Els marges caduquen

Pujo a l’autobús i veig un home molt vell que se t’assembla. D’una manera ferotge el cervell es desperta amb un bombardeig de preguntes. Seràs així d’aquí a quaranta anys? Em desitjaràs encara? Et desitjaré? Estarem vius? Freno el pensament de cop, l’home em mira. El miro jo també a ell i et veig. Enmig de les arrugues d’aquest home gran et veig a tu, viu, intens, fàcil, familiar, salvatge… i desitjo parar el temps per tornar a reviure segon a segon cada una de les nostres trobades i tornar a l’emoció i al desconcert meravellós de la nostra primera nit.

Freno l’enèsima reconstrucció del record i t’escric. “He vist un home igual que tu a l’autobús”. La telefonia mòbil i la informàtica han evolucionat moltíssim, nosaltres no tant; espero que no hagis canviat de número de telèfon. La selecció de la informació que vesteix el que diem és una qüestió de gust i d’estratègia. Per això no t’he dit que l’home que és igual que tu en realitat deu tenir vuitanta anys pel cap baix i que la impotència davant de la visió del pas del temps que no perdona és anguniosa. Onze minuts més tard surts del no-res i em contestes obedient: “On ens trobem?”. Tardem tres minuts en decidir lloc i hora. Això és fàcil.

Les teves arrugues no em molesten però somio que viatjo al teu cos de quan eres molt jove i m’hi entretinc. Potser tu fas el mateix. Ens hem dit hola formalment i ara parlem durant una estona que se’m fa llarga. Passarà o no passarà? Passa. Encara executem l’amor i les nostres fantasies amb força. Tenim molta sort d’haver-nos trobat. Ulls oberts. Ulls tancats. Ulls oberts. Passem temps junts. En secret ens trobem i ens retrobem. Si el món fos tan generós com ho són els nostres petons em diries fluixet que sí que m’estimes i viuríem la fantasia màxima que no arriba fins que passa -si és que passa- i aleshores pot ser que tot es mogui i es desplaci i s’acabi i mori i desaparegui com va aparèixer. I res més. I potser no passa això, ni allò altre, ni res. Qui pot saber-ho?

Només podem estar segurs de la tardor que ha tornat i d’aquest fred que no fa por i que regala fantasies noves que potser faran créixer, sense voler, un altre bosc de sensualitats apassionades al límit i al marge de tot i de tothom. El temps no s’atura. Qualsevol petit detall pot ser un començament o un final. Qualsevol paraula dita, pensada o somiada està prenyada de possibilitats. No sé què farem quan tot això ja no passi. No vull pensar-ho ara, tinc feina i tu ni t’ho imagines. Intueixo que tu fas el mateix però no m’agrada pensar-ho. Què farem quan la vida ens enviï a l’atur etern del joc amorós i només ens escalfi el cos el record de tot això?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

13 respostes a Els marges caduquen

  1. joan ha dit:

    crec que els jocs amorosos no tenen fi, en tot cas seran diferents. Mentrestant millor que gaudim al màxim dels actual.

  2. allau ha dit:

    Marta, et juro que aquesta nit he somiat amb tu. Seria la intuició del teu esperat retorn de tardor.

  3. Galderich ha dit:

    Aquest apunt ha estat com una nova trucada d’aquella amant de la que fa temps no en teníem notícia.
    Sobre el tema de com serem quan siguem grans… Jo sempre dic que si vols tenir una realció estable i amb futur el millor és observar com són els pares de la parella, mirar a qui se sembla més i tenir clar que la genètica portarà a la parella cap als mateixos efectes físics i de caràcter, amb tots els matissos que calguin, però la tendència hi és…

  4. enrichmarch ha dit:

    Passarà que el record es tornarà part de la realitat. Al cap i a la fi, la realitat tampoc és res sense la capacitat de deformar-la. I potser, entre obrir i tancar els ulls, el viatger serà aquell jove que, ara sí, s’atreveix a dir-te que t’estima i un calfred tensarà la teva pell fins fer-te desaparèixer les arrugues.

    Marta, no facis viatges tan llargs, que la resta dels teus amants et troben a faltar.

  5. Gerònima ha dit:

    Que bo! ahir enyorava tant llegir-te que et rellegia! i avui publiques!🙂

    La genètica és important, però l’ambient també. Segur que “l’home igual que ell” acabarà sent un “home diferent que ell”. Però jo també miro els pares dels demés per saber per on tirarà la cosa!😛

  6. XeXu ha dit:

    Un cop més, em deixes sense paraules. Què dir davant d’una situació tan complexa com la que ens narres? Res, senzillament no me la sé fer meva, s’escapa de la meva comprensió.

  7. Lluís ha dit:

    Tal com diu el Galderich, cal fer cas de les lleis de la genètica: ens acabem assemblant molts als progenitors, de manera que el pare (o la mare) de l’amant són la seva fotografia futura, i hi ha pocs errors.
    Ara bé, si el text parla de posibilitats llavors ja és una altra cosa. Què queda després? Segurament allò que hagis construït, els records compartits i les experiències, perquè la vida ens va “desmaterialitzant”: fixa’t que els vellets són més prims i més lleugers, i fins i tot més baixets que quan eren joves.

  8. Clidice ha dit:

    apareixeràs dissabte?

  9. Núria ha dit:

    Fa por pensar que tot pot acabar, la vida ens porta a això….les teves paraules són un coixí d’experiència compartida i emocions que van i vénen i que ens fan plantejar-nos fins quan durarà la passió d’ambós o si el pas del temps només ens deixarà el record llunyà d’una passió d’amor que queda en l’aire i l’alè d’un temps millor. M’encante llegir-te.

  10. viuillegeix ha dit:

    Puc aplaudir? feia dies que t’esperavem , i tu , tossuda, anar fent viatges en el temps, endavant i endarrera fins que has congelat un instant.

  11. EnGirbén ha dit:

    Rumio en la possibilitat que insinuen alguns comentaris; que l’home vell del bus fos, en veritat, el pare de l’home que, en secret, trobes i retrobes.
    L’alegria de tornar-te a llegir és ben semblant a la del primer cistell de bolets que vàrem collir, ara fa deu dies, no lluny de Ripoll.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s