Aquest matí al metro, una senyora explicava que no tenia televisió i que això feia que no tingués accés a un munt d’informació suposadament de segon nivell. La dona ho explicava amb orgull però a mi no m’ha convençut gaire. Tenir o no tenir televisió no ens fa automàticament més intel·lectuals ni més intel·ligents. De la mateixa manera que haver llegit Montserrat Roig no ens fa més feministes ni més primes ni més maques ni més lletges.
Avui us explicaré un conte. Quan jo era petita la meva mare comprava llibres –molts llibres- que després mai no llegia. El fet que sigui una senyora amb una llarguíssima experiència com a professora de català per a adults l’ha convertit en una mena d’autoritat lingüística i literària entre els amics que posen en un mateix sac llengua i literatura. Tot això podria funcionar la mar de bé si no fos perquè pel que fa a literatura la meva mare més aviat és una petita estafadora.
És una d’aquelles dones que s’emocionava quan la Montserrat Roig sortia per la televisió i feia cara de llegir-la quan sortia el seu nom en qualsevol conversa. I és que parlar de la Montserrat Roig amb admiració va ser durant anys un accessori personal com pot ser ara dir que llegeixes Houellebecq o arrossegar el diari Ara sota el braç.
Però la meva mare no ha llegit ni un sol llibre de la Montserrat Roig i no és res personal. Més enllà de gramàtiques catalanes i llibres d’estil, la meva mare només va ser una bona lectora durant una època de la seva vida: quan va descobrir que el meu pare s’havia enamorat d’una altra dona i es va convertir en una dona separada. Aleshores es va convertir també en una fidel, silenciosa i discretíssima lectora de llibres d’autoajuda, subgènere “món de la parella” i “règims alimentaris”, respectivament.
Durant els primers anys de viure fora de casa de la meva mare vaig agafar el vici d’aprofitar els diumenges que anava a dinar a casa seva per endur-me algun llibre de la seva llibreria. El meu espoli es va centrar en llibres de literatura catalana i un d’aquests llibres robats va ser el “Molta roba i poc sabó” de la Montserrat Roig. Vaig llegir-lo i no em va agradar gens. Vaig arribar a pensar que hauria estat molt millor endur-me qualsevol llibre d’autoajuda americana en lloc d’aquell llibre.
Fi del conte. Tenir valor per dir allò que pensem (si és que volem dir-ho) és important però no sempre és fàcil de fer i tot sovint acabem repetint el que tothom espera de nosaltres.
Una mala lectura és millor que una no-lectura i sovint una relectura és una aventura encara més fantàstica on un text es posa en contacte amb el nostre pensament i amb el record que tenim d’aquell text. D’aquesta manera una cosa suposadament estàtica com és un text té la capacitat de posar en contacte el nostre jo de fa un temps amb el nostre jo més actual. És divertit. I tant li fot si tenim la televisió engegada o apagada, si llegim Thomas Mann, Martin Amis o Walter Riso. Hi ha temps per a tot i és tan important què llegim com la manera com ho llegim o rellegim.
Potser tornaré a llegir el llibre “Molta roba i poc sabó” per confirmar si mantinc la meva opinió o si decideixo canviar-la. No em fa por arriscar-me a que em torni a semblar un desastre i tampoc no em fa por pensar que potser ara m’agradarà o que li trobaré alguna cosa interessant.
La literatura permet aquest joc i molts més i ni el pitjor dels escenaris possibles no em sembla un mal escenari. Parlar malament d’un llibre de la Montserrat Roig? I per què no? Qui legitima els textos? Els lectors? Els crítics? Les llistes d’èxits? I què legitimen els legitimadors?
Volar de nit és perillós 
Crec que la història de la teva mare és també la de moltes mares i tietes, àdhuc filles i nebodes. Montserrat Roig és molt més coneguda com a ‘personatge’ que no pas llegida. No li passa tan sols a ella, m’agradaria saber quanta gent que ha comprat el darrer llibre de Cabré l’ha acabat llegint sencer ‘en profunditat’. I és que Roig va ser també mediàtica en el seu temps, això és important de considerar. En el tema literari, en la valoració dels autors, hi ha molt d’esnobisme i això no és d’ara.
Encara més, durant una època critica autores com Roig quedava bé en segons quins ambients i avui queda malament en segons quins altres. Ser objectiu és difícil i al capdavall el gust personal té un gran pes.
ara m’has fet venir ganes de llegir i rellegir montserrat roig! 🙂
La resistència cultural catalana va donar uns personatges entranyables (com aquesta mare) que valdria la pena de rescatar per a la literatura. Vaig tenir la sort de treballar tres anys al Consorci per a la Normalització Lingüística, que es va muntar precisament per a acollir i domesticar aquesta gent, i posar-los a construir la piràmide del president Pujol. En aquell temps també hi havia una sèrie de personatges que es van saber col·locar (vull dir situar), i durant temps van ser considerats els referents obligatoris: la Roig, i també J.M. Espinàs, i el Cavall Fort, i el diari Avui… i es va construir un model de català compromès amb la llengua i la cultura. Jo diria que tot molt ordenat i molt pujolià. Recordo que jo arribava a la feina amb el diari El Pais (cadascú té els seus fetitxes) i això em va fer guanyar fama de dissident i díscol (no afecto al régimen). En fi, són els anys d’aprenentatge.
L’exercici de la relectura passats els anys és una de les millors coses que estic practicant ara, i una de les poques gràcies que li trobo a fer-me vell. I per cert, jo diria que la M.R. tenia valors, és clar, però que com a escriptora no és de les que marca un lector.
Em pareix genial este post!
Segur que molta gent que no ha llegit res d’ella ha estat capaç de parlar-ne com si conegués tota la seua obra.
Cada dia llibre té el seu moment i dia, potser tornaràs a sentir el mateix al llegir-lo o potser no 🙂
M’encata parlar de llibres que no he llegit, de gent que no conec, d’experiències que no he viscut. Sí, confeso que la meva vida és una mentida, que visc malalt d’aquesta follia que és la literatura. Sí, confeso que tot és mentida… i que no conec res més que la mentida que sóc.
Hi havia un llibre -manual d’autoajuda?- que donava informació clau de llibres coneguts internacionalment perquè hom en pogués parlar com si els hagués llegit. El vaig trobar genial però no el vaig comprar, greu error perquè ara me n’empenedeixo!
Malgrat tot, les editorials viuen de gent com la teva mare… i a vegades com nosaltres perquè no tenim temps de llegir el que comprem, sobretot si és novel·la. Les editorials haurien de fer un monument als compradors compulsius!
Això va per barris, quan es va parlar de l’homenatge vaig comprovar si en tenia cap llibre i si me l’havia llegit. I, sí, en tic dos i me’ls he llegit. Si més no això és el que diu el meu ordinador. Però jo no en servo pas memòria. Però això no vol dir res de la bondat dels llibres, encara que sí que diu molt de la meva memòria 🙂 En qualsevol cas no passa res sinó t’agrada, o si no recordes si t’agrada o no. Tot i que si no m’hagués agradat ho recordaria, recordo amb força vivor els llibres que he trobat dolents, amb ganes, alguns. (Déu n’hi doret de la visió que poden tenir els fills dels pares!)
En el meu comentari s’han colat un “M’encata” (m’encanta) i dos “confeso” (confesso).
A les lleixes de casa en tenim uns quants de “Roigs”. Més de l’Albert, l’extremós poeta tortosí, que de la Montserrat. D’ella només dues peces “La hora violeta” (i ho he ben escrit, perquè és en castellà) i “El Temps de les Cireres” (que a la portadeta interior esdevé: “El Tem de les Cireres” per pura descura editorial).. Aquesta comença d’una manera impecable:
“Temps perdut. Temps perdut. Temps perdut.
Repetir unes mateixes paraules per majors profunditats,
és potser despullar-se per trobar el camí
de l’altra banda.
Gorgs.”
És clar que, en ser paraules del Joan Vinyoli ,sonen altes i pregones.
Vaja, jo arrossego el diari ARA sota el braç i proclamo que m’agrada la Roig… fins i tot l’he llegida i he rellegit alguna de les seves novel·les. Quina etiqueta em toca?
Hola Marta,
Trobo que avui has parit un post força valent. Jo no he llegit res de la Roig. De fet, jo no llegeixo novel·la, només assaig, i quan ho explico a segons qui no ho entenen. Hi tenen tot el dret, què hi farem! Per sort aquí encara és vigent la llibertat de llegir el que vulguem, i fins i tot la llibertat de no llegir i enganxar-se al “Sálvame”. Hi ha gent per tot.
Bon cap de setmana!
Jo de la Montserrat Roig noés sé que era escriptora, que és catalana i que és important (i que hi ara alguns li fan l’homenatge a la xarxa), però no puc dir res més… perquè sense llegir, millor no opinar. Ara, grandissima la teua confessió, anècdota familiar inclosa…
No et va agradar el llibre? Perquè? ‘han agafat ganes de llegir-la ara!
Personalment la Montserrat Roig em costa moltíssim, potser l’hauria de rellegir, cada llibre té el seu moment, fa poc dies he tornat a llegir Seda del Baricco i m’ha semblat tan diferent de quan el vaig llegir fa uns quants anys, el més important de tot és llegir, llegir ens fa viure mons, reflexions, somnis, vivències, els llibres ens proposen moltes coses i això ens enriqueix a nosaltres el lectors! Bona setmana!
M’ha encantat el comencament del teu escrit!!!!! Últimament, reunió a la que vaig, reunió en la que algú em mira malament perquè tinc una tele. Ara fa modern no tenir tele. I, evidentment, s’ha de dir ben fort que MAI ES VEU LA TELE. Genial, Marta, sempre estàs de rabiosa actualitat.
Continuo llegint.
Ara ja he re-llegit el teu article i m’encanta. I estic refotudament d’acord amb aquesta frase: ” Tenir valor per dir allò que pensem (si és que volem dir-ho) és important però no sempre és fàcil de fer i tot sovint acabem repetint el que tothom espera de nosaltres.” Bàsicament, perquè MAI la poso en pràctica. Quan em diuen que no tenen tele, els responc que els divendres a la nit, si no puc veure SALVAME DELUXE, ho gravo i ho veig de matinada. I sí, sóc llicenciada universitària, llegeixo, estudio, vaig a misa, em maquillo i em cuido cosmèticament parlant, i participo en les assemblees de barri; vaig a la biblioteca, a Congressos de Dret Civil i escric poesia. I també gaudeixo veient SALVAME DELUXE. Jo sóc tot això. Cap problema?
La tele s’ha de mirar, però s’han de desprogramar molts canals que només aboquen bilis, anuncis i porqueria ben diversa. Per la resta, és un gran mitjà de comunicació i d’entreteniment.
I qui no té llibres a la seva llibreria que no ha llegit? Jo confesso….
Els bons llibres els legitima el temps. Sembla un tòpic i potser ho és, però és així. Salut!
Apreciada “volardenit”. Fa massa temps que no escrius i a més el teu compte de twitter ha estat volatilitzat de cop. M’agradaria molt saber si viatges, llegeixes, escrius, descanses i/o navegues pels marges de la memòria o del futur. Treure la poteta per sota la porta li és bo als llops i a les ovelles. Desitjo estiguis en forma, gaudint de tu mateixa i dels altres.
Me ha gustado mucho tu entrada.
He leído a Monserrat Roig, ya que para alguien de mi generación y gran lectora era un pecado no leerla y aún años después la he releído y me ha gustado.
Era una escritora sensible e interesante y al morir tan joven en realidad tampoco sabemos qué más tenía aún por escribir.
También tengo tele y la veo, e incluso lpuedo leer con fruición algún betseller y no me da ninguna verguenza decirlo.
También he caído en la tentación de comprar algún libro que no había leído, recomendado como lectura imprescindible en alguna lista erudita y por ahí anda…
A mi sí que m’agrada la Roig, però com ja ha dit algun comentari anterior la Montserrat Roig va ser un personatge mediàtic al seu moment: sortia per la tele, guapa, escriptora, encissadora, d’esquerres (era del PSUC),…i a més va morir jove per un maleït càncer. I això en un país com el nostre tan habituat a crear símbols va fer que entrés a l’univers patumaire.
Hauriem de perdre la por i desacralitzar. A mi m’ha costat més d’una bronca dir que la famosa dita de la Maria Mercè Marçal que donava les gràcies per haver nascut pobre, dona discriminada i de país ocupat perquè així es podira rebel·lar o era malinterpretat o era un cant a la mediocritat i a l’adolescència continua. O ha envellit molt.