Trampa o fortalesa?

Fi de trajecte. He passat un parell de mesos carregats de feina per ben poca cosa. Allò que diuen de “No ho intentis, fes-ho” no m’ha sortit bé. Coses que passen, res greu. A la feina les coses van com van i toca callar, respirar a fons deu vegades, mirar cap a una altra banda i esperar temps millors (què? deu anys?). A la universitat, he fet maratons d’estudi que m’han esgotat i que m’han divertit a la vegada; i els resultats han estat bons amb una excepció desagradable: un remaleït examen suspès.

Les frustracions de no haver aconseguit millors resultats acadèmics, entre d’altres frustracions, m’han fet mal i m’han entristit aquests últims dies però aquest matí he tingut un pensament diferent. Mirant-m’ho fredament, el fracàs trobo que m’escau. El fracàs em queda bé igual que em queda bé el color negre, el color verd fosc i el color rosa i, fins i tot, jo diria que el fracàs és sexy.

Us diré un secret: odio els triomfadors. M’agraden les persones que a vegades arriben despentinades a una cita important, que a vegades les coses els surten bé i a vegades malament. M’agraden les persones que es queixen, les persones que dubten, que són insegures, les persones que canvien, que es cansen, que esbufeguen, que a vegades duen taques a la roba, les persones que s’equivoquen i que rectifiquen i m’agraden les persones que ensopeguen més de dues i de tres vegades amb la mateixa pedra.

En canvi, em cansen les persones que sempre ho fan tot bé. Ho sento per si sou perfectes però la perfecció constant, orgullosa i afectada no està feta per a mi i encara diria més: si us penseu que sou perfectes és mentida, no ho sou i ho sap tothom.

No crec en Déu però si Déu existís me l’imagino repartint a tothom el mateix nombre de patiments diaris. És un pensament que em fa feliç i que em sembla que té més a veure amb la resistència humana davant de les adversitats que amb cap altra cosa. Quanta gent que és capaç d’aconseguir fer tantíssimes coses en situacions ben difícils i amb el vent de cara i un somriure…!

El que em sembla inquietant, però, són les persones que simulen no patir mai o que sempre es mostren felices i controlant la situació. Penso que s’ha d’estar molt espantat per necessitar esforçar-se sempre tant per voler vendre en tot moment una fortalesa que més aviat fa riure. O bé s’ha de ser conscient de tenir sempre a punt molts bots salvavides on caure casualment.

Quan les coses van malament és normal  passar-ho malament. Les injustícies fan mal a menys, esclar, que no te’n passi mai cap. Per tot això, avui confio en la meva feblesa i desconfio profundament i de manera salvatge i violenta de la fortalesa d’algunes persones. Potser m’equivoco però jo diria que n’hi ha uns quants que fan trampa. Ja s’ho faran. Que cadascú triï el seu joc.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

23 respostes a Trampa o fortalesa?

  1. allau ha dit:

    Marta, benvinguda al país de Nosaltres!

  2. Marta ha dit:

    Gràcies, Allau. Molt contenta de ser-hi.

  3. galderich ha dit:

    El joc no es pot triar i és una espècie de bingo o loteria on uns quants tenen els bitllets marcats i sinó se’ls marquen (expresident de Castelló, per exemple).
    Fa temps vaig sentir el cas d’una línia telefònica que van posar al Japó i que no els funcionava bé, que sempre sentien fregits i interferències. Van analitzar que els passava si ho havien fet tot bé segons els protocols. I van trobar que el problema era que ho havien fet massa bé i massa perfecte, que tots els pals entre si tenien exactament la mateixa distància milimètrica i que això provocava unes cadències d’ones determinades que interferien en el seu bon funcionament. Van haver d’introduir la imprefecció perquè funcionés bé.
    No sé si l’anècdota és certa o no però a mi m’ajuda a dormir més tranquil…

  4. XeXu ha dit:

    A mi em sembla molt evident que tens raó. Primerament, la perfecció no existeix, això ho sabem. Fixa’t, algú perfecte no agradaria els altres, ens faria massa evident la nostra imperfecció, i personalment penso que si els altres et rebutgen, en aquest cas perquè ets un gra al cul, deu ser que tan perfecte no ets. No ho fas tot bé: no agrades els altres.

    En aquest sentit, dir que jo miro de fer sempre el correcte, acostar-me a la perfecció d’actuació, i et puc dir que això no s’ho creu ningú, la cago més que una escopeta de fira.

    Finalment, també coincideixo amb tu amb això de la fortalesa. Hi ha dos tipus almenys de persones que no pateixen mai. Probablement n’hi ha més, però em venen al cap un parell d’exemples: les persones sofertes, i els tios durs. Els tios durs la tenen petita, això està claríssim. Ja sabem per què necessiten fer-se els durs. Fer-se’l, perquè ser-ho no ho són. I la gent soferta deu patir més en silenci que la noia de l’anunci de les morenes. Qui ni demostra que pateix i ho passa malament, a banda de ser un ranci, és que no sap expressar els seus sentiments, o li fa por (opció més probable). No ensenyen a l’escola que la feblesa no és un pecat, que s’obté molta més ajuda de la gent si ens sabem obrir que si anem de milhomes per la vida. Ara, d’aquí a ser un ploramiques també hi ha diferència, eh! No s’ha de confondre, però com en tot, d’escala de grisos n’hi ha per tots els gustos.

  5. joan ha dit:

    DEsprés de la teva declaració, estic content de veure que jo sóc un dels que t’agrado…;) doncs la perfecció i jo no som massa amics.
    Apart de la nota irònica, sabem que a cada ensopegada ens fem més forts i savis. També val a dir que si tot ens sortís bé a la primera, sense tenir cap problema, ni preocupacions per el tema econòmic…..seríem tant de fireta que no ens agradaríem ni a nosaltres mateixos.
    Tens un punt negre a solucionar, però cap problema, a tu com bé has dit et queda bé aquest color i els que s’hagin d’inventar encara.

  6. en Girbén ha dit:

    M’has fet venir al cap uns rengles del Carles Riba que, si em van quedar gravats, per alguna cosa serà. Diu Llàtzer el ressuscitat:
    …T’ho diu aquest aquest i humiliat
    campió sense palma de les vogues forçades:
    he anat a fons tres vegades
    i és nedant, nedant jo que sempre m’he salvat.
    ¿Per pur afany de viure?
    ¿O per manera extrema d’assaborir-me lliure?

  7. en Girbén ha dit:

    … T’ho diu aquest ofès i humiliat
    Ara sí, ¿Vols cosa més imperfecta?

  8. Miquel ha dit:

    Que la perfecció no existeix és una evidència, però d’aquí a dir “odio els triomfadors”, dona, què vols que et digui, triomfar per mèrits propis i sense fer trampes no ho veig necessàriament res dolent, al contrari, però potser és que no hi entenc prou. I arribar a la conclusió que el fracàs fins i tot pot ser sexi, això admeto que ja em supera, no sé com s’ha d’entendre. Anava a dir-te que, de fet, la teva reflexió no deixa de ser com una mena de triomf moral de superació davant d’una adversitat puntual però… quasi que ho deixo córrer. No fos cas!

    • Eulàlia ha dit:

      Ui Miquel, quins embolics! Estem en una societat que ens fa creure que hem de triomfar a costa de tot. El refotut actual Barça, a tall d’exemple n’és una prova. Però ens venen a tot arreu que “hem de ser els millors”. Triomfadors, guapus, intel·ligents, forts, atlètics, cultes, refotudament artificials.
      També hem d’aprendre del fracàs. Perquè el fracàs ens fa millors.

  9. lolita lagarto ha dit:

    m’agrada el que dius..
    a mi sovint em sembla impossible d’entendre la seguretat en què molts afirmen o s’afirmen, entenc que el millor apropament a l’altre o a un mateix passa per la tendresa, i tendre és acceptar-se en la imperfecció.
    escrits així n’hi hauria d’haver més sovint!

  10. Unavecina ha dit:

    No tengo manía a los perfectos porque no existen, es más, si existieran no se si me encantaría ser así, perfecta, si que la tengo a los que quieren serlo y se quedan en la burda imitación y creen que cuela, a ésos no los aguanto y seguramente lo que me dan realmente, es pena.
    Lo que es un fracaso de verdad es no aprender nada en el camino al “triunfo” ni vivir intensamente ese viaje.
    Bienvenida al club de los imperfectos, yo tampoco creo en dios pero tu idea del tema, aún siendo tan negra como la ropa que te favorece, es bastante más justa que la que llevan siglos proponiendonos: a todos la misma mierda por igual.

  11. viuillegeix ha dit:

    coneixes la gent quan coneixes com es tapen o mostren les seves imperfeccions. Les ferides a l’aire es curen més ràpid i tots anem plens de cicatrius més o menys sexis.

  12. Enric H. March ha dit:

    “El que em sembla inquietant, però, són les persones que simulen no patir mai o que sempre es mostren felices i controlant la situació”.

    La barreja de fe i ignorància o prepotència que comporta aquesta actitud m’inquieta, com m’ha semblat sempre inquietant i terrorífica la salvació per la fe.

    Bentornada, Marta!

  13. Llop estepari. ha dit:

    Fortalesa sempre! M’has fet pensar amb uns versos de Gibran Jalil. La derrota, el fracàs, com el coneixement d’un mateix i el desafiament. Ser entronitzat és ser esclavitzat i ser comprès és ser abatut.
    Un udol d’agraïment per aquest post.
    Aauuuuuu!

  14. David ha dit:

    Jo tinc debilitat per la gent que es contradiu. I sobre els triomfadors, ja des de petit anava sempre amb els indis i mai amb els cowboys, per tant totalment d’acord.

  15. Natalia ha dit:

    Encantada de tornar a llegir-te! M’ha agradat força aquesta nota sobre el triomf i el fracàs. Em quedo amb dues coses: la primera, el fet de fer un esforç titànic que queda reduït a res. Aquest cap de setmana he estat força angoixada per un tema laboral que avui ha desaparegut i pel que ningú ha demanat disculpes i ningú ha provat d’entendre el meu patiment. I t’entenc perfectament. El segon, les persones que semblen no patir mai. Al contrari que tú, jo les admiro. En conec un parell que mai expliquen els seus problemes, profundíssims, i del que me’n assabento per camins tortuosos. Em maravella com sempre riuen i intenten fer broma amb tothom. M’encantaria tenir aquest tipus de personalitat.
    Un fort petò!

  16. Cris ha dit:

    Sempre hi haurà gent que trobarà la cosa més ridículament positiva a dir d’una situació que ha estat, clarament, problemàtica i dura (i de la qual estem contents d’haver-ne sortit). Jo sempre he pensat que no cal forçar tant la troca i tendeixo a presentar un resum realista de la situació, amb les coses bones i les dolentes (diria que la gent considera que sóc més pessimista que optimista, però que pensin el què vulguin!). El fracàs ens ha d’escaure, perquè sinó quina vida més trista tu. O sigui que ni els oblits constants, ni les mediocritats, ni els malparits (i perdoneu la paraula), ni les situacions que no són millorables i estan fora de contral, ens hauríen d’impedir mirar de fer el què sigui tant bé com poguem i si pot ser amb un somriure ben sexy!

  17. Lluís ha dit:

    Més val no refiar-se mai dels triomfadors, dels qui tot els va bé, dels abstemis, dels sans i dels sants, dels escrupulosos, dels al·lèrgics, dels convergents, dels cristians… I sobretot mai dels coherents.

  18. Eulàlia ha dit:

    Vet aquí una descripció precisa de Déu catòlic o monoteïsta: “me l’imagino repartint a tothom el mateix nombre de patiments diaris”. Un Déu malparit, vet-ho aquí.

    Aquells prepotents triomfadors, en realitat pretenen amagar les vergonyes rere el triomf. Tots tenim algun esquelet a l’armari.

    La imperfecció enriqueix i fa créixer.

    (mmm… em sap greu que t’hagin catejat.)

  19. Cinderella ha dit:

    Marta! Triomf total amb aquest post i l’allau de comentaris. Jo sóc d’aquestes que sempre la cague quan menys l’he de cagar: em cau tot pel carrer, mai acabada de depilar quan toca, imperfeccions a ‘mansalva’, inseguretat perpètua, clavades de pota de diversos nivells..
    Ara si! Una coseta important (i que no sé si ningú ha comentat abans). Què passa quan els insegurs, els ‘perdedors’, aconseguim alguna coseta amb una mica de mèrit: eixa sensació de ‘a la fi m’ha tocat quelcom bo a mi’ mola mil!!! Un que sempre guanya no ho déu poder ni recordar. El regust del triomf espontani, de la ‘sort de cara’ és un ‘subidón’ per als que no solem estar a la cresta de l’ona…
    Salutacions i ànims. Un examen suspés és un no res a la vida, i segur que a la pròxima et va genial🙂

  20. Clidice ha dit:

    Ei, mossuel·la! quina has catejat? el fotut de catejar a la uni no és ben bé el cate, sinó la clatellada, a no ser que tinguis una altra convocatòria. I no tens raó, la perfecció existeix, jo mateixa sóc un perfecte desastre😀

  21. Clidice ha dit:

    Per cert, què bé que hi siguis!

  22. sgironaroig ha dit:

    Nena, somriu i posa’a riure… Tens la sort de pertànyer a un grup on només hi ha gent collonuda i que composa la crème de la crème. Els perdedors, filomediocres amb ínfules de genialitat som els happy few ditxosos que –cas d’haver-hi cel, que no n’hi ha, és clar — entrarem al cel per la portan gran! I hi farem una falla que ho ensorrarà tot tot i tot, tal com s’escau.
    Bon març 2012.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s