Bar Dorita

Un senyor amb pèls a les orelles s’asseu davant meu a l’autobús. És vell i té un mòbil força modern. Porta una camisa de quadres en dos tons de blau i té el cabell blanc i ondulat. No és lleig. Té un nas, unes galtes i una barbeta molsudes. Mira molt el telèfon. Potser no sap com funciona, potser espera una trucada important.

M’adono que duc un telèfon massa antic. Què hi farem? Tocarà esperar alguna oferta i canviar-lo. Però quina mandra aprendre com funciona un d’aquests telèfons d’ara que té tothom. L’altre dia una amiga em va dir il·lusionada: “Ostres, què fort, tenim el mateix telèfon, no et sents com d’una altra època amb ell? A mi ja m’està bé però…”.

Una noia de la meva edat s’asseu al meu costat. Parla per un telèfon que no veig si és vell o modern. La conversa és intensa i emotiva, parla amb veu baixa però la sento perfectament. “Diu que ja no m’estima”,  sento que diu. L’altra persona suposo que li pregunta que per què o que com ha pogut passar i ella no sap què respondre, s’embarbussa una miqueta i acaba dient: “Diu que no ho sap, que no sap què li passa, que se sent deprimit i trist, molt angoixat”.

Un silenci i de sobte parla amb energia: “Exacte, i jo què? Això és el que penso però ell va a la seva i té la seva crisi i sembla que només pateix ell”. Uns minuts més tard, afegeix molt més suau: “Però jo sí que l’estimo, cada dia més. Jo sí que ho tinc clar això però no sé què farem ni si aguantarem així fins Nadal”.  La noia s’aixeca i baixa de l’autobús.

La meva atenció torna a fixar-se en l’home de la cara molsuda. No hi ha res com un trajecte llarg. Ara veig que l’home remena el mòbil amb ganes. Potser escriu un missatge. La curiositat em fa desplegar la meva mirada de dona biònica i intento veure què escriu.

No, mentida, primer intento imaginar-me què escriurà. És molt més divertit. Jo diria que és estranger i que farà un missatge tipus: “Tot bé per Barcelona” en qualsevol idioma que no entendré. També podria ser que fos d’aquí. Segur que està jubilat. Deu tenir una dona. O un home.

Potser el missatge és per comentar alguna qüestió domèstica de l’estil de: “Macarrons per sopar, vols dir que és una bona idea, Assumpcion?”. O bé: “He anat a cobrar els pisos del carrer Verdi, tot OK, Pere”. També podria ser que tingués fills i néts i que fos una persona familiar i que fes un missatge com ara: “Com es troba l’Aina?”.

Però la realitat sempre supera la ficció i el senyor dels pèls a les orelles no escriu cap missatge. Fa una cosa una mica més sofisticada. Només una mica. Està esborrant trucades fetes. Deu ser un home polit i endreçat que no vol ocupar espai inútil en el telèfon.

Deu ser una d’aquelles persones que diuen que viuen en el present. L’home esborra les empremtes del passat, fins i tot del més immediat. Potser és un home que valora molt la vida. Torno a desplegar la meva mirada de dona biònica i intento veure el destinatari de les trucades.

Esborrarà totes les trucades del mes passat, per exemple? Aconsegueixo llegir el destinatari de les trucades. L’home està esborrant trucades al “Bar Dorita”. Què deu haver passat en aquest bar perquè aquest home vulgui eliminar tot rastre de comunicació amb ell? La meva imaginació es dispara.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Bar Dorita

  1. galderich ha dit:

    La noia ha de tenir clar que l’abandonaran pitjor que un gos a l’anunci de Purina…
    L’home de les orelles peludes esborra el rastre perquè la Dorita l’ha abandonat i vol oblidar ràpidament…

    Em d’aixecar un monument a l’inventor del mòbil perquè ens permet entrar a la vida d’altres amb una facilitat molt estimulant. Visca la gent desacomplexada que parla en veu alta, o amb prou veu perquè els sentim!

  2. XeXu ha dit:

    La veritat és que jo sóc força discret… la meva pregunta és… no has pensat en agafar un llibre per quan vas en transport públic?

  3. Lluís ha dit:

    Jo diria que aquí hi has posat molta més informació de la que sembla, i que obres una porta al misteri. Si aquesta escena fos l’arrencada d’una pel·lícula, estem davant d’un autèntic David Lynch en la línia de “Blue Velvet”. Una casualitat aparentment banal et du a un món terrible. Perquè penso això? Doncs perquè m’he pres la molèstia de buscar el “Bar Dorita”.
    Si ho llegeixes et quedaràs esgarrifada. Perquè com podràs veure l’home de les orelles peludes està implicat en un crim espantós:
    http://www.lukor.com/not-soc/sucesos/portada/07030142.htm

  4. Llop Estepari. ha dit:

    Vaig passar fa temps pel teu bloc, amb la falsa promesa que hi passaria sovint. He intentat reparar el greuge i m’he llegit uns quans dels teus darrers apunts. M’han agradat molt ( “a mida que el tren avançava tenia la sensació d’anar-me carregant amb el pes de les coses que anava deixant enrere” de Tren Nocturn). Ah! Aquesta senzillesa captivadora!
    Aquesta vegada no et prometo res.
    Un fort udol.

  5. Clidice ha dit:

    Un mòbil d’última generació i un bar amb nom de cupletista? Una combinació excel·lent🙂 A la noia del que ja no l’estima, li podries dir que, en això d’estimar, no val fer-ho per ser corresposta i que el deixi tranquil, que no és cap greuge ^^

  6. Eulàlia ha dit:

    Les coses més terribles s’amaguen rere les trucades del telèfon.
    (Tornen els trajectes en autobús, olé olé!!!)

  7. Carme J ha dit:

    A la noia : si l’estima cal que el deixi en les seves incerteses, si torna amb ella, perfecte i si no, millor !!!
    Al senyor : Si, si que esborri qualsevol senyal que el comprometi davant qui pugui mirar-li el telèfon, aquesta excusa li deu valdre per amagar les seves pròpies pors i repressions.
    A tu : Avui em fas sentir Elena Francis metomentodo, gràcies per fer-nos volar la imaginació i distreure’ns amb els problemes (o no) d’altres, com si a cadascú ens faltessin !!!

  8. Cinderella ha dit:

    Marta, ho veig clarissim:
    A la jove li dius que mala sort, que si aquell no l’estima pot es pot fer, llevat de tenir un grandissim atac de dignitat i deixar-ho estar…Perquè per a estar amb algu que no t’estima paga la pena estar sol…
    I al home vell li dius que siga valent, que si ell si ho té clar, li diga la veritat a la seua muller (per exemple, l’Assumpció) i que correga als braços de la Dorita, que l’espere rere la porta del bar per fer-lo feliç en l’amor i en els cafés…
    Final pràctic per a uns, final romàntic per als altres
    I una salutació cordial per a tu!🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s