Marges ideals

Tenim una relació minimalista, tan petita tan petita que gairebé no es nota. No deixem rastre,  no tenim fotografies, ni projectes, ni regals, ni sopars, ni dinars, ni pisos, ni herències.

De tant en tant robem al temps moments que es converteixen en tresors. No sabem com ens ho fem però les coses normals es tornen millors. Una estona més tard, ens mirem estranyats, tu dissimules i jo busco paraules. Per un atzar, el meu pis minúscul torna a convertir-se en un palau i els vins barats tornen a convertir-se en elixirs. Després faig desaparèixer la nostra escena, just abans que el teu cotxe es converteixi en una carabassa i tu et converteixis en un home que ronca.

Neguem-ho tot.

El miratge de felicitat que hem sentit és una turbulència en un viatge en avió. Desmunta qualsevol altra seguretat però no dura en el temps o es torna massa perillosa. No és res (això és tranquil·litzador) i no és cap desastre (això és encara més tranquil·litzador). Potser és un error del sistema, un segon que s’escapa del control dels déus de la infelicitat, una excepció, un oblit, una petita fuita, una petita sotragada; o un atzar com un altre.

La sensació de destrucció emocional fa cua al voltant nostre per dibuixar-nos escenaris d’amors que fugen i que deixen ferides que no es poden explicar. Els que ja no s’estimen es donen confiança, es prometen canvis, esforços i millors rendiments, compren viatges i proven nous pentinats. Quan són a punt de caure, s’agafen a les hipoteques i a les criatures i es posen les sabatilles. Tu que ets tan modern trobes una explicació nova a tot i me l’expliques fascinat. Jo que sóc tan postmoderna només callo i m’empasso la il·lusió, la fe i l’esperança mirant cap a una altra banda. Ho sabríem fer millor?

*

Hora de la migdiada. Un llibre a les mans. Quatre minuts i veig en somnis una mena d’àngel de la guarda de Trieste que se’n riu de nosaltres i que m’explica que tothom diu mentides i que tothom diu veritats i que no podem agafar-nos enlloc, ni a allò racional ni a allò irracional, que estem completament sols i que només podem aprofitar els marges, aquell espai estret amb herba on pots seure, reposar i beure una mica d’aigua fresca.

Em desperto. El temps s’atura amb un petó o dos. On ets? Mesurem els quilòmetres en temps o en pensaments per arribar a la mateixa conclusió de distància. La seguretat és l’aventura i l’aventura és viure. I podries dir-ho al revés i diries una altra cosa i tampoc no diries gaire res.

Som vius? No hi ha més històries. Si m’estimes o si no m’estimes? Quina pregunta… T’espero als marges. Si no és, no ha de ser i no podrà ser, més motiu encara per aprofitar cada segon com si fos l’únic i l’últim. Ens precipitem cap al terra en caiguda lliure. No té cap importància.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a Marges ideals

  1. Llop Estepari. ha dit:

    Penso, potser, que el temps acaba per anar ribotejant els marges i en va fent encenalls sobrers. Sense masses miraments s’ho emporta tot i en deixa tan sols un reduït passatge per on la supervivència, la dels dos en un cara a cara, fa equilibris. No és pot triar, si un cau, se’n porta l’altre.
    Un udol.

  2. XeXu ha dit:

    Les coses de vegades no són, i acaben per ser. Igual que de vegades són, i deixen de ser. Si tu creus que això no és i no serà, potser no val la pena capficar-s’hi més. Però això per mi vol dir acabar-ho, no seguir fent com si res…

  3. joan ha dit:

    Ja és molt, tenir clar cap a on es va, ara falta saber si val la pena posar-hi remei

  4. Lluís ha dit:

    Fa molt de temps havia viscut alguna cosa semblant, però al final he optat per buscar relacions que deixin petjades. Fan molt més mal, però amb l’edat comences a sentir terror de les coses que passen com si res. Segurament perquè tinc por de desaparèixer i que no s’hagi notat res.

  5. viuillegeix ha dit:

    veig que tornes a treure la teva pluma d’or amb tinta fresca de poesia.

  6. Cinderella ha dit:

    poesia pura…i confusió! M’agrada… Un plaer llegir-te sempre, malgrat que jugues amb les paraules i almenys a mi, em confons

  7. tardor tardana ha dit:

    Has descrit el meu marge, ara. M’ha sorprès. M’agradaria saber què vols fer, què faràs, per a fer el mateix. No es tracta de copiar-te, sino de seguir la pauta d’algú que, com jo, tés les coses no-clares i viu ler il·lusions incertes i fugiseres.

  8. en Girbén ha dit:

    Marge dóna tant de sí!
    Als “margi-nats” o nascuts al marge.
    Les “marge-eres” o eres al marge.
    La “margi-nació” que ens pertoca.
    El “mar-imaginal”… o la”mar-originalitat”…
    Concedim-nos, entretant, un “marge de benefici”.

  9. Misteral ha dit:

    Imagino el marge, el busco amb la càmara, enganyo el temps ..el que fagi falta, l’atrapo i me l’enduc a casa. A casa on ella ha somiat un marge i amb la seva mà màgica i l’ha dibuixat.
    El compartim de nit, esperant que ningú ens desperti, només ho volem per nosaltres.
    Quan surt el sol, ens desperta i comença de nou la carrera, trobar el marge abans que caigui la nit.
    Fa més de 10 anys i cada matí corro més depressa.
    Aaaah….l’amour

  10. galderich ha dit:

    M’han agradat els conceptes de minimalisme i marges aplicats a aquesta relació. Bastir una relació sempre és difícil i saps que pot tenir una caducitat. Mentre funcioni i funcioni bé cal anar-la mimant, sigui com sigui, que és el de menys!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s