Terra

Desitgem un petó i seguim les normes per no espatllar el temps natural de l’encanteri de l’amor i del plaer salvatge. Diem que no, però juguem, parem de jugar i tornem a jugar. Comptem les cartes. Fem un vaitot. Arriba el petó en somnis i confiem. Seguim. Un moment. Una pausa. Tornem-hi. Calculem la mínima resistència per tornar a fer créixer el desig i esperem. Patim. Arrisquem. Saltem sense xarxa. Ens equivoquem. Esperem la salvació. Ens abracem al desordre de l’univers. Imaginem la situació que ens deixarà espai per a tot. Una mà damunt d’un genoll, una carícia discreta, unes cames que es tocaran, una abraçada, un petó al coll. Desesperació, desig, dignitat i debilitat. Esperem episodis nous. Provem escenaris. Assagem escenes i frases. Esperem l’error perfecte. Somiem la nit, el dia, el migdia, el matí, el vespre, el capvespre o la matinada i ens desesperem. Plorem. Cridem. Ens depilem. Ens retirem. Tornem. Preparem el camí. Tornem a plorar. Somiem a crits el que desitgem i pidolem a la lluna una mica de misericòrdia. Avorrim l’avorriment. Maleïm l’amor. Remaleïm el patiment. Tornem a depilar-nos i continuem patint. Per no morir en vida ens inventem una festa cada dia. Fem el que sigui perquè el nostre cor no s’oblidi de somriure. Cada petita victòria ens apropa i ens confirma la primera sospita. Aquella mirada, aquell detall, aquell joc subtil, aquella necessitat i aquell instant de pensar ràpid en un llit immens. El petó arriba just després de rendir-nos. El temps s’atura i promet futurs brillants. Per un dia agraïm la incertesa que ha fet encara més fort el secret brutal del primer petó. Temps i atzar decidiran quins amors recordarem pel primer o pel darrer petó. De moment, el mar és immens, el cel blavíssim, les muntanyes altes, el fred intens i els teus ulls marrons com la terra fèrtil de l’hort que els meus avis tenien a peu de casa i que ja no existeix.