Sípia fresca postmoderna i rellotges de luxe

Les dues del migdia d’un dissabte avorrit. Un missatge al mòbil: l’home ideal et diu de quedar demà. Aquesta vegada el convides a sopar a casa. Netejaràs a fons el pis, rentaràs roba, planxaràs els llençols, repassaràs les copes de vi i aniràs al mercat. Et vesteixes de pressa i aconsegueixes arribar-hi divuit minuts abans que no tanquin. Com que és última hora, el peixater t’ofereix una sípia fresca molt bé de preu que diu que quedarà molt melosa. A la parada de la verdura compres pèsols, pastanagues, cebes, maduixes i raïm negre i a la parada de l’embotit compres formatges de tres tipus. Tornes cap a casa. Prepares la sípia amb pèsols durant dues hores amb el foc baix. Endreces una mica el pis. Planxes els teus llençols preferits. T’emproves tota la roba que tens. Et prepares una til·la i intentes llegir una miqueta abans d’anar a dormir. Et sents impacient i il·lusionada.

L’endemà al matí surts a donar un volt i ho veus tot de color de rosa. Tornes a casa i fas el llit procurant que els llençols quedin ben tibants. Després de dinar, t’estires al sofà a llegir una mica més. A mig llegir t’aixeques i col·loques estratègicament la roba de nit que utilitzaràs com a pijama: avui estrenaràs un conjunt molt bonic, penses. És l’hora de la migdiada i l’home ideal t’avisa que arribarà a les nou del vespre. Fantàstic, així tindràs temps de sobres per arreglar-te i per estar ben relaxada, encara més relaxada. Tres hores després et dutxes, et maquilles, t’eixugues els cabells, et vesteixes i et perfumes. Durant deu minuts analitzes si et poses sabates o sabatilles. Hi ha dos tipus d’amants: els que es reben amb sabatilles i els que es reben amb sabates de talons. En un exercici resolutiu d’extrema dificultat et decideixes pels talons i passes a un altre tema important, el maquillatge. El teu cervell funciona de pressa i decideixes no maquillar-te gaire. Màscara negra per a les pestanyes i una mica de color als llavis. Això va bé!

Quan falten deu minuts per les nou i estàs a punt de morir de felicitat, reps un missatge al mòbil. L’home ideal diu que no podrà arribar a casa teva fins a les onze del vespre. De sobte recordes que l’home ideal és un home força real que realment no està amb tu. Però no passa res. Adores el teu home ideal i li dius que vagi tranquil. Són les nou del vespre i estàs perfectament arreglada llegint un llibre al sofà. Què seria de la literatura sense l’adulteri, l’avorriment i la insatisfacció? A les deu del vespre continues la lectura i, finalment, a tres quarts d’onze l’home ideal fa acte de presència. Ha passat tanta estona que ja no et fa il·lusió sopar amb ell i li dius que no tens gana.

A partir d’aquest moment tot és molt previsible. Abans que obri la boca ja saps què dirà i què opinarà de cada cosa. L’home ideal manté amb tu converses formals i estandarditzades abans i després de l’acte sexual. Sembla una àvia o una tieta. Què tal va tot? Com va la feina? I la universitat? Què fan els gats? I els teus pares? Encara escrius en aquell blog que em vas dir que tenies? Repeteixes més o menys el que dius sempre i tot seguit passes a fer tu les preguntes. L’home ideal t’explica el seu diumenge. Ha fet un munt de coses amb la dona, els sogres, les cunyades i els cunyats. L’home ideal és molt familiar i molt bona persona però mentre t’explica el seu diumenge no saps si l’enveges o si el compadeixes. L’home ideal es mostra content i satisfet després d’haver gaudit d’un bon dia i ara està amb tu i li brillen els ulls (cansament? enamorament?). Llàstima que són les onze del vespre i el teu despertador demà sonarà a les set del matí com cada dia.

Passa el temps i continua la programació prevista. L’home ideal et fa un petó al coll, com sempre. La rutina següent és teva. Ara toca passar-li els braços per darrere del coll i fer-li un petó breu a la boca. Mires els ulls dolços i riallers de l’home ideal i et preguntes si l’estimes realment. L’home ideal se t’emporta al llit, com sempre. L’home ideal és un home molt resolutiu. Durant dues hores (curiosament el mateix temps de cocció de la sípia) practiqueu sexe no-rutinari i quan es fa l’hora, com un rellotge, l’home ideal diu que ha de marxar i marxa. L’home ideal és educat i considerat com un bon venedor d’enciclopèdies de fa vint anys i queda amb tu amb puntualitat, respecte i eficiència com qui té cita al metge, com qui va al gimnàs o com qui prepara la declaració de la renda. No pots queixar-te del teu home ideal.

L’endemà vas a treballar desconcertada i una mica despentinada. T’emportes les dues racions generoses de sípia amb pèsols per dinar. T’ho menges sola al menjador de la feina. Mires per la finestra i veus un cel blau intens i brillant. Fa un dia molt bonic i penses que ve de gust viure i gaudir de tot. On deu ser l’home ideal ara mateix? Deu ser ideal només amb tu? O n’hi deu haver d’altres? De sobte se t’asseu al costat el director financer d’una de les empreses amb qui compartiu el menjador de l’edifici, un senyor gris de quaranta-tres anys i cara d’acumular més de vint-i-tres llibres a casa i amb qui només has intercanviat dues frases. Un dia et va dir: “Has connectat el cable de la xarxa?” i tu vas contestar: “Ai, no, no sé com es fa. Ara truco als informàtics”.

Per dir alguna cosa, li preguntes com li ha anat el cap de setmana. “Molt bé” -diu-, i afegeix “amb la dona, els sogres, les cunyades i els cunyats”. Segueixes la conversa amb un somriure estantís. La sípia i els pèsols són bons però en portes massa quantitat i et sents com si estiguessis a punt d’explotar. Tapes la carmanyola i dius en veu baixa: “Uf, estic tipa”. De sobte passa una cosa que no t’esperes. El director financer et demana permís per tastar la sípia. Agafes la carmanyola, la tornes a obrir i deixes que n’agafi un tallet. Després repeteix. I encara un cop més. Al final agafa amb seguretat ell mateix la carmanyola amb totes dues mans i es menja amb delit la sípia amb pèsols que queda.

Cuinar per a un home i que el menjar se l’acabi menjant un altre és estrany. En un moment has passat de la frustració d’una història impossible a l’absurd d’una situació curiosa i imprevista. Res més. L’ésser humà no és bo predint el futur -cada dia ho veig més clar- i tampoc no és bo aguantant-se el riure, sent fidel, ni calculant racions de menjar. Mentre el director financer endrapa els últims pèsols que queden t’adones que porta el mateix rellotge de luxe que el teu home ideal. Tot plegat sembla una broma immensa. La vida és plena d’històries que no podem explicar-nos seriosament. Cap problema. Si només podem riure, riurem.

[Nota: La imatge és una fotografia d’un video de l’exposició d’Antoni Muntadas “Esferas de poder” al museu Reina Sofía de Madrid.]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

25 respostes a Sípia fresca postmoderna i rellotges de luxe

  1. allau ha dit:

    Marta, i encara t’estranya que els lectors pensem que tot això ha succeït de veritat? Quina cullerada de realisme! Felicitacions i petons.

  2. sgironaroig ha dit:

    Jo també crec, com l’Allau, que la ficció supera la realitat. O no sé si dir que això teu és realisme màgic “a la García Márquez”…
    Les dues hores de cocció de la sípia, són “justa la fusta”. T’ho diu un que també la sap cuinar (probablement no tan bé com tu, és clar!, perquè de la teva descripció en surten fins i tot les aromes)
    La veritat de veritat és que vénen ganes de clavar una hòstia al teu “home perfecte”… que dius tu… que per molt que te l’estimis és un babau. Què és això d’arribar a les onze?
    I la Marta, per dir-ho tot, també és una mica bleda. Mira que no dir-li que tenia una sípia “genial” i que havia parat la taula amb espelmes… Potser l’altre hauria fet mans i mànigues per arribar no més tard de les 10… oi?
    Bé, ara això ja no ho sabrem mai… Però hòstia, hòstia! Quin pecat imperdonable…
    Ah! ¿Has pensat ja en convidar a sopar el director financer, un vespre d’aquests? ¡Sípia, és clar!

    Barret, Marta…
    Muac
    ____________

  3. Gerònima ha dit:

    Sí, sí, si s’ha de riure, riurem.

    • sgironaroig ha dit:

      Marta, la teva llista de la dreta inclou un ventall de blogs i blogaires de totes les gammes i colors… Vull pensar que el meu blog no hi és no perquè no s’ho mereixi, sinó perquè encara no sóc un dels teus preferits…
      Només demano – ja sé que potser és molt demanar- que si mai em prefereixes una miqueta petitona, m’hi afegeixis ni que sigui amb lletra encara més petita… (2 o 3 punts per ex.) o com a Baudelairianismes o com a Dipofilopersiflex III. No ocuparà gaire espai…ni farà gaire nosa… allà entre Barco mercante i Bereshit…
      I la meva joia (i el meu ego) en fóra plena…
      ______________

  4. Ona ha dit:

    I tant que és cert! L’home ideal…que de petites anomenàvem el princep blau…no existeixen. Els primers…el post és un exemple i els segons s’acaben destenyint.
    El que passa que tendim a viure certs moments com a extraordinaris i per això els “idealitzem”.
    Felicitats pel toc irònic i humorístic…he rigut molt,
    Només pensa si un home que no et sorprén en les converses, idees i accions i que a sobre no et fa riure…Val la pena?
    Està vist que aquella sèpia tan ben cuinada no us l’haviau de menjar ni ell ni tu, junts o per separat. Ironies de la vida qui se l’acaba menjant…pot ser un senyal🙂
    Un fort petó

  5. joan ha dit:

    A la fi i al cap crec que el resultat va ser prou encertat si comptem que, amb dos homes se t’ho varen menjar tot i mostren verdaderes ganes de repetir. L’únic que sap greu és, la feinada envà de planxar els llençols…..cosa que no fa canviar per res el resultat.
    Crec que no seria una mala idea de marcar el teu telèfon mòbil al fons de la carmanyola……just en acabar-se els pèsols veuria com hi han possibilitats de repetir, i no em refereixo als pèsols.
    Un cop més em trec el barret davant tanta qualitat……..i no em refereixo a la sípia ni al sexe; coses de les que no puc opinar.

  6. XeXu ha dit:

    Un concepte una mica sui generis del que seria un home ideal… a mi em costen aquestes històries, no estic cec, però que l’ésser humà no sigui bo en la fidelitat em fa la murga.

  7. Arlequí ha dit:

    Una història molt ben escrita i molt divertida. La literatura ens permet inventar homes ideals, però quan s’apropen esdevenen reals.

  8. viuillegeix ha dit:

    Plas, plas, plas, m’has fet riure en uns dies que això és un bé escàs.

  9. Clidice ha dit:

    Ai els “homesideals” de sèrie! Si és que ja ho diuen que els homes són com els xinesos: tots iguals! Quan tornis a fer sípia avisa, vinc amb una penya de “donesgensideals” i ens emborratxem una estona🙂

  10. Laura ha dit:

    Tant de bo algun home ideal fos digne de dur aquest nom, però hi ha el que hi ha. I més val que riguem, que al final és el que ens queda i va bé per a la salut.

    • sgironaroig ha dit:

      ¡ La concha ! Això no val fer servir els post de la Marta com a MUR DE LES LAMENTACIONS i riallotes contre el sexe feble!
      M’hi oposo com a semiideal que sóc (hehehehe).
      Cadascú que faci servir el seu blog per treure del pap tota la mala hòstia… però res d’aprofitar que el pobre tio filoideal només aporta dues hores de sexe no convencional!
      Què voleu que a sobre de deixar la dona a casa arribi d’hora amb temps de parar la taula, encendre les espelmes i servir la sípia?

      Voleu que cridi els meus cosins de “Sucosol” i comencem a escriure aquí també per carregar-nos el sexe fort? Eh?
      Qué ha de ser això, una guerra bruta i mal girbada o un filar prim amb anàlisi matisada i sensible per veure com es poden millorar les difícils i sempre etèries relacions heterosexuals?

      A males, si heu de seguir per aquest camí, APORTEU almenys alguna cosa… alguna característica del vostre home ideal … que se’n pugui anar fent una llista i difondre-la…
      (¿Vendre-la als patates bons-per-no-res perquè n’aprenguin?).

      Prohibit només criticar. Cal aportar -a canvi- alguna cosa positiva de la qual se’n pugui treure profit ! ¡ Començant per una recepta de sípia… per exemple !…

      Perdoneu el to lleugerement “sargentitzat” de la meva intervenció, però és que per acumulació ja comenceu a fer pessigolles…

      ¡Petons, dones ideals !

  11. lluisba ha dit:

    Doncs a mi em sembl que això podria ser el punt de partida per a una novel·la. Gastronomia, sexe i postmodernitat. A la literatura catalana li falta una Marta Volardenit que la tregui de la tediosa novel·la històrica.

  12. Carme J. ha dit:

    Plemanent d’acord amb en lluisba, no es pot dir més clar !!!
    I vull tastar la teva sípia amb pèsols, m’apunto al grup de “donesgensideals”.
    A veure si n’aprenc, perquè just, la sípia que jo vaig fer, va morí cristianament (verge i martir) a la nevera del meu homeideal, perquè durant tota una setmana tenia mal de panxa(pobret) i per guarir-se s’infla de begudes amb gas i altres teràpies particulars.
    Ja sé que no soc gens literària, però si totalment literal !!!

    • lluisba ha dit:

      S’agraeix la literalitat sobretot en temps estranys, quan els governants es tornen mestres de la metàfora incomprensible o estúpida, o simplement reis de la mentida (Ítaca?). Em sento temptat d’explicar que m’agrada molt la sípia amb pèsols. Cal cuinar-la a poc a poc, amb ceba (a poder ser confitada), foc baix i anar corregint sal. Però no ho explicaré. Perquè prefereixo el calamar, més humil i senzill, amb faves o tot sol, fregidet com fan a Cadis, i amb una manzanilla glaçada.

  13. Natalia ha dit:

    🙂 🙂 🙂. No tinc paraules.

  14. emesalles ha dit:

    Ja trobava a faltar els teus textos. Fa temps que no menjo sípia, ni calamars. Hauré de corregir-ho. I… crec que m’agrada l’home amb defectes. Malgrat a mi em sembli ideal.

  15. Coses2 ha dit:

    M’ha agradat la teva història, no sé si real o inventada. Només que si era per riure o per plorar potser ens ho havies d’haver deixat decidir als lectors…
    A mi m’ha semblat un retrat entre dur i irònic d’una realitat trista.

  16. Jose manuel ha dit:

    Marta. Al menos dinos la marca del reloj, que a mi me gustan mucho. Gracias de antemano.

  17. Jose manuel ha dit:

    Veo que continuas con las andadas de no contestar.

    • sgironaroig ha dit:

      Jose… lo siento, me toca jugar en el campo de Marta. Y decirte lo siguiente:

      Yo también pasé por este blog, quedé prendado del post, dejé un comentario y creí, que como en el 99% de los blogs que incluyen comentarios, si tu dejabas uno, te iban a contestar.
      Marta de iba a contestar.
      Al protestar como lo haces tu por la falta de respuesta me “indigné” un poquito, como tu, y así lo dejé escrito.

      Total que otro lector y amigo de Marta, uno que se llamaba Miquel, autor de El radar de Sarrià (si no lo tienes ne la lista, lo tienes que añadir) dijo que no se indicaba en ningún sitio que los comentarios se tenían que contestar y que la libertad, la LIBERTAD, consistia exactamente en eso, en que cualquiera podía hacer lo que a cada cual le pasara por los ******* o por el **** ( and the other way round).

      Total, que me toca a mi ahora hacer de Miquel contigo y
      lo primero desasnarte y lo segundo, pasarte el testigo:

      MISIÓN DESASNE:

      1. No vuelvas a pedir , suplicar o exigir a Marta que conteste.
      2. Enváinatela y calla… y ajoyagua y amor de madre: “dar mucho y pedir poco o nada”.

      MISIÓN PASAR EL TESTIGO (QU’ON SE LE DISE, or tell it next “pardillo”…

      1. Miguel cumplió su misión conmigo y ahora yo cumplo mi misión contigo :
      Cuando leas a otro pardillo pidiendo a Marta que conteste algo, poco o mucho, pescadería de la sepia, marca del reloj o DO del vino …
      le escribes una copia de este comentario mío o le escribes uno “de tu puño y cerebro” dejádole claro que:

      A. Marta escribe posts, no contesta comentarios.
      B. Es inútil de toda inutilidad quejarse o *pataletear de semejante silencio.

      2. Deja instrucciones de uso para el siguiente pardillo que caiga en la misma trampa nepéntica (1).
      ( 1) Nepentes = planta atrapa-moscas y otros insectos menores… como tu y yo ;-9.

      Queda dicho a las 11h15 del martes 22 de mayo del 2012…
      para que se entere el bueno ese de Jose manuel (sic) sin acento el Jose i con minuscula el manuel.

      Y un beso .. NO ! Dos !!! para la impenetrable…mente… silenciosa Marta…

      Sani ( alias “el Sorro desenmascarado” )
      _________________

      • lluisba ha dit:

        Hi ha una expressió senzilla que resumeix el debat: qui no té feina, el gat pentina.

  18. Jose manuel ha dit:

    Mola lo del testigo, pero te aseguro que no pienso cojer ningun testigo ni hacer de voluntario ni de coña y mas con el paro que hay en este pais. Tambien me satisface tu afan de correccion ortografica, pero tio como hay libertad…….. no dices eso?.
    Y tranquilo que ya llega el verano pronto y si te aburres te podras divertir cazando moscas.
    Salud sgironaroig.

    • emesalles ha dit:

      Els discursos estèrils són això, estèrils.
      Costa tant d’entendre que cadascú fa amb el seu blog el que vol, com vol, quan vol, de la manera que vol?

      En fi… parlant d’homes perfectes potser hem trobat el “comentarista perfecte”. O potser és plusquamperfecte?

  19. Carme ha dit:

    Doncs jo també diré la meva.
    No sé com vaig arribar aquí però vaig llegir la història i m’hi vaig trobar. Massa somniar i massa creure en trobar el que pertoca (segur que passa??? i nooooo, no em cal agafar testimoni!!!! no la vull aquesta càrrega) caus i t’endinses en el món on no toca i on si no hi ha una sípia, hi ha una fideuà, unes maduixes i un bon cava….i al final….aquest final destapa que no és un home ideal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s