qui ens el dona?) pot ser una de les claus per passar del temps i de la mare que el va parir!

  6. Pilar ha dit:

    De totes les preguntes que fas tan sols n’hi ha una que no dubtaria massa a respondre-la, la del temps…em sembla que el temps és escàs, és l’única cosa escassa que realment tenim a aquesta vida. Hi ha tantes coses per fer i viure i tan poc temps…..

  7. en Girbén ha dit:

    Hago un llamamiento a todos los amantes de la hora exacta. E.A. Poe

    És una més de les esmolades cites que encapçalen els capítols de “Las tácticas de Cronos” d’Étienne Klein, alpinista, filòsof i físic de partícules del CERN. No sé de cap obra que expliqui millor com d’endarrerida tenim la noció del temps i el seguit d’avantatges que en trauríem de posar-nos al dia. Tot i que és “de ciència”, el tema i l’estil la fan del tot llegidora.
    Diria que allà hi trobaries més d’una resposta.

  8. Clidice ha dit:

    Mos pensaments volen lluny
    com un vol de papallones …

    Apel·les Mestres.
    Gaudir de tenir i de desitjar, de la resta se’n diu matrimoni😉

  9. Cinderella ha dit:

    Ufff..i si amb la quotidianitat marxaren les ansies per veure’s? No és això el matrimoni? Privilegiar la seguretat i l’estabilitat respecte la resta (i no ho critique en absolut, potser algun dia jo també ho voldré!). Com diuen per dalt: massa preguntes!

  10. marta ha dit:

    XeXu, hi ha moments de tot i tots els moments són aptes per a ser descrits. Vull dir, massa preguntes? Sí, què hi farem? M’agrada que t’hagi agradat això dels pensaments per minut, ara em sembla una mica angoixant, però.

  11. marta ha dit:

    Allau, no hi ha imputats, només amables col·laboradors. I no s’amaguen, que tots diuen que són per aquí.

  12. marta ha dit:

    Laura, m’apunto la recomanació.

  13. marta ha dit:

    Lluís, ni idea. M’estic imaginant el moment del joc que expliques. Jo diria que hi ha temps que es perd i temps que es gaudeix.

  14. marta ha dit:

    Galderich, tan de bo sempre poguessim fer això que dius!! La clementina arderiu té un poema sobre un mal dia on descriu l’angoixa del temps que no passa, em sembla que es el poema del dia inútil, o alguna cosa semblant. Segurament és impossible aconseguir fer sempre això que dius però aleshores, ja que sabem que no sempre serà possible, encara té més gracia quan ho podem fer. En fi…

  15. marta ha dit:

    Pilar, tens raó, però no sempre aconsegueixo ser-ne conscient. I no sempre el que voldria fer està disponible gaire estona o tota l’estona que voldria. I no sempre se aprofitar les estones disponibles.

  16. marta ha dit:

    Girbén, vaig comprar-me el llibre el mateix dia del teu comentari. M’ha acompanyat força dies però l’he acabat abandonant. Recordo una frase sobre el temps que s’atura amb els petons (m’ho crec) però no recordo haver sabut trobar cap resposta. Potser en una altra ocasió, quan estigui menys atenta a les preguntes, deixaré que les respostes surtin del llibre i ballin davant meu.

  17. marta ha dit:

    Clídice, papallones a part, ostres quin panorama…

  18. marta ha dit:

    Cinderella, ni idea, massa preguntes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s