Laberints, transports i reciclatges

Quedem al bar de sempre on fan el pitjor pa amb tomàquet que hem menjat mai. Mantenim costums i rutines i per això quedem al bar de sempre. Som amics i emplenem les hores compartint estones.

Amb una cervesa al davant ens expliquem la setmana, primer tu i després jo. Tu m’expliques que avui has pujat i baixat una muntanya molt alta i molt difícil i jo t’explico que avui a les tres del matí ha picat a la porta de casa el director financer despullat. Que quan l’he vist m’he pensat que l’havien atracat fins que he mirat cap a baix i m’he adonat que amb els peus arrossegava la roba i les sabates cap a dins de casa mentre em deia “Regaleeeeet”.

Ni jo m’impressiono ni tu t’impressiones. Som dos herois solitaris poc empàtics una mica antipàtics. No analitzem res. No jutgem res. Només ens escoltem desapassionadament. Jo no sé res de muntanyes i tu no saps res d’amants temeraris. No volem dir res i no diem res. Ens tenim confiança i després dels dos monòlegs respectius callem i no passa res.

No cal que parlem tota l’estona, ja ho vam parlar un dia això. Som tan bons amics que ja no ens fan por els silencis. Tu agafes el teu telèfon mòbil i jo agafo el meu. Hi ha confiança. Repassem la llista de contactes del Whatsapp, consultem el correu electrònic, mirem qualsevol cosa al Google i ens queixem de la connexió a Internet. Ja no parlem. Ja no ens mirem. Ja no tenim res a dir-nos.

Llegiríem el diari però mirem el mòbil. Hi ha confiança. Maleïda confiança. M’enfado. M’enfado perquè em ve de gust enfadar-me. M’enfado perquè no em dius que sóc meravellosa i mil vegades millor que el director financer. M’enfado perquè no intentes fer-me feliç. M’enfado perquè prefereixes anar a veure el futbol que estar amb mi. M’enfado perquè no vols complaure’m. M’enfado perquè vull enfadar-me. Me’n vaig a casa. Va. Em mires amb cara de no entendre res i t’ho agraeixo profundament; ara també puc enfadar-me amb tu perquè no entens res.

Marxo. Camino empipada. Espero amb impaciència l’autobús que triga mil anys en arribar. Arribo al meu barri i camino poc a poc cap a casa. Sento el pes de la derrota i de l’avorriment mortal de la nit d’un dissabte que se m’ha girat. Em truques. I ara què vols? Et contesto i em penges. T’odio intensament. He d’escollir millor els meus amics i els meus amants. Ja t’imagino. Deus estar al bar mirant el futbol. Potser m’has trucat per error i has penjat per no gastar. Tots els meus amants són garrepes. Em fot. El meu proper amant serà generós i complaent.

Arribo a casa. La nit se’m farà llarga avui, ja ho veig. Obro la porta i espero l’ascensor. Pujo cap amunt. Surto de l’ascensor i ets allà. Ostres, quin espant. Què hi fas aquí? Com has arribat? Saps que tens un doble molt antipàtic? Somrius i somric. Entrem a casa. Seus al sofà. Ho farem durar una estona això. Va. Xerrem. Així que has vingut amb el Bicing. Molt bé. Pensava que te n’havies donat de baixa. M’expliques una història impossible que no entenc.

Vols una cervesa? No m’agrada la cervesa però en tinc per a les visites. Què passa? M’assento en una cadira una mica apartada de tu. Vull que em miris i vull mirar-te. Parlem una estona més. Tornem a mirar-nos, així m’agrada. M’agrades. Si has vingut fins aquí potser és perquè t’interesso. Seguim parlant. Una mica de política. Una mica d’humor. Un comentari simpàtic. Una carícia al gat. Hi ha dos tipus d’amants, els que acaricien els gats i els que detesten els gats.

No és moment de pensar en gats. Si has vingut fins aquí potser és perquè vols el mateix que jo. Seguim parlant. Crec que estem a gust. Com ha passat això? Algú ha premut un botó i hem canviat d’episodi. M’agrades. Just quan intueixo que has perdut l’esperança que aquesta nit passi alguna cosa m’aixeco, vinc cap a tu i et faig un petó. Uns minuts més tard acordem que no tornarem a demanar pa amb tomàquet en aquell bar. També acordem que avui dormirem junts.

Els marges caduquen

Pujo a l’autobús i veig un home molt vell que se t’assembla. D’una manera ferotge el cervell es desperta amb un bombardeig de preguntes. Seràs així d’aquí a quaranta anys? Em desitjaràs encara? Et desitjaré? Estarem vius? Freno el pensament de cop, l’home em mira. El miro jo també a ell i et veig. Enmig de les arrugues d’aquest home gran et veig a tu, viu, intens, fàcil, familiar, salvatge… i desitjo parar el temps per tornar a reviure segon a segon cada una de les nostres trobades i tornar a l’emoció i al desconcert meravellós de la nostra primera nit.

Freno l’enèsima reconstrucció del record i t’escric. “He vist un home igual que tu a l’autobús”. La telefonia mòbil i la informàtica han evolucionat moltíssim, nosaltres no tant; espero que no hagis canviat de número de telèfon. La selecció de la informació que vesteix el que diem és una qüestió de gust i d’estratègia. Per això no t’he dit que l’home que és igual que tu en realitat deu tenir vuitanta anys pel cap baix i que la impotència davant de la visió del pas del temps que no perdona és anguniosa. Onze minuts més tard surts del no-res i em contestes obedient: “On ens trobem?”. Tardem tres minuts en decidir lloc i hora. Això és fàcil.

Les teves arrugues no em molesten però somio que viatjo al teu cos de quan eres molt jove i m’hi entretinc. Potser tu fas el mateix. Ens hem dit hola formalment i ara parlem durant una estona que se’m fa llarga. Passarà o no passarà? Passa. Encara executem l’amor i les nostres fantasies amb força. Tenim molta sort d’haver-nos trobat. Ulls oberts. Ulls tancats. Ulls oberts. Passem temps junts. En secret ens trobem i ens retrobem. Si el món fos tan generós com ho són els nostres petons em diries fluixet que sí que m’estimes i viuríem la fantasia màxima que no arriba fins que passa -si és que passa- i aleshores pot ser que tot es mogui i es desplaci i s’acabi i mori i desaparegui com va aparèixer. I res més. I potser no passa això, ni allò altre, ni res. Qui pot saber-ho?

Només podem estar segurs de la tardor que ha tornat i d’aquest fred que no fa por i que regala fantasies noves que potser faran créixer, sense voler, un altre bosc de sensualitats apassionades al límit i al marge de tot i de tothom. El temps no s’atura. Qualsevol petit detall pot ser un començament o un final. Qualsevol paraula dita, pensada o somiada està prenyada de possibilitats. No sé què farem quan tot això ja no passi. No vull pensar-ho ara, tinc feina i tu ni t’ho imagines. Intueixo que tu fas el mateix però no m’agrada pensar-ho. Què farem quan la vida ens enviï a l’atur etern del joc amorós i només ens escalfi el cos el record de tot això?