Les dues del migdia d’un dissabte avorrit. Un missatge al mòbil: l’home ideal et diu de quedar demà. Aquesta vegada el convides a sopar a casa. Netejaràs a fons el pis, rentaràs roba, planxaràs els llençols, repassaràs les copes de vi i aniràs al mercat. Et vesteixes de pressa i aconsegueixes arribar-hi divuit minuts abans que no tanquin. Com que és última hora, el peixater t’ofereix una sípia fresca molt bé de preu que diu que quedarà molt melosa. A la parada de la verdura compres pèsols, pastanagues, cebes, maduixes i raïm negre i a la parada de l’embotit compres formatges de tres tipus. Tornes cap a casa. Prepares la sípia amb pèsols durant dues hores amb el foc baix. Endreces una mica el pis. Planxes els teus llençols preferits. T’emproves tota la roba que tens. Et prepares una til·la i intentes llegir una miqueta abans d’anar a dormir. Et sents impacient i il·lusionada.
L’endemà al matí surts a donar un volt i ho veus tot de color de rosa. Tornes a casa i fas el llit procurant que els llençols quedin ben tibants. Després de dinar, t’estires al sofà a llegir una mica més. A mig llegir t’aixeques i col·loques estratègicament la roba de nit que utilitzaràs com a pijama: avui estrenaràs un conjunt molt bonic, penses. És l’hora de la migdiada i l’home ideal t’avisa que arribarà a les nou del vespre. Fantàstic, així tindràs temps de sobres per arreglar-te i per estar ben relaxada, encara més relaxada. Tres hores després et dutxes, et maquilles, t’eixugues els cabells, et vesteixes i et perfumes. Durant deu minuts analitzes si et poses sabates o sabatilles. Hi ha dos tipus d’amants: els que es reben amb sabatilles i els que es reben amb sabates de talons. En un exercici resolutiu d’extrema dificultat et decideixes pels talons i passes a un altre tema important, el maquillatge. El teu cervell funciona de pressa i decideixes no maquillar-te gaire. Màscara negra per a les pestanyes i una mica de color als llavis. Això va bé!
Quan falten deu minuts per les nou i estàs a punt de morir de felicitat, reps un missatge al mòbil. L’home ideal diu que no podrà arribar a casa teva fins a les onze del vespre. De sobte recordes que l’home ideal és un home força real que realment no està amb tu. Però no passa res. Adores el teu home ideal i li dius que vagi tranquil. Són les nou del vespre i estàs perfectament arreglada llegint un llibre al sofà. Què seria de la literatura sense l’adulteri, l’avorriment i la insatisfacció? A les deu del vespre continues la lectura i, finalment, a tres quarts d’onze l’home ideal fa acte de presència. Ha passat tanta estona que ja no et fa il·lusió sopar amb ell i li dius que no tens gana.
A partir d’aquest moment tot és molt previsible. Abans que obri la boca ja saps què dirà i què opinarà de cada cosa. L’home ideal manté amb tu converses formals i estandarditzades abans i després de l’acte sexual. Sembla una àvia o una tieta. Què tal va tot? Com va la feina? I la universitat? Què fan els gats? I els teus pares? Encara escrius en aquell blog que em vas dir que tenies? Repeteixes més o menys el que dius sempre i tot seguit passes a fer tu les preguntes. L’home ideal t’explica el seu diumenge. Ha fet un munt de coses amb la dona, els sogres, les cunyades i els cunyats. L’home ideal és molt familiar i molt bona persona però mentre t’explica el seu diumenge no saps si l’enveges o si el compadeixes. L’home ideal es mostra content i satisfet després d’haver gaudit d’un bon dia i ara està amb tu i li brillen els ulls (cansament? enamorament?). Llàstima que són les onze del vespre i el teu despertador demà sonarà a les set del matí com cada dia.
Passa el temps i continua la programació prevista. L’home ideal et fa un petó al coll, com sempre. La rutina següent és teva. Ara toca passar-li els braços per darrere del coll i fer-li un petó breu a la boca. Mires els ulls dolços i riallers de l’home ideal i et preguntes si l’estimes realment. L’home ideal se t’emporta al llit, com sempre. L’home ideal és un home molt resolutiu. Durant dues hores (curiosament el mateix temps de cocció de la sípia) practiqueu sexe no-rutinari i quan es fa l’hora, com un rellotge, l’home ideal diu que ha de marxar i marxa. L’home ideal és educat i considerat com un bon venedor d’enciclopèdies de fa vint anys i queda amb tu amb puntualitat, respecte i eficiència com qui té cita al metge, com qui va al gimnàs o com qui prepara la declaració de la renda. No pots queixar-te del teu home ideal.
L’endemà vas a treballar desconcertada i una mica despentinada. T’emportes les dues racions generoses de sípia amb pèsols per dinar. T’ho menges sola al menjador de la feina. Mires per la finestra i veus un cel blau intens i brillant. Fa un dia molt bonic i penses que ve de gust viure i gaudir de tot. On deu ser l’home ideal ara mateix? Deu ser ideal només amb tu? O n’hi deu haver d’altres? De sobte se t’asseu al costat el director financer d’una de les empreses amb qui compartiu el menjador de l’edifici, un senyor gris de quaranta-tres anys i cara d’acumular més de vint-i-tres llibres a casa i amb qui només has intercanviat dues frases. Un dia et va dir: “Has connectat el cable de la xarxa?” i tu vas contestar: “Ai, no, no sé com es fa. Ara truco als informàtics”.
Per dir alguna cosa, li preguntes com li ha anat el cap de setmana. “Molt bé” -diu-, i afegeix “amb la dona, els sogres, les cunyades i els cunyats”. Segueixes la conversa amb un somriure estantís. La sípia i els pèsols són bons però en portes massa quantitat i et sents com si estiguessis a punt d’explotar. Tapes la carmanyola i dius en veu baixa: “Uf, estic tipa”. De sobte passa una cosa que no t’esperes. El director financer et demana permís per tastar la sípia. Agafes la carmanyola, la tornes a obrir i deixes que n’agafi un tallet. Després repeteix. I encara un cop més. Al final agafa amb seguretat ell mateix la carmanyola amb totes dues mans i es menja amb delit la sípia amb pèsols que queda.
Cuinar per a un home i que el menjar se l’acabi menjant un altre és estrany. En un moment has passat de la frustració d’una història impossible a l’absurd d’una situació curiosa i imprevista. Res més. L’ésser humà no és bo predint el futur -cada dia ho veig més clar- i tampoc no és bo aguantant-se el riure, sent fidel, ni calculant racions de menjar. Mentre el director financer endrapa els últims pèsols que queden t’adones que porta el mateix rellotge de luxe que el teu home ideal. Tot plegat sembla una broma immensa. La vida és plena d’històries que no podem explicar-nos seriosament. Cap problema. Si només podem riure, riurem.
[Nota: La imatge és una fotografia d’un video de l’exposició d’Antoni Muntadas “Esferas de poder” al museu Reina Sofía de Madrid.]
Volar de nit és perillós 