La cuina del final

Saps cuinar? Em vas dir que sí mentre em feies un petó als cabells i tot d’escenes romàntiques van passar pel meu cap molt a poc a poc. Tu i jo cuinant en un pis preciós, tu i jo cuinant en una casa enorme. Havíem preparat la nostra nit llarga com sempre amb espelmetes, música, vi blanc i un munt de somnis. Et vaig deixar sol a la cuina.

No hi ha equilibri més bèstia que el nostre quan som dins i fora el llit. Sabem que la vida no serà per sempre i amb això al cap trenquem les distàncies i les mesures i mosseguem fort un instant que només és nostre. Els teus ulls pregunten coses boniques i els meus et responen i et diuen que sí, que endavant, que t’estic esperant, que si us plau no triguis. Les peces del joc es mouen i construïm junts un espai quasi impossible on signem amb presses un pacte amb el plaer, la vida i la mort.

De sobte un crit teu atura els meus pensaments. La cuina és un desastre i tu i jo un altre desastre. Què ha pogut passar? El foc al màxim, la cuina plena de gotes d’oli per tot arreu i tu, impermeable a la sentència, feliç com si tot anés bé.

I tot va malament. En menys d’un segon, la decepció va del meu cor al teu cor i del teu cor al meu i amb velocitat supersònica se’n va cap als nostres cervells i ho empastifa tot. Cuines fatal. Un minut de silenci per un castell de sorra que s’ha enfonsat de cop. Ens mirem amb fredor com si no ens coneguéssim de res. L’home ideal desapareix i jo també. Deixem-ho estar. De la mateixa manera que t’enamores pots desenamorar-te. És de cop que passa i quan passa, gairebé es pot sentir un sorollet, una petita detonació, un clic. Amb sort, una estrella s’apaga. A vegades, ni això.

I és que res del que ha passat no té cap importància. No ha canviat res. Cada dia surt el sol al matí i se’n va al vespre. Els somnis continuen tancats amb clau i es manté el guió habitual dels mamífers. No es pot dir gaire res més. Alguns dies potser pagaries per tornar enrere i ensumar la Veritat però no pot ser. Ha anat així. Una història va començar un dia i va acabar un altre dia.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a La cuina del final

  1. Carme J. ha dit:

    Si les cuines brutes trenquen tot l’encís …buuuuuf.!.. No vull pensar on serien moltes històries romàntiques !!!
    El pijama d’en Robin si que és un bon motiu pel desencant! 😉

  2. Coses2 ha dit:

    Jo també cuino fatal i puc organitzar un desastre a la cuina en un segon. Has pensat com n’és de romàntic trucar per a que us portin unes pizzes?
    La perfecció és l’enemic natural de l’amor.

  3. XeXu ha dit:

    Com sol passar en aquest blog, no sé mai què és veritat i què és ficció. Però posem-no en el cas que sigui veritat, perquè el meu cap no dóna per més. Si això t’ha de fer desenamorar, és que tenim un problema, eh? M’agrada la frase final de Coses2, molt certa. Aprens a estimar els defectes perquè les virtuts no les vols deixar perdre. Ara, si no té virtuts ja és una altra cosa. Però tampoc no poden ser virtuts imaginaries, que creguis i fantasiegis amb que cuina bé no vol dir que ho faci. Rebaixar el nivell d’exigència no estaria malament.

  4. Enric H. March ha dit:

    Les taques hi són sempre. Si volem mirar, les veiem. Però sovint ens encega la ficció de les relacions, els ornaments que posem i ens posen. Els balls nupcials són només un aparador.

  5. Magenta ha dit:

    Quan el que ens enamora és un detall, desenamorar-se també pot dependre d’un detall. I qui pot negar que algun cop s’ha enamorat per quelcom petitíssim (i fins i tot ridícul?).
    Als inicis de qualsevol història tot és fràgil i delicat. Si es trenca la màgia, si s’han de forçar les situacions per voluntat que vagi bé, si no flueix amb facilitat… potser més val rendir-se a temps que trobar-se dos anys després intentant estimar algú que finalment no fa per nosaltres.

  6. Lluís ha dit:

    Una parenta llunyana meva, criada al camp i amb el rigor del camp als anys 30, tenia una sentència que solia proclamar a partir del tercer got de vi a les reunions familiars:
    -A un home se’l conquista per l’estómac… i per un pam més avall.
    Jo era petit, i sempre vaig donar per fet que un pam més avall de l’estómac hi havia el cul: no sé perquè, en la imaginació del nen de deu anys imaginava un home d’esquena. Ara crec que tenia més sentit del què sembla: la seducció que va començar per l’estómac podria ser defecada un dia, poc més tard.

  7. viuillegeix ha dit:

    no defalleixis, reina, i segueix buscant el princep blau amb dots culinaries incloses …. potser no el trobaràs mai, però per el camí t’ho passaràs la mar de be i en trobaràs de tots colors, i qui sap, potser descobreixes que els que et van de debò són els prínceps grocs!!!

  8. Galderich ha dit:

    La cuina com a metàfora. Tots hem cuinat alguna vegada i se’ns ha cremat el rostit…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s