Els blogs han mort, diuen. Quin bon moment, doncs, per escriure com qui llença un missatge dins d’una ampolla llençada al mar, especialment ara que el clàssic d’una ampolla amb un tros de paper i tinta a dins seria rar perquè abans llençaríem l’ampolla al contenidor de vidre, el paper al contenidor del paper i la tinta hauria desaparegut passats uns mesos.
Avui m’he enamorat d’uns ulls que han sortit de darrere d’unes ulleres de sol posades damunt d’un cos masculí que diu que detesta fer-se vell. M’explica que per a ell, els anys són fronteres que dificulten l’entrada al paradís del sexe en companyia i que aprofiti el moment perquè cada cop t’aturen més funcionaris que després de fer-te obrir el maleter i demanar-te la documentació, amb cara de pomes agres acaben decidint que passis o que no passis.
El senyor dels ulls bonics explica que el problema no és tornar-se invisible sinó trobar-se la frontera tancada cada dia i cada nit. S’ha tret les ulleres de sol un moment per dir adéu i com qui comenta el temps que fa, explica que no té pressa, ni plans per aquest vespre, ni per cap vespre, ni per a l’estiu i que va amunt i avall fent encàrrecs, visitant metges, recordant històries passades i cossos joves. Diu que l’únic lligam entre ell i el protagonista de les seves històries són els ulls que troba al mirall i que la vida és una estafa.
Mentre l’home parla, el record d’un somni m’atura el pensament. És el somni pendent d’escapar-me a la muntanya i dormir sota les estrelles amb algú. Se’m fa curta la vida quan penso tot el que tinc ganes de fer. Se’m fa llarguíssima la vida quan veig que passa el temps i no ho faig. Quina importància tindrà el fet que llenci les paraules per aquí o que les llenci al mar? I si són paraules alegres o tristes, què importarà, què canviarà? La distància entre el somni i la vida serà la resposta. El meu cor i el meu cos són plens de vida, de moment. Per què deixar d’escriure, per què deixar d’estimar, per què deixar de somiar?
Volar de nit és perillós 