Qui té por de la Montserrat Roig?

Aquest matí al metro, una senyora explicava que no tenia televisió i que això feia que no tingués accés a un munt d’informació suposadament de segon nivell. La dona ho explicava amb orgull però a mi no m’ha convençut gaire. Tenir o no tenir televisió no ens fa automàticament més intel·lectuals ni més intel·ligents. De la mateixa manera que haver llegit Montserrat Roig no ens fa més feministes ni més primes ni més maques ni més lletges.

Avui us explicaré un conte. Quan jo era petita la meva mare comprava llibres –molts llibres- que després mai no llegia. El fet que sigui una senyora amb una llarguíssima experiència com a professora de català per a adults l’ha convertit en una mena d’autoritat  lingüística i literària entre els amics que posen en un mateix sac llengua i literatura. Tot això podria funcionar la mar de bé si no fos perquè pel que fa a literatura la meva mare més aviat és una petita estafadora.

És una d’aquelles dones que s’emocionava quan la Montserrat Roig sortia per la televisió i feia cara de llegir-la quan sortia el seu nom en qualsevol conversa.  I és que parlar de la Montserrat Roig amb admiració va ser durant anys un accessori personal com pot ser ara dir que llegeixes  Houellebecq o arrossegar el diari Ara sota el braç.

Però la meva mare no ha llegit ni un sol llibre de la Montserrat Roig i no és res personal. Més enllà de gramàtiques catalanes i  llibres d’estil, la meva mare només va ser una bona lectora durant una època de la seva vida: quan va descobrir que el meu pare s’havia enamorat d’una altra dona i es va convertir en una dona separada. Aleshores es va convertir també en una fidel, silenciosa i discretíssima lectora de llibres d’autoajuda, subgènere “món de la parella” i “règims alimentaris”, respectivament.

Durant els primers anys de viure fora de casa de la meva mare vaig agafar el vici d’aprofitar els diumenges que anava a dinar a casa  seva per endur-me algun llibre de la seva llibreria. El meu espoli es va centrar en llibres de literatura catalana i un d’aquests llibres robats va ser el “Molta roba i poc sabó” de la Montserrat Roig. Vaig llegir-lo i no em va agradar gens. Vaig arribar a pensar que hauria estat molt millor endur-me qualsevol llibre d’autoajuda americana en lloc d’aquell llibre.

Fi del conte. Tenir valor per dir allò que pensem (si és que volem dir-ho) és important però no sempre és fàcil de fer i tot sovint acabem repetint el que tothom espera de nosaltres.

Una mala lectura és millor que una no-lectura i sovint una relectura és una aventura  encara més fantàstica on un text es posa en contacte amb el nostre pensament i amb el record que tenim d’aquell text. D’aquesta manera una cosa suposadament estàtica com és un text té la capacitat de posar en contacte el nostre jo de fa un temps amb el nostre jo més actual. És divertit. I tant li fot si tenim la televisió engegada o apagada, si llegim Thomas Mann,  Martin Amis o Walter Riso. Hi ha temps per a tot i és tan important què llegim com la manera com ho llegim o rellegim.

Potser tornaré a llegir el llibre “Molta roba i poc sabó” per confirmar si mantinc la meva opinió o si decideixo canviar-la. No em fa por arriscar-me a que em torni a semblar un desastre i tampoc no em fa por pensar que potser ara m’agradarà o que li trobaré alguna cosa interessant.

La literatura permet aquest joc i molts més i ni el pitjor dels escenaris possibles no em sembla un mal escenari. Parlar malament d’un llibre de la Montserrat Roig? I per què no? Qui legitima els textos? Els lectors? Els crítics? Les llistes d’èxits? I què legitimen els legitimadors?

Et in Arcadia ego

Un record es pot convertir en una joia inesperada. Recordo la carretera entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses quan era petita. Cada vegada que hi passàvem el meu pare m’avisava d’un fenomen absolutament increïble que només tenia lloc allà, com si es tractés d’una mena de triangle de les Bermudes particular. Em deia: “Marta, estigues molt atenta, ens acostem a un lloc molt especial on el cotxe pot volar. Ja ho veuràs”.  Jo em quedava callada o potser feia moltes preguntes, no me’n recordo, i el meu pare continuava: “Notaràs que el cotxe amaga les rodes i volarem. Estigues atenta, eh”. Aleshores notava un petit sotrac i el meu pare deia (i jo diria que cridava una miqueta): “Ara! Estem volant”.

Quina cara feia jo en aquell moment? No ho puc saber. Quina cara feia el meu pare aleshores? No me’n recordo. Però sí que recordo que els pensaments m’anaven molt de pressa. Mirava el cotxe, el paisatge, el meu pare al volant, les meves mans, els meus genolls, els meus mitjons i les meves sabates de nena petita i valorava què era allò d’estar volant i m’imaginava el cotxe surant damunt de l’aire uns centímetres o potser uns metres. Era molt emocionant. Sentia clarament que no hi havia cap més moviment més enllà de la sensació de velocitat i de l’aire que travessàvem amb força.

Estic segura que volàvem, aquell SEAT 131 de color blanc era un avió. M’atabalava una mica i pensava si era mèrit del cotxe o de la carretera, si els altres cotxes també ho feien o si el meu pare tenia poders i jo també. Més que atenta, observava com es veien els arbres, les pedres, les vaques i els vedells del costat de la carretera mentre volàvem, com si res, dins d’aquell cotxe quadrat que entre setmana circulava per Barcelona amb total discreció.

Aquests records m’han caigut del cel avui mentre estudiava Virgili i allò de “Et in Arcadia ego” i la seva lectura nostàlgica d’enyorar un temps que ja no hi és. L’Arcàdia és una mena de paradís que posa en funcionament Virgili amb Les Bucòliques tot i que la idea de paradís ve del Gènesi i de més antic, i és un lloc mític on encara no hi ha consciència de la mortalitat, i la felicitat -lligada a l’absència de coneixement- encara és possible.

Un bon record és una joia meravellosa, igual que un bon somni o un bon amor. L’atzar que fa que un arbre caigui damunt del teu cap és el mateix atzar que fa que se t’aparegui un bon record, que recordis un malson o que una tarda de vagabundeig erràtic trobis una gelateria italiana on prendre un deliciós sorbet de síndria que et recordi Itàlia.