Fi de trajecte. He passat un parell de mesos carregats de feina per ben poca cosa. Allò que diuen de “No ho intentis, fes-ho” no m’ha sortit bé. Coses que passen, res greu. A la feina les coses van com van i toca callar, respirar a fons deu vegades, mirar cap a una altra banda i esperar temps millors (què? deu anys?). A la universitat, he fet maratons d’estudi que m’han esgotat i que m’han divertit a la vegada; i els resultats han estat bons amb una excepció desagradable: un remaleït examen suspès.
Les frustracions de no haver aconseguit millors resultats acadèmics, entre d’altres frustracions, m’han fet mal i m’han entristit aquests últims dies però aquest matí he tingut un pensament diferent. Mirant-m’ho fredament, el fracàs trobo que m’escau. El fracàs em queda bé igual que em queda bé el color negre, el color verd fosc i el color rosa i, fins i tot, jo diria que el fracàs és sexy.
Us diré un secret: odio els triomfadors. M’agraden les persones que a vegades arriben despentinades a una cita important, que a vegades les coses els surten bé i a vegades malament. M’agraden les persones que es queixen, les persones que dubten, que són insegures, les persones que canvien, que es cansen, que esbufeguen, que a vegades duen taques a la roba, les persones que s’equivoquen i que rectifiquen i m’agraden les persones que ensopeguen més de dues i de tres vegades amb la mateixa pedra.
En canvi, em cansen les persones que sempre ho fan tot bé. Ho sento per si sou perfectes però la perfecció constant, orgullosa i afectada no està feta per a mi i encara diria més: si us penseu que sou perfectes és mentida, no ho sou i ho sap tothom.
No crec en Déu però si Déu existís me l’imagino repartint a tothom el mateix nombre de patiments diaris. És un pensament que em fa feliç i que em sembla que té més a veure amb la resistència humana davant de les adversitats que amb cap altra cosa. Quanta gent que és capaç d’aconseguir fer tantíssimes coses en situacions ben difícils i amb el vent de cara i un somriure…!
El que em sembla inquietant, però, són les persones que simulen no patir mai o que sempre es mostren felices i controlant la situació. Penso que s’ha d’estar molt espantat per necessitar esforçar-se sempre tant per voler vendre en tot moment una fortalesa que més aviat fa riure. O bé s’ha de ser conscient de tenir sempre a punt molts bots salvavides on caure casualment.
Quan les coses van malament és normal passar-ho malament. Les injustícies fan mal a menys, esclar, que no te’n passi mai cap. Per tot això, avui confio en la meva feblesa i desconfio profundament i de manera salvatge i violenta de la fortalesa d’algunes persones. Potser m’equivoco però jo diria que n’hi ha uns quants que fan trampa. Ja s’ho faran. Que cadascú triï el seu joc.
Volar de nit és perillós 