Desgràcies i esperances d’una dona postmoderna

I és el dia que tens un sopar amb l’home ideal que tot ha de passar. Estrenes sabates noves, rellisques i caus. Ell sent un soroll, es gira i et veu a terra. Toca fingir que no t’has fet mal i arrossegar-te amb un somriure fals i un turmell  i un colze adolorits.  Abans que hagis tingut temps de llegir tota la carta i de demanar, toca que t’ennueguis. L’horror és notar com se t’inflen els ulls de tant estossegar i haver de fer entendre a tot el restaurant que no t’estàs morint. Diuen que les desgràcies no vénen mai soles i avui també toca estrenar mitges i que se t’estripin quan ja no tens edat, estil, ni figura perquè tingui gràcia.

I encara més. Aquest matí t’has adormit i per no arribar tard a la feina només t’has pogut fer una dutxa ràpida i ara duus el cabell greixós, exactament dotze hores més greixós que al matí quan no has tingut temps de rentar-te’l. Sí, tot plegat és un desastre. Ho assumeixes. Podria haver estat un sopar romàntic i sensual però és un sopar d’ulleres i grans. Fins a cinc persones t’han dit avui que feies ulleres i per complementar el quadre, un gra enorme i inoportú enmig del front t’acompanya i et proporciona un poc afavoridor aire d’unicorn.

Intentes no obsessionar-t’hi i centrar-te en la conversa fins que per algun motiu estúpid la conversa es dirigeix perillosament cap a una ciutat que no recordes on és. Podria ser a Alemanya, a Itàlia o a Suïssa. O també podria ser més enllà, o més avall o més amunt. Però on? El teu gra i tu decidiu callar. És el millor que podeu fer. Optes per somriure i de tant en tant poses cara de circumstàncies. Tens el cervell buit i cal dissimular però el cap se te’n va i tornes a pensar que és un molt mal dia per dur el cabell brut i tenir un gra. El cambrer porta unes olives negres d’aperitiu. Les ignores. Avui no. No assumiràs ni un risc més. Veus l’amenaça d’un somriure ennegrit i l’evites amb elegància. Dius: “No, gràcies”.

Aconsegueixes acabar-te l’amanida i poca estona més tard arriba un altre moment delicat: estàs rient com un conill. Descobreixes que tens una urgència:  has de controlar la ingesta d’alcohol abans no sigui massa tard. No vols acabar fent una escena i, sobretot, vols intentar frenar la tendència natural de les teves galtes a convertir-se en dues immenses rodones de color fúcsia. Beus una mica d’aigua i respires. L’home ideal està tranquil assegut davant teu. L’home ideal no pateix. Com és possible??! L’home ideal va fent. L’home ideal diu que està fart de tiramisús i fondants de xocolata pretensiosos; somriu i diu que ara es menjaria una mandarina. Afortunadament ell tampoc no ha menjat olives negres.

Et relaxes de veure’l relaxat i l’observes mentre parla i els vostres genolls es toquen de tant en tant. Li mires els ulls, les celles, les pestanyes, el nas, la boca i els cabells. T’agrada el que veus. Saps que podries estimar-te un home quan te l’imagines amb sabatilles i continues desitjant-lo. O quan el veus vestit de buscador de bolets i no desitges que s’extingeixi l’espècie humana amb violència. Tornes a respirar i tornes a beure vi. L’home és tan dolç com interessant. L’única cosa positiva del dia és que portes la roba interior miraculosament conjuntada. Hauries de dir alguna cosa, potser fa massa estona que no parles.

Bé, ha estat fàcil. Un petit comentari i la vida t’ha regalat un somriure i una mirada brillant. Confirmes que tot va bé i al mateix temps t’amoïna una miqueta pensar com reconduiràs tot això cap al llit. Potser avui no podrà ser. Potser és millor que sigui un altre dia. Però quants dies més caldrà esperar? Et mors d’impaciència. Serà possible canviar aviat l’argument d’aquesta telesèrie? No estarà tot perdut, no?

I si has entrat en el laberint de l’amistat sense sexe?  Reses perquè no sigui així. Amb aquest home és just i necessari passar de l’humor a l’erotisme creixent i, finalment, salvatge.  Peti qui peti. Potser el públic demana una altra ensopegada però tu estàs la mar de tranquil·la. Que la història ha començat fatal? I què? L’ésser humà mai no ha destacat per la seva capacitat per endevinar el futur. Com sempre, tot és possible. Confiaràs en la poesia de la Clementina Arderiu i en els llibres de la Linda Goodman i et menjaràs un gelat.

Marges ideals

Tenim una relació minimalista, tan petita tan petita que gairebé no es nota. No deixem rastre,  no tenim fotografies, ni projectes, ni regals, ni sopars, ni dinars, ni pisos, ni herències.

De tant en tant robem al temps moments que es converteixen en tresors. No sabem com ens ho fem però les coses normals es tornen millors. Una estona més tard, ens mirem estranyats, tu dissimules i jo busco paraules. Per un atzar, el meu pis minúscul torna a convertir-se en un palau i els vins barats tornen a convertir-se en elixirs. Després faig desaparèixer la nostra escena, just abans que el teu cotxe es converteixi en una carabassa i tu et converteixis en un home que ronca.

Neguem-ho tot.

El miratge de felicitat que hem sentit és una turbulència en un viatge en avió. Desmunta qualsevol altra seguretat però no dura en el temps o es torna massa perillosa. No és res (això és tranquil·litzador) i no és cap desastre (això és encara més tranquil·litzador). Potser és un error del sistema, un segon que s’escapa del control dels déus de la infelicitat, una excepció, un oblit, una petita fuita, una petita sotragada; o un atzar com un altre.

La sensació de destrucció emocional fa cua al voltant nostre per dibuixar-nos escenaris d’amors que fugen i que deixen ferides que no es poden explicar. Els que ja no s’estimen es donen confiança, es prometen canvis, esforços i millors rendiments, compren viatges i proven nous pentinats. Quan són a punt de caure, s’agafen a les hipoteques i a les criatures i es posen les sabatilles. Tu que ets tan modern trobes una explicació nova a tot i me l’expliques fascinat. Jo que sóc tan postmoderna només callo i m’empasso la il·lusió, la fe i l’esperança mirant cap a una altra banda. Ho sabríem fer millor?

*

Hora de la migdiada. Un llibre a les mans. Quatre minuts i veig en somnis una mena d’àngel de la guarda de Trieste que se’n riu de nosaltres i que m’explica que tothom diu mentides i que tothom diu veritats i que no podem agafar-nos enlloc, ni a allò racional ni a allò irracional, que estem completament sols i que només podem aprofitar els marges, aquell espai estret amb herba on pots seure, reposar i beure una mica d’aigua fresca.

Em desperto. El temps s’atura amb un petó o dos. On ets? Mesurem els quilòmetres en temps o en pensaments per arribar a la mateixa conclusió de distància. La seguretat és l’aventura i l’aventura és viure. I podries dir-ho al revés i diries una altra cosa i tampoc no diries gaire res.

Som vius? No hi ha més històries. Si m’estimes o si no m’estimes? Quina pregunta… T’espero als marges. Si no és, no ha de ser i no podrà ser, més motiu encara per aprofitar cada segon com si fos l’únic i l’últim. Ens precipitem cap al terra en caiguda lliure. No té cap importància.

Passatemps

Autobús nocturn. Onze de la nit. Miro per la finestra i recordo l’última conversa del dia. Que estic farta d’animar-me i de desanimar-me per tot. Em mires amb cara de lluç i em dius que tu estàs fart d’avorrir-te. Fem una bona parella. Com el prim i el gras, com Bouvard i Pécuchet o  com Snoopy i Woodstook. Tu tens un excés d’apatia i jo un excés d’emotivitat. No ens entendrem mai. Justament per això trobo que ens podríem casar. Per què? Què hi guanyaria? I jo? Ah, tens raó. Si és per fer-nos companyia, abans em compro un gos.

Al meu costat, la meva bossa. Després, el passadís. El conductor és calb i duu una barba molt estranya. Al seu costat un home que sembla tret d’un episodi de Radio Cincinnati parla amb ell. M’angoixo: els conductors no poden fugir dels passatgers que decideixen donar-los conversa. Deu ser això el matrimoni? Miro l’home Radio Cincinnati un moment. L’home em mira, desvio la mirada, torno a mirar-lo, m’aguanta la mirada, definitivament desvio la mirada. D’on ha tret la camisa que porta aquest home?

El meu amic té paciència. Aguanta estoicament les narracions dels últims fets malgrat que s’assemblin de manera sospitosa a les narracions dels últims sis anys. És paciència o és indiferència? Per si un cas, premio la seva indiferència amb algun detall escabrós absolutament innecessari per notar la seva mirada de desaprovació. Finalment em diu que m’enveja. Ho diu amb cinisme però també ho diu amb el cor. Potser pagaria perquè qualsevol merda el divertís si no fos perquè no està disposat a pagar ni un duro per cap merda, i bé que fa.

Però el cas és que s’avorreix i que jo no l’entenc. Només cal estar atent per veure que la vida és plena de detalls. Detalls interessants  (el coneixement és com un pou sense final) i  detalls que fan molt de riure. De fet, l’humor és un dels pocs motius pels quals penso que potser Déu sí que existeix. L’amiga que em truca per demanar-me consell i en veu baixa m’explica que està amagada per espiar el seu amant que evidentment no és el pare de la criatura que duu a la panxa, les mil situacions inconfessables que tots hem viscut i que no podem explicar, aquell secret que es fa evident en una escena absolutament còmica. Què us he d’explicar?

Un senyor que estimava va morir parlant de mi  i menjant caviar iraní. Quantes bestieses més optaran per ser incloses en el nostre currículum d’absurds, ridículs i pífies diverses? L’amant que es pensa que es torna invisible cada nit que visita la seva estimada i surt al balcó a fumar com si la vida li cedís un privilegi  (el do de la invisibiliat) que no té. La dona abandonada que explica grandeses del seu home i l’home abandonat que simula una gran vida sexual.

Dins de l’autobus, més enllà del passadís, un home i una dona seuen un davant de l’altre i formen un quadre interessant. Tenen en comú el pentinat: tots dos tenen el cabell brut i tots dos porten un pentinat molt poc modern. També tenen en comú l’edat: indeterminada entre els cinquanta i els seixanta anys. A més, tots dos tenen un bolígraf a la mà i tots dos estan fent crucigrames. La pàgina del crucigrama d’ell diu: “Mensaje” i la pàgina del crucigrama d’ella diu “Bondad”. La vida és divertida. No sé res més. Segurament tu tampoc.

“Baby, if you’ve ever wondered,
Wondered whatever became of me,
I’m living on the air in Cincinnati,
Cincinnati, WKRP.
Got kind of tired packing and unpacking,
Town to town and up and down the dial
Maybe you and me were never meant to be,
But baby think of me once in awhile
I’m at WKRP in Cincinnati”

Bar Dorita

Un senyor amb pèls a les orelles s’asseu davant meu a l’autobús. És vell i té un mòbil força modern. Porta una camisa de quadres en dos tons de blau i té el cabell blanc i ondulat. No és lleig. Té un nas, unes galtes i una barbeta molsudes. Mira molt el telèfon. Potser no sap com funciona, potser espera una trucada important.

M’adono que duc un telèfon massa antic. Què hi farem? Tocarà esperar alguna oferta i canviar-lo. Però quina mandra aprendre com funciona un d’aquests telèfons d’ara que té tothom. L’altre dia una amiga em va dir il·lusionada: “Ostres, què fort, tenim el mateix telèfon, no et sents com d’una altra època amb ell? A mi ja m’està bé però…”.

Una noia de la meva edat s’asseu al meu costat. Parla per un telèfon que no veig si és vell o modern. La conversa és intensa i emotiva, parla amb veu baixa però la sento perfectament. “Diu que ja no m’estima”,  sento que diu. L’altra persona suposo que li pregunta que per què o que com ha pogut passar i ella no sap què respondre, s’embarbussa una miqueta i acaba dient: “Diu que no ho sap, que no sap què li passa, que se sent deprimit i trist, molt angoixat”.

Un silenci i de sobte parla amb energia: “Exacte, i jo què? Això és el que penso però ell va a la seva i té la seva crisi i sembla que només pateix ell”. Uns minuts més tard, afegeix molt més suau: “Però jo sí que l’estimo, cada dia més. Jo sí que ho tinc clar això però no sé què farem ni si aguantarem així fins Nadal”.  La noia s’aixeca i baixa de l’autobús.

La meva atenció torna a fixar-se en l’home de la cara molsuda. No hi ha res com un trajecte llarg. Ara veig que l’home remena el mòbil amb ganes. Potser escriu un missatge. La curiositat em fa desplegar la meva mirada de dona biònica i intento veure què escriu.

No, mentida, primer intento imaginar-me què escriurà. És molt més divertit. Jo diria que és estranger i que farà un missatge tipus: “Tot bé per Barcelona” en qualsevol idioma que no entendré. També podria ser que fos d’aquí. Segur que està jubilat. Deu tenir una dona. O un home.

Potser el missatge és per comentar alguna qüestió domèstica de l’estil de: “Macarrons per sopar, vols dir que és una bona idea, Assumpcion?”. O bé: “He anat a cobrar els pisos del carrer Verdi, tot OK, Pere”. També podria ser que tingués fills i néts i que fos una persona familiar i que fes un missatge com ara: “Com es troba l’Aina?”.

Però la realitat sempre supera la ficció i el senyor dels pèls a les orelles no escriu cap missatge. Fa una cosa una mica més sofisticada. Només una mica. Està esborrant trucades fetes. Deu ser un home polit i endreçat que no vol ocupar espai inútil en el telèfon.

Deu ser una d’aquelles persones que diuen que viuen en el present. L’home esborra les empremtes del passat, fins i tot del més immediat. Potser és un home que valora molt la vida. Torno a desplegar la meva mirada de dona biònica i intento veure el destinatari de les trucades.

Esborrarà totes les trucades del mes passat, per exemple? Aconsegueixo llegir el destinatari de les trucades. L’home està esborrant trucades al “Bar Dorita”. Què deu haver passat en aquest bar perquè aquest home vulgui eliminar tot rastre de comunicació amb ell? La meva imaginació es dispara.