Desgràcies i esperances d’una dona postmoderna

I és el dia que tens un sopar amb l’home ideal que tot ha de passar. Estrenes sabates noves, rellisques i caus. Ell sent un soroll, es gira i et veu a terra. Toca fingir que no t’has fet mal i arrossegar-te amb un somriure fals i un turmell  i un colze adolorits.  Abans que hagis tingut temps de llegir tota la carta i de demanar, toca que t’ennueguis. L’horror és notar com se t’inflen els ulls de tant estossegar i haver de fer entendre a tot el restaurant que no t’estàs morint. Diuen que les desgràcies no vénen mai soles i avui també toca estrenar mitges i que se t’estripin quan ja no tens edat, estil, ni figura perquè tingui gràcia.

I encara més. Aquest matí t’has adormit i per no arribar tard a la feina només t’has pogut fer una dutxa ràpida i ara duus el cabell greixós, exactament dotze hores més greixós que al matí quan no has tingut temps de rentar-te’l. Sí, tot plegat és un desastre. Ho assumeixes. Podria haver estat un sopar romàntic i sensual però és un sopar d’ulleres i grans. Fins a cinc persones t’han dit avui que feies ulleres i per complementar el quadre, un gra enorme i inoportú enmig del front t’acompanya i et proporciona un poc afavoridor aire d’unicorn.

Intentes no obsessionar-t’hi i centrar-te en la conversa fins que per algun motiu estúpid la conversa es dirigeix perillosament cap a una ciutat que no recordes on és. Podria ser a Alemanya, a Itàlia o a Suïssa. O també podria ser més enllà, o més avall o més amunt. Però on? El teu gra i tu decidiu callar. És el millor que podeu fer. Optes per somriure i de tant en tant poses cara de circumstàncies. Tens el cervell buit i cal dissimular però el cap se te’n va i tornes a pensar que és un molt mal dia per dur el cabell brut i tenir un gra. El cambrer porta unes olives negres d’aperitiu. Les ignores. Avui no. No assumiràs ni un risc més. Veus l’amenaça d’un somriure ennegrit i l’evites amb elegància. Dius: “No, gràcies”.

Aconsegueixes acabar-te l’amanida i poca estona més tard arriba un altre moment delicat: estàs rient com un conill. Descobreixes que tens una urgència:  has de controlar la ingesta d’alcohol abans no sigui massa tard. No vols acabar fent una escena i, sobretot, vols intentar frenar la tendència natural de les teves galtes a convertir-se en dues immenses rodones de color fúcsia. Beus una mica d’aigua i respires. L’home ideal està tranquil assegut davant teu. L’home ideal no pateix. Com és possible??! L’home ideal va fent. L’home ideal diu que està fart de tiramisús i fondants de xocolata pretensiosos; somriu i diu que ara es menjaria una mandarina. Afortunadament ell tampoc no ha menjat olives negres.

Et relaxes de veure’l relaxat i l’observes mentre parla i els vostres genolls es toquen de tant en tant. Li mires els ulls, les celles, les pestanyes, el nas, la boca i els cabells. T’agrada el que veus. Saps que podries estimar-te un home quan te l’imagines amb sabatilles i continues desitjant-lo. O quan el veus vestit de buscador de bolets i no desitges que s’extingeixi l’espècie humana amb violència. Tornes a respirar i tornes a beure vi. L’home és tan dolç com interessant. L’única cosa positiva del dia és que portes la roba interior miraculosament conjuntada. Hauries de dir alguna cosa, potser fa massa estona que no parles.

Bé, ha estat fàcil. Un petit comentari i la vida t’ha regalat un somriure i una mirada brillant. Confirmes que tot va bé i al mateix temps t’amoïna una miqueta pensar com reconduiràs tot això cap al llit. Potser avui no podrà ser. Potser és millor que sigui un altre dia. Però quants dies més caldrà esperar? Et mors d’impaciència. Serà possible canviar aviat l’argument d’aquesta telesèrie? No estarà tot perdut, no?

I si has entrat en el laberint de l’amistat sense sexe?  Reses perquè no sigui així. Amb aquest home és just i necessari passar de l’humor a l’erotisme creixent i, finalment, salvatge.  Peti qui peti. Potser el públic demana una altra ensopegada però tu estàs la mar de tranquil·la. Que la història ha començat fatal? I què? L’ésser humà mai no ha destacat per la seva capacitat per endevinar el futur. Com sempre, tot és possible. Confiaràs en la poesia de la Clementina Arderiu i en els llibres de la Linda Goodman i et menjaràs un gelat.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

16 respostes a Desgràcies i esperances d’una dona postmoderna

  1. allau ha dit:

    Marta, per què no t’estimes? Els homes ideals haurien de fer cua al peu del teu llit. Sigui dit amb tots els respectes.

  2. Carles Hernando ha dit:

    No solament els homes, també moltes dones haurien de fer cua…

  3. Miquel ha dit:

    Marta, això de la cua no ho sé, però el teu relat sembla tan real que potser és autobiogràfic i tot. Bon pont si en fas, i si no en fas -com jo i molta altra gent- que tinguis un bon dia.

  4. Clidice ha dit:

    Mossa, l’home ideal no existeix, va marxar a trobar el big foot i no ha tornat mai més. I en l’últim paràgraf exposes la part més difícil de tota l’aventura, el “qui comença?”. Em temo que, quan t’ho has de preguntar, malament.😦 Conforma’t pensant que el món és ple de gent amb la que podem mantenir una excel·lent amistat ^^

  5. Lluís ha dit:

    M’intrigava veure els llibres de l’Arderiu al capdamunt del text i fins a la darrera línia no ha aparegut… d’això se’n diu controlar el suspens… En fi, crec que una amanida no és una bona elecció en aquests casos: és molt fàcil guanyar una taca d’oli perquè les fulles d’enciam esquitxen quan les dus a la boca. L’home ideal menjava amanida també?
    Jo crec que la vida és molt més divertida així. Si li treus els elements accidentals, les vergonyes i els grans, aquest relat seria un simple Corín Tellado i ara en canvi permet moltes més lectures. me’n vaig a llegir el famós poema apòcrif i eròtic que en Carles li va dedicar a la Clementina.

  6. SM ha dit:

    No et deixis posseir per l’esperit de la Bridget Jones! Tu vals més! (i a més escrius millor). Brindem per totes les nits eròtiques que t’esperen.

  7. XeXu ha dit:

    L’avantatge de començar tan malament, és que la cosa només pot anar a millor. Si no tires la tovallola i decideixes que la persona que tens davant no compensa el ridícul que fas, que també passa, has d’arribar fins les últimes conseqüències. I bé, ja es veu quines eren les conseqüències a les que volies arribar…

  8. en Girbén ha dit:

    Dius que “miraculosament conjuntada”…, tanmateix no especifiques en quins tons: Roig viu, gris Perla, pregons verds oceànics? (ja veus que l’excloc al “color carn” de la llenceria llamativa).
    Si les olives no haguessin sigut “negres” (llevat d’unes bones “mortes” aragoneses), sinó unes Galderich forte, no imagino com hauria acabat la trobada… De mala manera i, alhora, de la manera millor.

  9. Ferran ha dit:

    Disseccionant la postmodernitat a partir d’unes olives negres! Nietzsche va néixer massa aviat, haurieu d’haver estat contemporanis. I tu una Frau, esclar.

    Em sap greu, però et poso un 10.

  10. Cinderella ha dit:

    He pojut imaginar tan vívidament la història que escriure ara qualsevol cosa em sembla pobre i pretenciós. Si finalment arribes fins on vols (i et lleves la careta de dona ‘patosa’ amb la qual has començat la història), des d’ací et em un aplaudiment! Això sí, ens ho hauràs de contar!! (i amb detalls!)

  11. joan ha dit:

    per reconduir el tema cap al llit només et cal la frase miraculosa de: Aquest jersei que portes quedaria molt bé amb la decoració de la meva habitació. No falla mai.
    També va bé el típic de demanar un glaçó i estavellar-lo al terra, tot afegint-hi: Bé ja hem trencat el gel, ara que, ja podem anar al llit?
    Espero que serveixin d’ajuda, encara que no veig que et calgui….;)

  12. viuillegeix ha dit:

    coincideixo amb el 10 de’n Ferran

  13. galderich ha dit:

    Un dels meus principals defectes és que no m’agrada la ciència ficció!

    L’home ideal no existeix, com no existeix la dona ideal fora de Hoolywood! Però en fi, si em poses unes olives al davant ja saps que jo les devoro encara que no sigui l’ideal ni de mi mateix!

    La narració, fora d’aquest petit detall de ciència ficció inicial, és molt bona. No deixis aquest humor tant salvatge en els teus textos.

  14. Eulàlia ha dit:

    M’agradaria veure ara la versió des del punt de vista de l’home ideal. Naturalment no hauria vist el cabell greixós perquè hauria estat massa pendent dels teus pits. Això dfa que deixi de ser “ideal” i passi a “terrenal”. Però, ves, com diu en Galderich l’home ideal no existeix. Encara que l’home gosi menjar olives “d’aquelles”…

  15. Carme J ha dit:

    Ni l’home ideal ni la dona justa existeixen, només cal saber conviure amb els seus defectes i trobar-los una certa gràcia, que no sempre es pot aconseguir. Sempre ens deuria quedar la conformació cristiana, i allò de fer-nos companyia ¿no? …. DONCS NO !!!
    Els defectes o virtuts que un li veu a l’altre, res tenen a veure amb els que ens veiem nosaltres mateixos.

  16. replicant ha dit:

    M’ha agradat molt…jo també et posaria un 10…i espero que hagis aconseguit “la teva recompensa” (que ja han passat més de dos mesos!)…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s