Et in Arcadia ego

Un record es pot convertir en una joia inesperada. Recordo la carretera entre Ripoll i Sant Joan de les Abadesses quan era petita. Cada vegada que hi passàvem el meu pare m’avisava d’un fenomen absolutament increïble que només tenia lloc allà, com si es tractés d’una mena de triangle de les Bermudes particular. Em deia: “Marta, estigues molt atenta, ens acostem a un lloc molt especial on el cotxe pot volar. Ja ho veuràs”.  Jo em quedava callada o potser feia moltes preguntes, no me’n recordo, i el meu pare continuava: “Notaràs que el cotxe amaga les rodes i volarem. Estigues atenta, eh”. Aleshores notava un petit sotrac i el meu pare deia (i jo diria que cridava una miqueta): “Ara! Estem volant”.

Quina cara feia jo en aquell moment? No ho puc saber. Quina cara feia el meu pare aleshores? No me’n recordo. Però sí que recordo que els pensaments m’anaven molt de pressa. Mirava el cotxe, el paisatge, el meu pare al volant, les meves mans, els meus genolls, els meus mitjons i les meves sabates de nena petita i valorava què era allò d’estar volant i m’imaginava el cotxe surant damunt de l’aire uns centímetres o potser uns metres. Era molt emocionant. Sentia clarament que no hi havia cap més moviment més enllà de la sensació de velocitat i de l’aire que travessàvem amb força.

Estic segura que volàvem, aquell SEAT 131 de color blanc era un avió. M’atabalava una mica i pensava si era mèrit del cotxe o de la carretera, si els altres cotxes també ho feien o si el meu pare tenia poders i jo també. Més que atenta, observava com es veien els arbres, les pedres, les vaques i els vedells del costat de la carretera mentre volàvem, com si res, dins d’aquell cotxe quadrat que entre setmana circulava per Barcelona amb total discreció.

Aquests records m’han caigut del cel avui mentre estudiava Virgili i allò de “Et in Arcadia ego” i la seva lectura nostàlgica d’enyorar un temps que ja no hi és. L’Arcàdia és una mena de paradís que posa en funcionament Virgili amb Les Bucòliques tot i que la idea de paradís ve del Gènesi i de més antic, i és un lloc mític on encara no hi ha consciència de la mortalitat, i la felicitat -lligada a l’absència de coneixement- encara és possible.

Un bon record és una joia meravellosa, igual que un bon somni o un bon amor. L’atzar que fa que un arbre caigui damunt del teu cap és el mateix atzar que fa que se t’aparegui un bon record, que recordis un malson o que una tarda de vagabundeig erràtic trobis una gelateria italiana on prendre un deliciós sorbet de síndria que et recordi Itàlia.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 respostes a Et in Arcadia ego

  1. Lluís ha dit:

    Jo diria que equiparar fatalitats i records està agafat pels pèls. Segurament hi ha una cadena de pensaments previs que no són ben bé a l’atzar. Vull dir que hi pot haver una mena d’intenció encara que no sigui conscient. Allò que que fa que caiguil’arbre sobre el cap també és una cadena de fets, però… En fi, no és el meu camp, aquest. En tot cas m’has fet recordar un antic Seat 124 (més modest, però també blanc), que un cop a l’any tornava carregat de garrafes i bidons de vi del Priorat i les Garrigues. Al seient del darrera anàvem ajaguts sobre els bidons, i imaginava que no era un cotxe, sinó un vaixell fantàstic carregat de productes exòtics de l’altra banda del món.

  2. XeXu ha dit:

    Sens dubte, és un record molt maco, i la gràcia és que el que t’hi porta és una cosa que, en principi, no hi té res a veure. És molt tendre això que feia el teu pare, aquests detalls crec que marquen molt la infantesa, i la marquen per bé. Quan creixes la innocència es perd, però poder recordar coses de quan érem innocents amb un somriure als llavis és el que ens porta a dir que vam tenir una infància feliç. Potser em poso on no em demanen, però m’ha agradat això que explicaves.

  3. allau ha dit:

    Marta, queda’t amb els bons records, regala’t un paradís de butxaca.

    Incidentalment a la feina tenim un quadre on es llegeix: “Et in Bacardi ego”.

  4. en Girbén ha dit:

    Ja és que d’alguns sabers tangencials en puguis treure conclusions universals… Per exemple de l’origen de la teva condició “voladora” que ens acabes d’explicar. Així que tot prové d’un baden a les rectes entre Ripoll i les Abadesses, magníficament aprofitat per ton pare? Saps que tinc memòria de vols similars?
    Corro a la pàgina 65 del llibre que flanqueja el deliciós sorbet de síndria: allà on el Klein explica l’inexorable declivi de les eres humanes, el daltabaix que tant coneixem i l’alternativa d’un vol magnífic que ens meravelli.

  5. Clidice ha dit:

    Amb els meus germans esperàvem amb delit aquests desnivells que ens proporcionaven uns segons d’ingravidesa. Per mi, aquests records del cotxe i el pare, són records que brillen dins la capsa de la memòria. El 131 (supermirafiori) de casa era granat.

  6. joan ha dit:

    Els records es el que tenen que tot d’una et donen un benestar incalculable. Guarda’ls bé!!!!
    Jo sóc mes gran que tu i també havia volat dins d’un 131…..però no eren les mateixes maneres, tot i que en guardo molts bons records.

  7. emesalles ha dit:

    M’has fet recordar un vol similar en un carrer del guinardó, que va acabar en crash. És també curiós com els records teus ens desperten sinapsis neuronals que fan que recordem coses nostres. És això fruit de l’atzar??

  8. galderich ha dit:

    L’Arcàdia de cadascú, tant real i tant falsa alhora. Aquesta és la gràcia. No sé si és l’edat però ben sovint passejo, i em perdo, per la meva Arcàdia…

  9. Natalia ha dit:

    Doncs ara sóc jo la que, amb el meu nebot, jugo a crear-li records màgics. Des de ben petit, en un bosquet vora la torre de mons pares, el portava al capvespre a passejar i li feia sentir bruixes, nans,… “És el bosc de la Blancaneus”, li deia. I amb la seva carona encuriossida i atenta anava resseguint els fingits rastres. Ara ja té vuit anys i un raonament de señor advocat de 50 anys, però, quan algú li diu d’anar a fer un tomb, sempre diu: “Al bosc de la Blancaneus?” 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s