He fet plorar un nen

Visc en un pis de lloguer en un edifici de protecció oficial que no s’assembla a Melrose Place en un barri que no és Beverly Hills. No sé si ho sabeu però els edificis de protecció oficial envelleixen molt de pressa. És un fenomen curiós però és així: l’edifici on visc ja semblava vell quan hi vaig anar a viure i només feia dos mesos que l’havien construït. El cas és que avui tornava cap a casa carregada de bosses, amb els meu trenta-quatre anys i amb la meva elegant acumulació de frustracions quan m’he creuat amb tres adolescents que duien uns pentinats al·lucinants. Sobre la seva actitud, potser exagero però diria que al seu costat l’Eminem us hauria pogut semblar un escolanet de Montserrat molt tímid.

Sense afluixar el pas m’ha semblat que els tres adolescents em miraven amb la superioritat i el desdeny amb què jo a la seva edat mirava els senyors i les senyores grans que em recordaven els meus pares i la cosa s’ha complicat quan un d’ells, el més baixet, m’ha cantat alguna cosa que no he entès. Què era allò? Un comentari personal? O una cançó famosa? M’avisaven d’alguna cosa? Bona o dolenta? Era una cançó seva o una improvisació? Eren músics?  Per si un cas, he intentat no expressar cap d’aquests dubtes i m’he esforçat en no fer cara de res. He fet veure que no els donava cap importància.

Per força has d’acceptar l’inexorable pas del temps quan veus que ja no saps identificar l’estil de música d’una cançó ni la tribu urbana on pertany una persona segons el seu pentinat. És terrible i no s’hi pot fer res. Per si això no fos suficient tristesa per a una gèlida tarda d’hivern, el que hauria d’haver acabat amb un segon d’intersecció s’ha convertit en  una successió de molts minuts. Massa minuts.

Ells i jo, dos fronts humans independents, hem caminat en paral·lel pel carrer fosc i fred durant massa estona. El temps s’ha expandit d’una manera absolutament innecessària i ens hem desplaçat junts sense harmonia fins al límit del quasi-infinit, jo amb les bosses del supermercat i ells amb la manera de caminar alterada pròpia de l’adolescència i la ràbia als ulls (sobretot el baixet).

Després d’una eternitat violenta, a la porta de casa m’he fet un bon embolic amb les bosses del supermercat i la bossa on duc les claus i he patit una miqueta fins que he vist que els adolescents tampoc no se’n sortien amb l’intèrfon. Quatre o cinc vegades s’han preguntat entre ells: “¿Dónde vive La Jamaicana? ¿Qué piso era, tios?”. Que jo sàpiga, no conec “La Jamaicana” però en aquest punt (i sense cap motiu racional) he decidit que jo també podia fer teatre, que jo també volia fer un show.

Seguint el meu esperit temerari, he deixat les bosses a terra, he mirat els tres nois, he esbufegat d’una manera ridícula i exagerada i he buscat la clau de la porta de casa dins de la bossa. Sense presses, com si fos una funcionària embarassada amb ciàtica i migranya a l’hora de l’esmorzar, he buscat la clau.

Quan finalment l’he trobada i he pogut obrir la porta de l’edifici he preguntat als adolescents si sabien com funcionava l’intèrfon i si passaven o si no passaven. Ho he fet tot amb un somriure una mica exagerat i he fet una altra cosa terrible. Aprofitant que per a un nen de setze anys dec tenir aquella edat indeterminada entre els vint-i-cinc i els noranta-cinc anys, els he parlat com m’imagino que la Shirley McLaine els hauria parlat i, esclar, s’han quedat paral·litzats, entre sorpresos i atemorits, més aviat atemorits.

Hem passat uns moments difícils així. Jo amb el somriure clavat i ells amb les celles aixecades. La tensió s’ha acabat quan he sentit un filet de veu amb un tímid i educat “No, gràcies” i  a les seves cares he vist un somriure brillant i amable que potser era, de fet, un somriure pidolant de Hänsel i Gretel. Bé, el baixet no somreia. El baixet no podia somriure. Tenia la boca torta (espant o cocaïna?) però com a mínim ja no cantava. Semblava compungit, com si encara tremolés (potser era el fred, ara que ho penso). Em sembla que avui he fet plorar un nen. No ho he fet amb mala intenció.


Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

15 respostes a He fet plorar un nen

  1. allau ha dit:

    Ha, ha, o genial. Tu esculls.

  2. XeXu ha dit:

    Que mala persona, mira que fer plorar la canalla… has estat valenta, aquesta jovenalla desafiant es valen de la por que fan per generar superioritat, i generalment ho aconsegueixen. En realitat, no són més que nens, com tu dius, però no fan gens de gràcia. No sé si jo, també amb els meus trenta quatre anys, els hauria plantat cara d’aquesta manera. Depèn del dia, suposo.

  3. Ferran ha dit:

    Más sabe el diablo por viejo que por diablo… Ben jugat, a aquests adolescents insuportables algú els ha de posar a lloc!

  4. SM ha dit:

    Molt bo. Marcant territori, que la veterania és un grau.

  5. galderich ha dit:

    Gent jove pa tou…

  6. joan ha dit:

    I m’atreviria a dir que fins i tot l’hi haurà anat bé una mica de ploranera….més que tot per esvair fums pujats típics d’adolescència

  7. Margui ha dit:

    Com la majoria, siguin adolescents o adults (més de 30!!!) tot es “fachada” en el nostre interior tothom tenim els nostres sentiments i fins i tot el noi baixet… Visc a L’H i és increïble el número de nois/noies que pertanyen a aquesta nova generació, la dels “Ninis” ells viuen en una altra dimensió crec, jo quan era adolescent la meva era la de la Barbie i el Ken, ara és la de robar llaunes de cervesa i llençar-les amb molta mala baba, amb una alta i clara mala intenció, contra els coloms per veure com s’aixafen i s’esclafen deixant un merder de sang i vísceres al carrer, jo que ja sóc una persona sense moltes oportunitats, sense ajuts socials, etc, per ser major de 30!! i sobretot jo que sóc una persona que no pot callar, últimament he après que és millor no dir res que encara em demanaran tabac; señora tiene un cigarro?

  8. Miquel ha dit:

    Boníssim Marta…els anys no perdonen

  9. paca ha dit:

    no tinguis por,a la majoria de tontets s’els hi va tota la força per la boca!

  10. en Girbén ha dit:

    Conec bé la fase d’absoluta incertesa dels mascles adolescents que comentes…
    Jo la vaig mirar de superar-la amb un tractament radical basat en escalades d’una màxima dificultat i d’una participació política pels extrems anarquistes; i tot ben mesurat per la nostra curosa funció de caps en un agrupament escolta.

  11. Lluís ha dit:

    La vida m’ha dut ara a treballar al costat de companys de feina molt joves, amb qui la distància en anys deu ser de vora el quinze o vint. Em semblen gent intel·ligent i enèrgica, però naturalment els hi trobo pegues. Sé que això darrer és una estratègia de la meva ment, que està a la defensiva. Només de vegades sento una certa tranquil·litat. Jo no era millor a la seva edat, i al cap i a la fi, el món és més seu que meu.
    Per cert: el pis on visc té vuit anys, però alguns elements (dutxa, aixetes i extractor de fums) sembla que en tinguin vint-i-cinc. I no és de protecció oficial, només és de preu rebaixat a causa de l’explosió de la bombolla,

  12. Clidice ha dit:

    Així m’agrada, ells (ara i sempre) no canviaran, però tu els has proporcionat un motiu per fer una rumiadeta😛

  13. DooMMasteR ha dit:

    M’ha encantat el post! Com es nota que moltes vegades tot és façana😉

  14. sergi ha dit:

    Guay!

  15. Jose manuel ha dit:

    No veo ningun enfrentamiento por tu parte, ademas tampoco he visto en tu relato ningun tipo de ataque por parte de ellos. Lo que si veo es que se te ha olvidado que tu habras hecho lo mismo a su edad, o tal vez a los 20…. y pico, y se te ha olvidado. Has estado de fiesta con tus amigos y te has reido de cualquier tonteria que haga alguien y no le has dado importancia alguna
    Este es el gran problema de la sociedad actual, encasillar a todo el mundo. ¿ Porque se han reido de ti supuestamente sin mas, ya opinas que van de cocaina y son ninis ? si no compartimos sus formas, intentamos contar tal anecdota a los demas para que alguien nos trate de heroes.
    No me gusta esa forma de actuar, pero considero que es una buena terapia contra el insommio.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s