A poc a poc més ràpid que mai

SAMSUNGUn cel ple de núvols i tu que necessites un missatge clar de la lluna, dels planetes i de les estrelles. Necessites un indici, una pista, un senyal i ho necessites ara. Que vingui el vent d’on sigui i que aparti aquests núvols. Si l’home no parla o no parla clar, necessitaràs un mètode que parli per ell. Per saber si t’estima, cuinaràs i cuidaràs plantes, aquest serà el teu mètode. Si el que cuines surt bo, t’estima i si les plantes viuen, t’estima. Des de quan és un problema que un home no parli?

Vas a la cuina i fas el teu primer pastís. Una llàstima no haver sabut abans que obrir el forn a mitja cocció i fer servir només el foc de dalt és boicotejar un pobre pastís. Tirem d’hermenèutica. Obrir el forn a mitja cocció potser vol dir que t’has precipitat i que el desig t’ha fet avançar tres capítols quan tocava estar-te quieta. Fer servir només el foc de dalt potser vol dir que has deixat que la part racional dubtés i no deixés pujar l’escalfor de baix a dalt. Massa pífies per un sol pastís.

Per sort queden les plantes. Corres cap al menjador amb el cor encongit. Una bona notícia: les plantes estan vives. Una segona bona notícia: les plantes han fet flors. És evident que t’estima. Visca el mètode! Tornes a tirar d’hermenèutica. Potser una flor no fa estiu. O era primavera? D’acord que una flor a l’hivern és una cosa gairebé heroica però les flors no són per sempre. Potser només vol sexe. Potser només vol amistat. Potser només vol ser amable. Només tens clar que les flors no són diamants, només són flors i d’aquí uns dies es marciran. Tot és una merda.

Deixa’t estar de mètodes! Cada minut que passa, la vida dóna un cop de puny sobre la taula per fer-te entendre que tens poc temps. És poca l’estona que mirem un cel blau ple d’estrelles que recordarem tota la vida; els instants són petits però la memòria els pot fer enormes. El temps sembla que faci trampes i el mètode és saber que no hi ha mètode. Només hi ha dies i nits, complicitats, absències i presències.

Una mena de fe cega que surt d’un llit que treu fum, et fa avançar i llençar-te al buit per una mirada inesperada que se’t clava al cor i que ho canvia tot. De què pot servir un pobre diamant caríssim quan el que somies és compartir un cel ple d’estrelles cada nit amb algú? No necessites cap missatge de l’univers, necessites reconèixer el que vols i parlar clar d’una vegada: a poc a poc aniràs més ràpid que mai.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

15 respostes a A poc a poc més ràpid que mai

  1. XeXu ha dit:

    Un gran tòpic aquest de que els homes no parlem. Suposo que ens costa més com a conjunt, però si se’ns estira de la llengua acabarem parlant. Això quan no ho fem ja per nosaltres mateixos. I cal conèixer bé l’altre, si sap parlar però no ho fa, mala senyal. Així que una mica de pressió no anirà malament, però ja se sap que per no saber allò que preferim no saber, és millor no preguntar.

  2. leblansky ha dit:

    Glubs i reglubs! Quin plaer de lectura i quina sensació d’ofec metafísic!

  3. Marta Millaret ha dit:

    XeXu, vaig escriure la frase final “I si l’home no parla potser és perquè no vol parlar” però després la vaig esborrar. Tan cert com graciós… !

  4. Marta Millaret ha dit:

    Leb, diria que el plaer és un concepte la mar de simpàtic, fins i tot si arriba després d’un petit ofec metafísic.

  5. Sílvia ha dit:

    Ara entenc perquè totes les dones en un moment determinat de la vida fan pastissos. I també entenc perquè a mi no em surten mai bé. M’ha agradat molt!!

  6. viuillegeix ha dit:

    Un plaer llegir.te, com sempre, ja t’enyorava!
    “No necessites cap missatge de l’univers, necessites reconèixer el que vols i parlar clar d’una vegada: a poc a poc aniràs més ràpid que mai”.

    …. durant molts anys les plantes es suicidaven només de veure’m i era ell qui cuinava… sense esperar missatges de l’univers per fi vam parlar clar d’una vegada i ara anem més ràpid que mai, poc a poc, cadascú pel seu camí, sense mètode, cadascú amb la seva visió de cel estrellat

  7. Clidice ha dit:

    entre ells que no parlen i elles que no parlen clar😦

  8. Laura T. Marcel ha dit:

    És brutal aquesta entrada, m’ha agradat molt. I en definitiva ens diu una cosa que tots tenim molt clar en la teoria, necessitem reconèixer el que volem i parlar clar d’una vegada. Però perquè és tan difícil en la pràctica? Potser perquè ens falta valentia?

  9. Marta Millaret ha dit:

    Sílvia, ma mare mai no ha fet cap pastís i, d’altra banda… el mètode del pastís no funciona al 100% ni de conya. Per tant… qui sap…🙂

  10. Marta Millaret ha dit:

    Viuillegeix, és preciós el que expliques. Moltíssimes gràcies. Sempre tinc la sensació que aprenc coses del que comentes. Avui m’ha agradat això de cadascú pel seu camí i de no esperar missatges de l’univers. Quan n’hauré aprés… tindré 103 anys!

  11. Marta Millaret ha dit:

    Ai, sí, Clí, què pesats que som tots plegats. A vegades penso que és millor deixar estar les paraules i tirar pel dret però això ja seria una altra història…que a vegades surt bé, regular o malament.

  12. Marta Millaret ha dit:

    Laura T. Marcel, vés a saber… Potser triar no ser valent és una opció com una altra. Hi ha qui es passa la vida fent equilibris increïbles sense xarxa abans que triar l’opció de ser valent.

  13. Pons ha dit:

    Parlar està sobrevalorat, on hi hagi un bon pastís…

  14. Marta Millaret ha dit:

    Potser sí, Pons. O potser no. Els pastissos estan sobrevalorats, on hi hagi una bona conversa…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s