Hi ha dies que llençaries sencers a les escombraries. Aixecaries la mà, cridaries al guionista de la teva vida i l’insultaries. Tot seguit, acomiadaries marits, pretendents, amants, somnis, possibles i nyaps. Convocaries places noves per a totes les categories. Voldries marxar ben lluny i començar de nou: construir una casa nova, una vida nova, una il·lusió nova. Però no. No cal marxar. El repte és no marxar. Només cal caminar una estona en direcció contrària al camí cap a casa i estar atenta per descobrir un carrer nou, una botiga nova, una cara imprevista enmig d’aquesta ciutat que avui et sembla un poble de mala mort però que no ho és. Necessites caminar. Necessites caminar perquè passi alguna cosa. Potser un cel blau, potser un tros de muntanya, potser el mar, potser una música, potser el somriure d’un nen petit o la mirada còmplice d’un desconegut. Amb sort, et trobaràs signant de pensament la renovació del contracte amb la vida i compraràs encara més paciència al mercat sense diners de les coses que valen la pena.
Volar de nit és perillós 