De fugides, d’estrelles i de diamants

I el dia que tot va malament surts disparada per la porta sense mirar ningú i sense voler veure res més. Ja n’has tingut prou. Has tocat fons. No pots més. Et rendeixes. Caiguda lliure. Pànic. L’oasi on pensaves que vivies s’ha convertit en un desert d’aigua que crema i necessites escapar-te’n, recordar que la vida existeix a fora, que no tot està podrit i que no tot està perdut. T’abrigues. És hivern, tot té el color blanc del fred i marxes. Et fiques al metro i tens ganes de plorar. Mentida. Tens unes ganes immenses de plorar com una criatura. Davant teu hi ha un noi molt jove de pell fina i suau que et mira als ulls sense por. Així voldries mirar tu la vida i així voldries que la vida et mires a tu. Li apartes la mirada per no començar a plorar. Has d’arribar a casa. No pots plorar encara, ets massa gran. Sents una música que ve del fons del vagó, algú que toca la flauta: un home jove bellíssim que demana diners. Us creueu la mirada amb un somriure. L’enveges. T’enveja. Potser la teva vida sembla un èxit perquè duus la roba estàndard que duu la gent estàndard que té una vida estàndard i tens l’aspecte d’una votant d’IC que també podria ser votant d’ERC però que també podria ser votant de CIU. Però tot és fals. Tot és mentida. Tens els principis però no tens els amics ni els parents ni la barra per fer allò que cal fer per aconseguir progressar. Els temps líquids de Zygmunt Bauman i tu no sou compatibles. Sembles molt poc ambiciosa. Tenir principis vol dir haver de ser tolerant amb la falta de principis dels altres. Et quedes enrere sense deixar de somriure i per trencar el gris de l’avorriment dels dies tens un secret que no té cap importància i que, pensant-ho bé, no és cap secret. És un fet natural.  Allò que ha passat tota la vida. Els rics ens oloren: els tornem bojos però no poden estimar-nos. Es relaxen amb nosaltres i pateixen sense nosaltres i ens busquen quan es deprimeixen però res més. Tothom ho sap. L’enorme rellotge del seu canell que mai no es treu és més important que tu. Un dia et lleves glaçada, esborres l’amor del teu pensament i el deixes. Per què continuar si això no ens ha de portar enlloc? El deixes a ell i al seu rellotge gris. L’abandones en el seu mar d’èxits i de mèrits i continues la teva lluita. L’autoengany és sentir que et mous en terra de ningú. Saps que tot és exactament igual com sempre ha estat. Rics i pobres. El senyor i la minyona. Pamela de Richardson. Shamela de Fielding. Terra Baixa de Guimerà. Creues els dits i desitges un miracle, una sorpresa, una esperança. La fortalesa de la Clementina Arderiu. En aquests mateixos moments ell es mira el rellotge, fa números i pensa el que pot pensar: DI-NE-RS. Les amants apareixem i desapareixem sense deixar rastre. Fins i tot podem fer-ho amb elegància i discreció. Sense plorar en públic i sense escridassar ningú. Saps que no quedarà ni un record de tot això. D’aquí dos dies podríeu coincidir, donar-vos la mà i dir-vos ben cordialment: “Entesos. Fins aviat. Que vagi bé”. I no passaria res. Cap problema. Acceptes la derrota. T’empasses el sacrifici. Que el temps digui la seva. Qui pot saber si aquest amor no ha quedat atrapat en una estrella que brillarà de nit per dir sense paraules que no hi ha diamants que brillin com l’amor? Hi ha estrelles que s’apaguen, històries que s’acaben i diamants que no valen res. He estimat un home que m’ha estimat. Podria ser un principi però haurà estat, de moment, un final.


 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a De fugides, d’estrelles i de diamants

  1. galderich ha dit:

    No sé si la il·lustració d’aquest apunt fa referència als diamants que són culs d’ampolla i que tenen aparença. Si no és així, tan se val, no hi ha ningú que es mereixi una sola llàgrima d’un altre.

  2. en Girbén ha dit:

    Marta, segons les darreres notícies astronòmiques ja pot anar traient la i copulativa amb què separes les estrelles dels diamants. Ja no dic dels possibles oceans de diamant líquid d’Urà i Neptú, fa poc han descobert un rar sistema binari consistent en un púlsar ultraveloç i les restes d’un estel convertides en planeta; un planeta cinc vegades més petit que la terra però amb un nucli de diamant.
    Posats a somniar, imaginem-nos retornant d’una expedició a aquest planeta amb un carregament que rebentés el mercat fins a banalitzar els diamants: “Un diamant? Què vols que en faci? Si no valen res! Si fins tinc la tassa del vàter de diamant…”

  3. joan ha dit:

    Feliciteu amb efusió a qui es separa, doncs finalment ha deixat de perdre el temps i tot torna a començar, que a la fi i el cap és on es troba el millor de tot.

  4. Ferran ha dit:

    Inici, final… i torna a començar. Qui diu que els finals són tristos?

  5. lluisba ha dit:

    De vegades he pensat en la liquiditat baumànica de la roba que veus pel carrer (vull dir passejant). A qui vota aquest que passa? Un sociòleg perspicaç potser ho podria endevinar, però és cert que hi ha una cosa líquida. Jo m’he equivocat una pila de vegades, pressuposant coses dels altres a partir de la roba. Però és clar, aquest no és el tema. Sobre els finals només tinc una bona cita: el problema dels finals és que sempre arriben massa tard.

  6. Natalia ha dit:

    He trigat 34 anys però a la fi he entès el que tú constates: sempre hi ha hagut RICS i POBRES, sempre hem estat així i per molt que volguin crear miratges de “classe mitja”, només existeix aquesta classificació. És tot.
    Un petonàs.

  7. Eulàlia ha dit:

    M’has fet pensar -relació d’idees inútil- en el títol d’aquell culebrot del qual afortunadament no vaig veure ni un capítol: allò de “Los ricos también lloran”? Però ves que ploren per coses ben diferents que la resta.

    Com diu la Natàlia ens han fet creure durant anys que parlar de classes socials no tenia sentit. I en té més que mai. Ara la crisi en ho llença a la cara.

  8. Gerònima ha dit:

    La sensació de no voler veure res més, de tenir-ne prou i massa i tot! acaba passant.
    I ara també passarà.
    Una abraçada.
    La frase “Tenir principis vol dir haver de ser tolerant amb la falta de principis dels altres.” se m’ha quedat clavada.
    Sempre que et llegeixo quedo admirada.

    Final, principi, tot és u.

  9. Cinderella ha dit:

    Doncs enhorabona, Marta. Un final és un principi… de quelcom millor. I sí, com diuen per aci dalt, l’única llàstima és no haver-ho fet abans. I pel que fa a les classes socials, sí, tens raó, alguns només pensen en els diners, això ens hauria de fer pensar també, entre oltes altres coses en les prioritats que tenen les persones que ‘triem’
    Un abraç!

  10. viuillegeix ha dit:

    els teus escrits són una sorpresa, una esperança.

  11. replicant ha dit:

    Si més no, dius que t’has estimat…això ja és un què i un bon record…Ara bé,si només estima els seus diners…coincideixo amb aquell que ha dit que ningú així mereix ni una llàgrima…ànims

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s