Història d’una planta

28 d’abril

Vaig comprar una planta a mitjans d’abril. Dues setmanes després vaig veure florir flors vermelles a casa. Va ser bonic. Una setmana més tard, però, vaig començar a veure fulles per terra al voltant del test. Dins de casa poques plantes amb flors aconsegueixen viure gaire temps i vaig posar la planta a la finestra. La sorpresa va ser que el vent va tombar el test i vaig veure que la planta perdia fulles i flors amb qualsevol petit moviment. L’aparença de la planta era saludable però totalment enganyosa. La planta mantenia les flors però la seva vitalitat era una farsa. Vaig pensar que feia falta fer una tasca especial de neteja de fulles i de flors seques. No sé si ho vaig fer bé però després de l’operació, la planta es va reduir gairebé a la meitat del seu volum inicial. Vaig regar-la i vaig tornar a posar-la a dins de casa.

12 de maig

Han passat un parell de setmanes i la planta no ha empitjorat. Algunes flors que no havien arribat a florir, han florit. No ha tornat a ser el que era però la planta sembla que no s’està morint després de les atencions rebudes. Les persones donem senyals de vida (o de mort). Ho fem de moltes maneres. Ho fem com podem. Ho fem tant si volem com si no volem. Una d’aquestes maneres de donar senyals de vida és parlant, mirant o estimant. El problema és que ben sovint les paraules que escollim, en lloc de fer les coses més fàcils, les fan més complicades. Però això no és tot. Hi ha una altra cosa complicada. Quan volem ajudar algú, allò que fem pot ser ben intencionat però també insuficient o fins i tot nociu, no desitjat, inadequat o rebutjat. Quantes vegades hauríem volgut que algú fes exactament el que necessitem i no ho ha fet i quantes vegades ens hem ofegat davant de bones voluntats que ens han fet sentir incòmodes i que no ens han servit de res?

20 de maig

Cuidar una planta és com cuidar una persona però molt més fàcil. Per cuidar bé una planta no cal fer gaire feina, netejar, pensar ni discutir. I això que cada minut al món hi ha algú que diu allò que a les plantes els agrada que els parlin. Però és fals, mai cap planta pot haver dit que li agradi res. I això no és cap sorpresa. Som com som i diem i repetim coses i la repetició no és garantia de res més que de la mateixa repetició. Algunes plantes viuen i algunes plantes moren segons la mateixa llei -per dir-ho d’alguna manera- que explica allò que té d’inexplicable l’amor més enllà de la por de quedar-nos sols, dels interessos patrimonials i de la intendència diària. Algunes històries viuen i algunes històries moren. Allò que haurem fet o allò que no haurem fet serà un enigma per explicar-nos què va passar exactament. O potser no. Potser serem conscients (o creurem ser conscients) d’allò que vam decidir fer un matí, una tarda o una nit per estimar o deixar d’estimar algú.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

15 respostes a Història d’una planta

  1. Clidice ha dit:

    Per això alguns, decebuts de la bellesa ociosa, planten tomàquets.

  2. Lluís ha dit:

    Tradicionalment, a mi m’ha anat bé amb les plantes i diria que millor que amb les persones. Però aquest any no. Al gener vaig comprar-ne dues, i tres més al febrer. Si no em descompto, són cinc plantes. De les cinc, quatre van morir en poc temps. En guardo tres, com zombis, encara al balcó. La hipòtesi és que amb les gelades de l’hivern vaig comprar plantes terminals, moribundes. Però que semblaven vives, i aquesta aparença em va enganyar (i va permetre guanyar uns dinerets als sempre bondadosos i enrotllats venedors de vegetals -tots tenen un aspecte invariable de simpatitzants d’Iniciativa). Curiosament, aquest any potser em va millor amb persones.
    De manera que la meva hipòtesi finalment és aquesta: hi ha un estrany equilibri còsmic. Això sí, els comerciants van fent caixa com sempre, amb enganys i pintant el cavall negre amb pintura blanca.

  3. El Capità ha dit:

    Mmm… fa l’aspecte de ser una azalea japònica. Si no s’adapta al lloc, ho tens cru… Jo ja en conto 3 que han passat a millor vida.

  4. Joan ha dit:

    Les plantes son com les relacions….de vegades s’han d’aclarir una mica per tal d’obrir espais i deixar que corri el vent.

  5. Laura T. Marcel ha dit:

    La metàfora és molt bona. Efectivament cuidar plantes i cuidar persones tenen les seves similituds i de la mateixa manera hi ha gent que triomfa amb les plantes igual que altres triomfen amb les persones. Però de la mateixa manera les plantes mostren on es troben bé i on no. Nosaltres també a vegades trobem llocs on no hi estem a gust i no és que no ens hi tracten bé, no. Hi ha alguna cosa, no sempre fàcil d’explicar, que ens fa fugir d’allar, que ens hi mata… Jo crec que sempre s’ha de fer el que es pot, parant atenció als missatges més o menys subtils del qui està patint, sigui persona o planta, i intentar donar-los l’atenció que necessiten, però el demés a vegades s’escapa de les nostres mans. La conciència quedarà tranquil·la i si a més a més recuperem el que semblava morir, ja podem fer una festa.

  6. Jose manuel ha dit:

    Manda huevos,que bonito!

  7. XeXu ha dit:

    A mi les plantes se’m moren totes, i les persones poden estimar-me o deixar de fer-ho, però de moment no se’m moren… he de pensar que se’m donen millor les persones que les plantes?

  8. romanial ha dit:

    ho vaig escoltar i em va arribar a l’ànima va tenir efecte, multiplicador, dir a les persones, en particular a la que t’importa, que l’estimes…

    I les plantes depen de l’aigua, el ph que té, i amb la intensitat que les reguis…
    és una questïó com a d’altres éssers vius i en els humans en concret també, física i química.

    salut i estima

  9. Marta Millaret ha dit:

    Clídice, no m’imagino plantant tomàquets dins de casa. M’hauré de canviar de pis per poder-ho fer

  10. Marta Millaret ha dit:

    Lluís, potser em sentiré menys culpable si penso que la meva planta ja la vaig comprar moribunda com tu les teves que comentes. Gràcies!

  11. Marta Millaret ha dit:

    Capità, confirmo que és una azalea i que ha passat a millor vida. Quina tristesa…

  12. Marta Millaret ha dit:

    Joan, gràcies, just el que comentes és un dels temes de l’apunt.

  13. Marta Millaret ha dit:

    Laura T. Marcel, el que m’amoïna és la distància entre les bones intencions i els bons resultats, per dir-ho d’alguna manera. És a dir, quants cops he pogut ofegar o assecar una planta pensant que l’estava cuidant?

  14. Marta Millaret ha dit:

    XeXu, és que les plantes són més fàcils de fer felices que les persones i, mira, a mi va i se’m mor una planteta.

  15. Anònim ha dit:

    L’azalea és una planta d’hivern i, per tant, de temporada. No allargaré la metàfora…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s