Un home de quaranta-tres anys que hagi tingut parella des dels vint anys haurà assolit avui la inquietant xifra de vint-i-tres llibres regalats en els diferents Sants Jordis de la seva vida. Si a això hi afegim els llibres regalats en aniversaris diversos i altres compromisos habituals ja tenim l’explicació de per què alguns homes que no llegeixen llibres tenen més de vint-i-tres llibres a casa. Feliç Sant Jordi!
Un dia al matí et desperta el soroll d’un tro immens. Cau un llampec al costat de la casa on dorms i el teu cervell comença a funcionar d’una altra manera. No cal parlar tant. No cal esforçar-se tant. No cal lluitar. Pots assumir que tens un amant 0.0 i que no el pots canviar d’un dia per un altre per un amant 2.0. Analitzes la situació amb fredor. Ell no té Twitter, tu sí. Ell no té Facebook, tu sí. Ell no té blog, tu sí. Ell no fa servir Dropbox, tu sí. Ell no és a Linkedin, tu sí. Ell no té Pinterest, tu sí. Ell no sempre contesta els sms i els whatsapp, tu sí.
Teniu una rutina comunicativa clarament desigual. Tu escrius molt i ell escriu molt poc. La rutina de la teva setmana consisteix en un mínim de cinc missatges al mòbil distribuïts durant tota la setmana. Dilluns a les 10.00 hores: “Me’n vull tornar al llit, no m’agraden els dilluns. T’enyoro moltíssim”. Dimarts a les 17.00 hores: “Com ho portes? Tot bé? Tinc ganes de veure’t. Ahir vaig somiar amb tu”. Dijous a les 12.30 hores: “S’acosta el cap de setmana. Quins plans tens? Alguna proposta interessant?”. Dissabte a les 16.09 hores: “Migdiada mandrosa. Vineee”. Diumenge a les 23.34 hores: “M’ho he passat molt bé. Bona nit sense pijama…”.
La rutina de la seva setmana, en canvi, consisteix en tres missatges al mòbil distribuïts en un període de temps mai no superior a les vint-i-quatre hores. Primer missatge: “Demà puc quedar, et va bé?”. Segon missatge: “D’acord. Fins demà”. Tercer missatge: “Arribo en mitja hora”. Després de donar-hi molts tombs decideixes modificar la teva rutina i et passes al silenci. Comences una vaga de missatges: agafes un calendari i comptes els dies en silenci com si fossis un presidiari. Tot és molt divertit fins que l’experiment es converteix en una prova de resistència i comences a patir. Et sents trista i desitges intensament (i en secret) que ell t’enyori més del que tu l’enyores.
L’única cosa que passa són els dies i l’avorriment cau damunt del teu cap com l’única certesa possible. M’enyora? No m’enyora? És viu? Notes que tens a dins un altre petit mal sentiment inconfessable: et fa ràbia pensar que segurament la seva vida d’intel·lectual postmodern saludable i simpàtic continua com si res malgrat el teu silenci. Te l’imagines anant a córrer al matí, fent bicicleta, nedant al vespre, llegint Sèneca, Benjamin, Foucalt i Lyotard, sopant verdura, analitzant l’actualitat política i econòmica del país, menjant iogurts desnatats amb muesli, veient el Singulars, elaborant alguna opinió sobre cadascun dels conflictes armats del món, ajudant veïnes velles amb les bosses del supermercat… I l’odies una miqueta. Per què no et diu res a tu?!
Un bon dia assumeixes que la història s’ha d’acabar d’una vegada. El seu silenci, el teu silenci i el silenci absolut. La suma embafadora de tots aquests silencis et sembla suficient per deixar-ho estar. Mires el mòbil amb tristesa i penses que la vostra història s’haurà mort de finor. És primavera però et vesteixes de negre per anar a comprar el pa i et sents com una vídua eterna i immortal que no tornarà a estimar mai més a ningú com l’has estimat a ell. Tornes cap a casa i veus un missatge al mòbil: “Demà puc quedar, et va bé?”. Ni llampecs, ni trons, ni vídues; tot continua igual. Set minuts més tard: “D’acord. Fins demà”. Tot sembla indicar que no tardaràs ni vint-i-quatre hores en adonar-te que el teu silenci té el mateix efecte que el teu soroll. El teu amant és com un impermeable.
Volar de nit és perillós 