Desig urgent

Hem deixat les complicacions fora de casa, sota l’estoreta de l’entrada. Sense temps verbals que valguin tirem endavant sense pressa i sense por. Tenim ganes de mossegar la vida i de guanyar la partida. Hi ha receptes inesperades que arriben després de camins que semblaven impossibles. Quants cops a la  vida ho has vist tan clar? No sé si m’agrada més el teu cos, la força dels teus ulls o l’ocèa del teu cervell. Mentre m’adormo la teva boca dibuixa horitzons nous de pel·lícules velles en blanc i negre i sonen orquestres alegres que diverteixen ocells, gats i gossos. En somnis plantem arbres, viatgem cap a l’Est i fem revolucions necessàries en llits impossibles. Quan surt el sol em dius bon dia i pugem muntanyes que rellisquen. Al vespre bevem vins vermells i riem com criatures. Al migdia hem fet quilòmetres i hem arribat fins a Trieste. Sense voler volar hem volat i hem tocat estrelles, núvols i teulades plenes d’històries. Es veu que hem triat triar-nos i estimar-nos a poc a poc i cada dia que no estem junts sento una punyalada al mig del pit. Potser ja no tenim tot el temps del món però m’arriscaré a jugar fort cada minut que estiguem junts.

 

La cuina del final

Saps cuinar? Em vas dir que sí mentre em feies un petó als cabells i tot d’escenes romàntiques van passar pel meu cap molt a poc a poc. Tu i jo cuinant en un pis preciós, tu i jo cuinant en una casa enorme. Havíem preparat la nostra nit llarga com sempre amb espelmetes, música, vi blanc i un munt de somnis. Et vaig deixar sol a la cuina.

No hi ha equilibri més bèstia que el nostre quan som dins i fora el llit. Sabem que la vida no serà per sempre i amb això al cap trenquem les distàncies i les mesures i mosseguem fort un instant que només és nostre. Els teus ulls pregunten coses boniques i els meus et responen i et diuen que sí, que endavant, que t’estic esperant, que si us plau no triguis. Les peces del joc es mouen i construïm junts un espai quasi impossible on signem amb presses un pacte amb el plaer, la vida i la mort.

De sobte un crit teu atura els meus pensaments. La cuina és un desastre i tu i jo un altre desastre. Què ha pogut passar? El foc al màxim, la cuina plena de gotes d’oli per tot arreu i tu, impermeable a la sentència, feliç com si tot anés bé.

I tot va malament. En menys d’un segon, la decepció va del meu cor al teu cor i del teu cor al meu i amb velocitat supersònica se’n va cap als nostres cervells i ho empastifa tot. Cuines fatal. Un minut de silenci per un castell de sorra que s’ha enfonsat de cop. Ens mirem amb fredor com si no ens coneguéssim de res. L’home ideal desapareix i jo també. Deixem-ho estar. De la mateixa manera que t’enamores pots desenamorar-te. És de cop que passa i quan passa, gairebé es pot sentir un sorollet, una petita detonació, un clic. Amb sort, una estrella s’apaga. A vegades, ni això.

I és que res del que ha passat no té cap importància. No ha canviat res. Cada dia surt el sol al matí i se’n va al vespre. Els somnis continuen tancats amb clau i es manté el guió habitual dels mamífers. No es pot dir gaire res més. Alguns dies potser pagaries per tornar enrere i ensumar la Veritat però no pot ser. Ha anat així. Una història va començar un dia i va acabar un altre dia.